Friday, April 24, 2015

No parlar de terceres vies (Romeva ON)

Proceso en modo ON (para Diario.es, 24/04/15)

Captura de pantalla 2015-04-24 a les 11.46.28


Lo hemos intentado todo, y nada ha funcionado. Hablad, nos piden desde Europa. Pero es que desde aquella dolorosa mutilación del Estatut, no hemos conseguido que ninguna puerta se abriera ni ningún teléfono se descolgara. ¿Hablar? ¿Con quién? ¿De qué?

Proceso en modo ON (publicado en Catalunyaplural.cat, de Diario.es)

RAÜL ROMEVA I RUEDA
En un artículo publicado en El País el catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Valladolid, Fernando Rey, concluía que «el número de personas con ideas independentistas es más un bizcocho compacto de cierto grosor que algo frágil y pasajero. Y que aumentará si no se actúa con más inteligencia que la exhibida hasta el momento ». Lo resumía perfectamente en el título del artículo: Era un ‘plumcake’, no un ‘soufflé’. Desde entonces no parece que las cosas hayan cambiado demasiado, al menos a mejor: las amenazas continúan, el desprecio institucional persiste y las acusaciones infundadas (por ejemplo pretendiendo relacionar soberanismo y yihadismo) aparecen en forma de píldoras incendiarias en un relato visiblemente diseñado y ejecutado con voluntad de confundir e intoxicar.
La sensación que tengo es que ya hace tiempo que hemos cruzado el punto de no retorno. El número de gente que ve en la independencia una salida, la única que nos han dejado, no para de crecer. Demasiados agravios, demasiado reproches, demasiado heridas abiertas. La desconexión emocional es un hecho, desde hace tiempo. Por mucho que, eventualmente, un cambio de mayorías en el Estado hiciera posible un cambio en el tono y el discurso (cambio que por otra parte veo poco probable, a estas alturas), difícilmente el fondo de la cuestión se modificaría sustancialmente. Ya no es una cuestión de correlación de fuerzas, es un problema más estructural. Para mucha gente, sólo se percibe un escenario: la derrota (nuevamente) y la subsiguiente sumisión. En otras palabras: ya no hay margen para encontrar un encaje satisfactorio, y es una lástima, porque hace unos años, no demasiados, esta opción sí parecía que existía.
Lo hemos intentado todo, y nada ha funcionado. Hablad, nos piden desde Europa. Pero es que desde aquella dolorosa mutilación del Estatut, no hemos conseguido que ninguna puerta se abriera ni ningún teléfono se descolgara. ¿Hablar? ¿Con quién? ¿De qué?
La conclusión es obvia: el status quo ya no es una opción. Quedarnos como estamos no está en el menú. O bien avanzamos, o sino hay que reconocer (si actuamos de manera honesta) que damos por bueno retroceder, aún más, en todo tipo de derechos (sociales, políticos y ambientales).
Es por ello que, personalmente, entiendo el momento que vivimos con una gran dosis de ilusión por un hecho muy simple: supone una enorme ventana de oportunidad. Constato desde hace tiempo que mucha gente tiene ganas de que las cosas den un giro radical, de 180 grados. La política está demasiado desprestigiada, la economía secuestrada por élites y poderes corruptos y las ilusiones huérfanas de estandartes. La demanda por iniciar un proceso de cambio y regeneración política crece, y sólo disponemos de una herramienta que sea a la vez útil y aceptable: la Democracia.
El cualquier caso, en el Estado esta expectativa se nos ofrece incierta y enormemente difícil. En cambio, en Cataluña vivimos un momento singular en el que quien quiera empezar de nuevo un proyecto estimulante, quien desee establecer las bases de un marco nuevo, de un Estado moderno, propio del siglo XXI, tiene una gran oportunidad. Detecto, más que nunca, hambre de democracia, pero también de apoderamiento. La gente necesita, necesitamos, tener la sensación de que recuperamos las riendas de nuestro futuro. Ser soberanos de nuestro destino, a nivel individual y colectivo.
Del caso escocés aprendimos como el debate sobre el ejercicio del derecho a decidir en relación a las relaciones con el Reino Unido abrieron de manera subsidiaria muchos otros debates sobre la necesidad (y el derecho) a decidir sobre todo tipo de cuestiones. En definitiva tiene que ver con las soberanías (en plural) de las que se dota una ciudadanía cada vez más depauperada en términos democráticos.
La gran demostración de fuerza y vitalidad demostrada alrededor de la organización, el próximo 24 de abril, de un gran acto en el Palau Sant Jordi (y alrededores) demuestra que el espíritu es más vivo que nunca. ¿Dónde está el desencanto abanderado por unos y lamentado por otros? No lo veo por ninguna parte.
La campaña ‘Ara és l’hora’ (impulsada por el ANC y Òmnium Cultural) ha sido determinante para poner sobre la mesa la importancia del momento, y sin embargo se ha hecho mayor. Hemos pasado pantalla. El joven ya no es ninguna promesa, ahora es una realidad adulta. Entramos en un marco diferente: el de la madurez. Hora de construir. Ya no toca hablar de si hay que hacerlo, o no, sino de cómo lo haremos (siempre y cuando el 27S la mayoría, vía urnas, exprese esta voluntad de poner en marcha las máquinas). Hasta ahora hemos hablado del porqué, ahora toca encarar el para qué. Hablamos sin rodeos de regeneración democrática, de abrirnos al mundo, de bienestar, de justicia social, de innovación, de sostenibilidad, de equilibrio territorial, de solidaridad, de igualdad, de educación y cultura, de diversidad.
Para mí está más claro que nunca: la sociedad civil calienta motores. La cosa está en marcha. Veremos cómo se traduce esto en la proyección institucional, primero el 24 de mayo, a escala local, y sobre todo el 27S. Proceso en modo ON.

En marxa

1415726900_999459_1415728211_noticia_normal
(Foto d’Eva Vázquez / El País)
EN MARXA
En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.
La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Malauradament, molta gent ja només percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i no pas massa, aquesta opció sí semblava que existia.
Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Però des de la mutilació de l’Estatut no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?
La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).
És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.
El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.
Del cas escocès vàrem aprendre com el debat al voltant de l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit va obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva: tot plegat té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.
La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.
La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar de si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca encarar el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.
Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

Sunday, April 05, 2015

El 27-S al món per la Independència

Autor/s: ACN

El govern justifica al món que el 27-S es voti sobre la independència

Envia un informe a governs i ambaixades explicant les traves del govern espanyol al referèndum
Men?ame
L'informe que el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ha elaborat per explicar el 27-S a Europa detalla 'totes les propostes' per exercir el dret de decidir que ha fet Catalunya i el no 'reiterat' de l'Estat. El document -que el CATN ha lliurat ja al govern amb el títol 'El procés per fer la consulta sobre el futur polític de Catalunya: un balanç- justifica la contesa electoral de la propera tardor com 'l'únic instrument legal i democràtic' per consultar els ciutadans. L'executiu de Mas trametrà el document a representants de governs estrangers i les seves ambaixades, prioritzant els països de la UE, perquè coneguin 'la democràcia de baixa qualitat' que exerceix el govern espanyol.
El document -de 50 pàgines i creat el 2 d'abril- se centra en el període comprès entre les eleccions al Parlament de Catalunya de 25 de novembre de 2012, 'de les quals en va sorgir una majoria parlamentària compromesa amb l'exercici del dret a decidir', i la celebració del procés participatiu del 9 de novembre del 2014, que acaba amb els processos penals oberts contra el president de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, i la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. Un resum exhaustiu de la convulsa actualitat política d'aquests dos anys a Catalunya que avalarien els comicis del 27-S com a plebiscitaris i 'l'únic camí' perquè els catalans puguin decidir el seu futur.

Procés pacífic i democràtic

El text documenta els intents polítics que s'han fet tant des del Parlament com des del Govern -amb el vistiplau de la societat civil- per demanar a l'executiu de Rajoy la possibilitat de celebrar una consulta 'legal i acordada' per saber l'opinió dels catalans sobre la independència. 'Un procés que s'ha realitzat de manera pacífica, democràtica, garantint escrupolosament els drets fonamentals de les persones i fins i tot ampliant els drets de participació d'alguns col·lectius, buscant en tot moment el diàleg i l'acord polític amb l'estat espanyol', ha recordat el Govern, que ha subratllat també el 'refús total' de l'executiu de Rajoy a totes les propostes, inclòs el cop de porta del Congrés a traslladar la competència a través del 150.2 de la Constitució.

'L'Estat ha negat de manera explícita la possibilitat de negociació, no ha donat cap oportunitat de parlar-ne i s'ha tancat a considerar cap de les vies que jurídicament haurien permès fer una consulta acordada', ha assenyalat el Govern esgrimint el text del CATN. 'I ho ha fet al·legant una infundada inconstitucionalitat de totes les vies legals proposades des de Catalunya, menystenint les exigències derivades del principi democràtic i, finalment, interposant querelles criminals', critica el text del CATN, que també denuncia la pressió diplomàtica espanyola per desacreditar el procés, la filtració d'informes policials falsos per estendre la por o l'atac cibernètic contra els sistemes d'informació de la Generalitat just abans del 9-N.

La sentència del TC del 2010, punt d'inflexió

L'informe del CATN justifica també 'l'absoluta constitucionalitat' dels passos presos pel Govern i descriu punt per punt tot el procés, des del paper de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contrària a l'Estatut del 2006 fins a la votació de més de dos milions de persones en el procés participatiu del 9-N del 2014. Segons l'ens liderat per Carles Viver Pi-Sunyer, la sentència del TC contra l'Estatut 'va ser el punt d'inflexió que certifica l'esgotament del model autonòmic de la Constitució del 1978' i va propiciar la primera gran mobilització de 2010, que ve seguida els anys posteriors de les grans manifestacions de la Diada Nacional de Catalunya.

'Tots els esforços polítics per defensar i cercar les vies adequades per poder exercir el dret a decidir de manera legal, democràtica i acordada, com han pogut fer el Canadà o Escòcia, així com tots els intents per propiciar el diàleg polític amb govern espanyol s'han estavellat sistemàticament contra el mur de la negativa', remarca el Govern sobre l'informe del CATN. 'Per tot plegat, i tal com posa de manifest l'informe, les eleccions del 27-S es confirmen com l'únic instrument legal i democràtic disponible per poder fer la consulta que el govern espanyol ha negat a la societat catalana', es conclou des de l'executiu català.

Blog Archive