Ode to the Fatherland (Catalan Countryes)

Bonaventura Carles Aribau Biography (1798–1862)

Economist and writer, born in Barcelona, NE Spain. He became a banker in Madrid, and was appointed director of the Mint and of the Spanish Treasury (1847). He was the author of Oda a la Patria (1832, Ode to the Fatherland), a poem which had a tremendous influence on contemporary Catalan writers.

End of Article: Bonaventura Carles Aribau Biography (1798–1862)


ODA A LA PÀTRIA (1)
(Trobes)
Font:
ARIBAU i FARRIOLS, Bonaventura: La Pàtria ( Trobes).[Barcelona]:"El Vapor".24 d´Agost de 1833. p.3
Comentari:
Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid per a felicitar al banquer Gaspar de Remisa(1784-1847). Va ser publicada l´any 1833 en el diari "El Vapor".
És un cant d´enyorança de Catalunya i d´exaltació de la llengua. Va ser considerat com l´iniciador del Romanticisme català i del fenòmen de "La Renaixença".
Text:
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit

-------------------------

Diu la font: ho fem, de presentar-la, amb el patriòtic orgull amb que presentaria un escocès els versos de sir Walter Scott als habitants de la seva pàtria.
*llemosí, així anomenaven el 1800 la nostra estimada llengua.


FONT: Catalonia infelix (Edgar Allison Peers, Lighton Buzzard, Bedfordshire, 1891-1952.