The tour of the Zoorealism

The tour of the Zoorealism

"The faculty of establishing relations and of synthesizing them is the
daughter of the maturity of the thought" Francesc Pujols

Eleven years after combining rhapsodies in Catalan all over the
world, I landed for the first time at the Horiginal on the street Ferlandina
of Barcelona. An earthling where they understand what I moan.

It was pleasant to swim among angles, posts, squares, artists, and humans of
all colours, and in the inside of the precinct with the presence of several
poets, like Pau Riba and Enric Cassases who only I knew from mediatic
illusions and books of counter currents.

 The autumn tour at end of October was an emotional success, which
made deep feelings crushed and caught up with reality since the childhood of
our short democratic culture. As a matter of fact, I understand it as a
"happening" spaced out and without direction, but guided by the interaction
of feelings and vibrations between the exiled public and the emigrant
Catalan artist.

However the new Catalans embraced us at the end of the concerts,
after devoting a song to the bored boys who "beat up emigrants on the public
transports, when they work". The authentic ones......were infuriated,
turning their necks to one or the other side, because when they are partying
nobody should annoy them with the social and personal deficiencies of the
country.

 On the Barcelona streets Catalan language is like the "Nou Camp"
(Barcelona's football stadium), a tourist relic. In fact, the
perplexed face of the municipal policeman, when he noticed that the
musicians who were expelled from the Rambles of Barcelona in the afternoon
because they were playing illegally sang in Catalan, sharply betrays the
regression of our popular culture, the eternal diminishment of our
subsistence?

The failure as a popular culture is always parallel to the beginning
of an economic crisis. As a matter of fact the signs already wave among us.
The price of products of first need have risen horribly, at the time that
the levels of education in Catalonia are the lowest of the Spanish state and
from Europe.

Consequently, it is far from surprising that in a society of minor
freedoms, those that can (like the rulers of the country), send their sons
to foreign schools. Is it strange that the Catalan culture is a minority in
her own territory?

This current situation is a product of the voluntary blindness of
the Catalans, to preserve the "society of well-being (welfare society?)." A
virtual, consumerist and fake paradise, where the social problems are
stories diluted in the personal enjoyment.  We are so blind that we
do not realise that our culture is in peril of extinction. The signs are
evident: in ten kiosks of localities from the Valles County and Barcelona. I
could not buy a single Catalan book. Only copies of the Da Vinci code
translated into Catalan, indeed, a great classic of English literature!

From the economic point of view Catalonia is hauled down by the
emigrants, although feudalized by a crust|scab of civil servants families.
The Catalans live in a unique lost conception of the world. The mediatic
mirrors, paid with our taxes, show the new social model, the most advanced
in the world, not based on the realism or in the surrealism, but in the
ZOOREALISM!

Xavier Panadès, Catalan rhapsode living in Bristol (England)

Countdown to Kosovan independence

Countdown to Kosovan independence

By Allan Little BBC News

Kosovo could be independent from Serbia early next year, following the collapse of talks over its future, and despite opposition from Belgrade and Moscow.

K-For troops have been stationed in potential flashpoints in Kosovo

The timetable is now clear. There will be no hasty unilateral declaration of independence this week. But it will be soon: probably in January.

It is all being carefully co-ordinated with Kosovo's pro-independence allies - the United States, Britain, France, and Germany.

They will recognise the new state quickly, open diplomatic relations, exchange ambassadors. Serbia will refuse to recognise it and will be supported by Russia, which is hostile to breakaway regions within its own borders.

Kosovo is where it all began, 20 years ago. Yugoslavia's bloody disintegration, the descent into barbarism, the coining of a grim new euphemism to add to the lexicon of conflict: "ethnic cleansing".

This is where Slobodan Milosevic established himself as the champion of the Serbian nation.

'Famous battle'

He stood in front of a crowd of a million Serbs at a rally to mark the anniversary of the battle of Kosovo in 1389 - the battle in which the Serbs were defeated by the Turks - and rallied the nation to what he said was a new fight for national survival.

The legend of 1389 has given Kosovo a mythical, almost mystical significance in Serbian nationalism.

It is also - appropriately - the place from which Milosevic launched what was to be a series of wars - in Slovenia, in Croatia, in Bosnia, and finally Kosovo itself.

Kosovan hopes for independence could be realised in 2008

The arc of Milosevic's life reads like a character written by Goethe. There was something Faustian in the pact he made with the twin demons of Balkan nationalism and war.

They kept him in power for a while. War was his power base. But they destroyed him in the end.

'Disastrous experiment'

And now the Serbs - and Serbia itself - are paying the price of that disastrous experiment in ethnic supremacy.

I remember them at their hubristic high water mark. The territories held by the Serbs swept across the western Balkans, observing no legal frontiers.

All of Serbia, including Kosovo, all of Montenegro, two thirds of independent Bosnia, one third of Croatia they held.

I was there the day they unfurled the maps of the state they proclaimed as Greater Serbia: bearded men in World War Two uniforms of the Serbian royalist Chetnik forces, self-consciously atavistic, fighting and killing and dying to avenge an injustice that had begun in the 14th Century.

All the Serb lands west of the Drina River were to be renamed Western Serbia.

Wars in the Balkans do not happen spontaneously. They have to be planned, organised, funded, resourced, armed, equipped, guided

Serbia would now stretch to the gleaming Adriatic at the Croatian port of Zadar.

And the non-Serbs whose homes are on those territories, who have been driven out, ethnically cleansed, we asked. What was to become of them?

Frankly, they did not give a damn.

There was an old nationalist song they used to sing.

"Who dares say it, who dares tell the lie, that Serbia is small?" they sang.

"It is not small, it is not small".

Well it is small now. First the Serbs lost their territories in Croatia. Then the Serbs in Bosnia - under immense military and diplomatic pressure - agreed to be part of an independent Bosnian state.

Serb identity

Even Montenegro abandoned them. And finally, now, the cradle of Serbian national identity, Kosovo.

There was a time when a declaration of independence would have plunged this region back into full scale war.

Will it this time? Few here think so.

And here's why. Wars in the Balkans do not happen spontaneously. They have to be planned, organised, funded, resourced, armed, equipped, guided.

Slobodan Milosevic's rallying of Serb nationalism began in Kosovo

Milosevic threw the weight of the entire state behind the effort of the 1990s. It was a huge mobilisation.

There is no state in the Balkans ready or able to make that sacrifice now.

Serbia is in no condition to launch an invasion to retake Kosovo by force.

Even if it were, it is doubtful that Serbian public opinion would, this time, walk hand in hand with the project.

Serbia will be angry and resentful - but most Serbs now want to get on with the business of becoming a normal European country.

Criminal haven

Britain and America have become the most important sponsors of independence, because they think that without it there can be no economic progress, and without economic progress, Kosovo will continue its dangerous slide into criminality.

It is already a haven for drug smuggling and people trafficking - a headache that is felt across the European Union and beyond.

One pro-independence Western diplomat here likened the situation to Northern Ireland.

"Your Paddy Ashdown," he said, referring to the former International High Representative in Bosnia. "Your Paddy Ashdown put it well when he said that there were some nations who forfeited the moral authority to govern - the moral claim to sovereignty - simply by dint of their own actions. That was true of the British in Ireland 80 years ago. It's true of Serbia's historic claim to Kosovo now," he said.

But there could be consequences, the most important of these in Bosnia.

'Violent unravelling'

Bosnia remains territorially divided under the terms of a peace treaty that ended the war there 12 years ago.

Fifty per cent of Bosnian territory is controlled by Bosnian Serbs.

They might well now unfurl those old maps again, follow Kosovo's example and declare themselves not part of Bosnia at all but - as they once aspired to become - western Serbia.

And that, rather than Kosovo itself, could be the start of a dangerous, and perhaps violent, unravelling.

From Our Own Correspondent was broadcast on Saturday, 8 December, 2007 at 1130 GMT on BBC Radio 4. Please check the programme schedules for World Service transmission times.

L’équipe d’Estatpropi a le plaisir de vous inviter à la présentation du nouveau site www.estatpropi.cat le 14 février à Valence.

Posted février 6th, 2008

L’équipe d’Estatpropi a le plaisir de vous inviter à la présentation du nouveau site www.estatpropi.cat le 14 février à Valence.

L’équipe d’Estatpropi présentera le 14 février à Valence le nouveau site www.estatpropi.cat. À la présentation du nouveau site de la campagne “Participe à la carte pour un État souverain” participeront Toni Gisbert (Acció Cultural del País Valencià - Action Culturel du Pays Valencien) et Xavi Sarrià (Obrint Pas). Ce jour-là, Estatpropi sera présent à la table ronde “L’activisme indépendantiste sur la toile” organisée par Òmnium Cultural à Barcelone.

Jeudi 14 février prochain à 19h30, l’équipe d’Estatpropi présentera le nouveau site de la campagne “Participe à la carte pour un État souverain” au siège de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (Octobre Centre de Culture Contemporaine) de Valence. La présentation publique du nouveau site permetra l’exposition des nombreuses possibilités du site qui devient actuellement le réferent en géopositionnement à travers du site 2.0. À la présentation, participeront Toni Gisbert (Acció Cultural del País Valencià - Action Culturel du Pays Valencien) et Xavi Sarrià (Obrint Pas), qui analyseront la situation du Pays Valencien et valoreront l’impact de la campagne au sein de ce territoire et du reste des Pays Catalans.

La présentation du nouveau site arrive à un moment agréable de la campagne “Participe à la carte pour un État souverain” qui en quelques mois a largement dépassé les 17000 adhérents et arrive déjà à 63% des municipalités des Pays Catalans. Le nouveau site constitue un pas de plus, d’une importance capitale, sur le chemin que mène la campagne. Le changement le plus évident figure dans le design et la fonctionnalité. Dans ce sens, le logo de la campagne change aussi, à partir de maintenant, ça sera une fourche. Il suffit de naviguer quelques minutes sur le site pour se rendre compte des améliorations qui y sont proposées et qui vont des aspects les plus techniques aux plus conceptuels.

D’un point de vue fonctionnel, le site facilite le processus d’adhésion et de navigation à travers la carte. Ainsi, un espace de boutons, banners et widgets personnalisables a été crée pour que les bloggeurs ou administrateurs de sites puissent ajouter l’information qui convient le mieux à leur espace (compteurs, phrases patriotiques, news d’Estatpropi...).
De plus, depuis ce nouveau site, une campagne personnalisable de financement est lancée afin de promouvoir Estatpropi aux moyens de communications conventionnels et digitaux, et une section de statistiques pleine de nouveautés a aussi été créé.

Finalement, le site ouvre les portes à de possibles collaborations avec d'autres collectifs, comme c'est le cas de la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) (Fédération d'Organisations pour la Langue Catalane).

Le 14 février, mais à 19h et à Barcelone, l'équipe d'Estatpropi sera aussi présente à la table ronde «L'activisme indépendantiste sur la toile» que organise Òmnium Cultural dans la série de réunions entre amis «les jeudis d’Òmnium». Outre Estatpropi, à Barcelone seront aussi présents d'autres collectifs emblématiques de l'indépendantisme catalan sur internet, concrètement le Réseau de Bloggeurs Souverains (www.xbs.cat), www.llibertat.cat, www.freecatalonia.com, www.racocatala.cat et www.directe.cat, qui présenteront également leurs propres projets.

Acte de Présentation du site
Lieu: Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), C/ Sant Ferran, núm. 12, Valence
Date: 14 février 2008
Heure: 19h30
Organise: www.estatpropi.cat
Collabore: www.octubre.cat

Table Ronde
Lieu: Siège national d'Òmnium Cultural, C/ Diputació, núm. 276, Principal, Barcelone
Date: 14 février 2008
Heure: 19h
Organise: Òmnium Cultural - discutions «els dijous de l'Òmnium» (les jeudis d’Òmnium) www.omnium.cat

The Estatpropi (Own State) team is pleased to welcome you to the new www.estatpropi.cat portal

Posted February 7th, 2008

The Estatpropi (Own State) team is pleased to welcome you to the new www.estatpropi.cat portal presentation in Valencia on February 14.
The Estatpropi team will present the new www.estatpropi.cat portal in Valencia on February 14. The presentation of the new “Join the Map for the Catalan Countries’ Own State” campaign website will be hosted by Toni Gisbert of Acció Cultural del País Valencià (Cultural Action of Valencia - www.acpv.cat) and Xavi Sarrià of Obrint Pas(www.obrintpas.com). On the same day, Estatpropi will also be present at the “Independentist Activism on the Net” round-table organised by Òmnium Cultural in Barcelona.

Next Thursday, February 14, at 7.30 pm, the Estatpropi team will present the “Join the Map for the Catalan Countries’ Own State” campaign portal at the Octubre Centre de Cultura Contemporanea (Octubre Contemporary Culture Centre) in Valencia. The public presentation of the new portal will help to explain the varied potential of the website which is to become the reference point for geopositioning via the web 2.0. The presentation will be hosted by Toni Gisbert of Acció Cultural del País Valencià (Cultural Action of Valencia) and Xavi Sarrià (the singer of rock and ska band Obrint Pas), who will analyse the situation in Valencia and assess the impact of the campaign there and in the rest of the Catalan Countries.
The new website is to be presented at a gratifying time for the “Join the Map for the Catalan Countries’ Own State”, which has reached a membership of 17,000 and reached 63% of the towns in the Catalan Countries. The new portal represents one step beyond, of crucial importance, on the campaign’s path. The most obvious change is the design and usability of the site. Furthermore, the campaign logo has also changed, and is now a four-pronged pitchfork. Just surfing the site reveals the many improvements offered, going from the technical to the conceptual.
From the functional point of view, the portal includes improvements to the membership process and map navigation. Likewise, a new area has been added for buttons, banners and customisable widgets so any blogger or webmaster can add the information that best suits their site: counters, patriotic phrases, Estatpropi news, etc.) Moreover, a personalised fund-raising campaign for Estatpropi is to be started in both conventional and digital media, as well as a new novelty-packed statistics section.
Finally, the website is to open its doors to cooperation with other collectives, such as the Federation of Organisations for the Catalan Language (FOLC).
On the same day, but at 7.00 pm in Barcelona, the Estatpropi team will also be present at the “Independentist Activism on the Net” round-table held by Òmnium Cultural, as one in a series of “Thursdays at the Òmnium” salons. As well as Estatpropi, this event will also be attended by other emblematic Catalan independentist collectives on the web, including the Xarxa de Blocaires Sobiranistes (www.xbs.cat), www.llibertat.cat, www.freecatalonia.com, www.racocatala.cat and www.directe.cat, who will also be presenting their own projects.

Portal Presentation event
“Join the Map for the Catalan Countries’ Own State”
Place: Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), Sant Ferran, 12, Valencia (The Catalan Countries)
Date: February 14, 2008
Time: 7.30 pm
Organized by: Estatpropi www.estatpropi.cat
Collaboration: OCCC www.octubre.cat

Round Table
Place: Seu Nacional d'Òmnium Cultural, Diputació, 276, Principal, Barcelona (The Catalan Countries)
Date: February 14, 2008
Time: 7.00 pm
Organized by: Òmnium Cultural - «els dijous de l'Òmnium» www.omnium.cat

"la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable."

"Pancarta Manifestación del día 1 de diciembre del año 2007.

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Alfons López Tena

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España .

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio
psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética),
no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de
Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la
resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido.. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en
arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados
por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya
(19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios
públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE,AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni
siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar
en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra
manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no
se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios
públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un
dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros.
Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46..000 millones de euros.
Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal,
crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en
tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo
que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia
Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus
productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a
quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar
alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la
independencia? (si puede ser, sin insultar). El problema de Catalunya
se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los
catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes
y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la
diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como
unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover
sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España,
pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio
político y la discriminación económica y cultural.
Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un
Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los
anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya.. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y
Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se
equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro
descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y
podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia
por causa de una estructura institucional concebida y practicada para
asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las
minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa
de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear
Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero
efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha
aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la
independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel
Parsin.

Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.

«stop al estado de excepción»

2008ko otsailaren 13a

Hemeroteka

GARA > Idatzia > Eguneko gaiak

Ofensiva contra la izquierda abertzale

La Mesa Nacional anima a decir «stop al estado de excepción»

La Mesa Nacional de Batasuna enmarca todo lo que está ocurriendo en los últimos meses en la ruptura del proceso de negociación, cuando el PSOE, «con sus leales siervos del PNV», decidió dar la espalda a una solución democrática y «mantener la opresión estructural sobre Euskal Herria y emprender una estrategia de guerra». En una declaración remitida a GARA, aboga por aunar fuerzas en favor de la independencia, uno de los objetivos de la huelga de mañana.

GARA | DONOSTIA

La Mesa Nacional de Batasuna, en una declaración dirigida a la ciudadanía vasca, reflexiona sobre los últimos acontecimientos registrados en Euskal Herria y la situación generada a raíz del envite represivo del Estado español. «No pretendemos negar que nos han hecho daño, porque es evidente que, una vez más, nos lo han hecho. Pero ante cada golpe que nos dan, nos levantamos», asegura.

Tras reconocer que trabajar por el proyecto independentista «nunca ha sido fácil en la reciente historia de Euskal Herria, y la prueba es la opresión y represión sufrida por nuestro pueblo en las últimas décadas», y que la situación actual es «muy cruda», considera que «hay razones para la esperanza». Concretamente, señala que vivimos «momentos de cambio» en los se le plantean dos opciones a Euskal Herria: «Seguir preso en la jaula de la Constitución a consecuencia de un nuevo fraude, o alcanzar una situación democrática que abra de par en par las puertas de la independencia. La izquierda abertzale, junto con los sectores populares y los trabajadores, está dispuesta a llevar esta segunda opción hasta el final».

A su entender, las bases para recorrer ese camino «ya están asentadas: dar la palabra al pueblo para resolver el conflicto, la territorialidad y lograr un escenario en el que todos los proyectos políticos puedan concurrir en igualdad de condiciones».

Tras destacar que la izquier-da independentista «no mira a corto plazo, sino a nuestros objetivos políticos», y que siempre ha sabido adaptarse a las condiciones políticas de cada momento, la Mesa Nacional manifiesta con rotundidad que «nuestra arma más eficaz consiste en seguir trabajando en nuestras ciudades, pueblos y barrios en diversas dinámicas. La izquierda abertzale, por medio del trabajo y la lucha, será capaz de llevar a este pueblo hasta la independencia».

«Cuando los GAL, y ahora»

En su declaración, Batasuna afirma que «son tiempos para el compromiso y la lucha», momento de «aunar fuerzas en favor de la independencia y en respuesta a la situación de excepción que vive Euskal Herria». Y en ese contexto enmarca la huelga general convocada para mañana, que llama a secundar al conjunto de la ciudadanía y especialmente a «todos los abertzales y progresistas».

En relación a los procesos de ilegalización y a la última redada contra miembros de la izquierda abertzale, recuerda que en los últimos años «han sido incesantes las interpelaciones para que participáramos en la vida política; y ahora, en 2008, persiguen, atacan e ilegalizan a la izquierda abertzale y encarcelan a sus militantes por hacer política. En los tiempos de los GAL y de Felipe González se nos decía que debíamos participar en las instituciones, y ahora, con Zapatero, mediante la ilegalización, se nos indica que nos es imposible hacer política».

Batasuna considera que la política represiva del Gobierno español, que cuenta «con la colaboración de los sectores regio- nalistas encabezados por el PNV», persigue «acabar con el movimiento que lucha por la independencia y el socialismo».

CHARTE EN FAVEUR DU CATALAN

CHARTE EN FAVEUR DU CATALAN
PREAMBULE :
La langue catalane, née il y a plus de mille ans, constitue un des piliers de notre identité, du
patrimoine et de la richesse du département des Pyrénées-Orientales (Catalunya Nord).
Les enquêtes sociolinguistiques montrent qu'en ce début du XXIème siècle, dans une
perspective de modernité et de garantie d'avenir, les habitants restent intéressés et fidèles à la langue
catalane.Aujourd'hui et pour les années à venir, la survie de la langue catalane est un enjeu culturel,
économique, politique et humain d'importance.
● En premier lieu, il convient d'affirmer que:
La politique de promotion de la langue catalane ne se fait pas au détriment de
la langue française; la reconnaissance du catalan et le bilinguisme ne remettent pas en cause ni
l'existence ni le caractère officiel du français. Elle ne menace pas l'unité nationale.
La politique linguistique en faveur du catalan est fondée sur l'incitation et
l'encouragement et non sur l'obligation: nul n'est obligé d'apprendre le catalan.
La langue catalane est le patrimoine et le moyen d'expression de toute la
population et n'est pas réservée à quelques spécialistes.
● La reconnaissance du catalan et la politique linguistique en faveur du bilinguisme se basent
sur les principes universels de respect de la diversité et de l'égalité entre toutes les langues,
tels qu'ils figurent dans:
La Déclaration Universelle des Droits de l'Homme: « l'Universalisme doit
reposer sur une conception de la diversité linguistique et culturelle qui dépasse à la fois les
tendances homogénéisantes et les tendances à l'isolement facteur d'exclusion ».
La Déclaration Universelle des Droits linguistiques: « toute communauté
linguistique a le droit de disposer des moyens nécessaires pour assurer la transmission et la
pérennité de sa langue ».
La Convention des Droits de l'Homme et des Libertés fondamentales du
Conseil de l'Europe: « le droit de pratiquer une langue régionale ou minoritaire, dans la vie privée
ou publique constitue un droit imprescendible ».
La Charte Européenne des Langues Régionales: « la protection des langues
régionales ou minoritaires historiques de l'Europe, dont certaines risquent, au fil du temps, de
disparaître, contribue à maintenir et à développer les traditions et la richesse culturelles de
l'Europe ».
Face au refus du Gouvernement de faire ratifier et appliquer la Charte Européenne des
Langues Régionales et Minoritaires, la langue catalane est aujourd'hui dépourvue d'un cadre
juridique permettant sa préservation et son développement: les collectivités territoriales et l'Etat se
doivent de protéger le patrimoine culturel que constitue le catalan et d'en favoriser l'étude
scientifique et l'usage.
Le Conseil Général se félicite donc de l'appui qu'apportent les Députés espagnols par le vote
d'une motion, à la demande récurente de ratification de la Charte par la France
o
o o
Pour l'ensemble de ces raisons, le Conseil Général souhaite s'engager sur une charte
définissant les fondements d'une politique linguistique et de reconnaissance de la langue catalane.
ARTICLE 1:
Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales reconnaît officiellement, au côté de la langue
française, le catalan comme langue du département.
Il s'engage, à travers cette Charte, à être un des acteurs de la pérennisation de la langue et de
la culture catalanes.
ARTICLE 2:
Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales reconnaît l'Institut d'Estudis Catalans comme
autorité linguistique et Académie de la Langue Catalane pour l'ensemble du domaine linguistique
catalan. Le Conseil Général s'engage, de fait, à respecter les normes linguistiques établies par
l'Institut d'Estudis Catalans.
ARTICLE 3:
Les objectifs de la Charte Départementale pour la Langue Catalane sont les suivants:
● garantir la survie et la transmission de la langue catalane, ce qui implique l'inversion
de tendance de perte de locuteurs catalanophones;
● permettre l'utilisation du catalan pour chaque habitant du département qui le
souhaite: apprendre, entendre, parler et lire le catalan;
● assurer la présence de la langue catalane dans les divers secteurs de la vie publique et
sociale du département grâce au développement du bilinguisme;
● contribuer à l'intégration des nouveaux arrivants et participer à la cohésion sociale et
au développement économique du département grâce au respect de la personnalité
linguistique et culturelle catalane.
ARTICLE 4:
De manière générale, toutes les structures départementales (services, administrations,
organismes associés et partenaires) intégrent la dimension de la langue catalane dans leurs fonctions
et attributions, en particulier en ce qui concerne la communication avec le public et la signalisation.
ARTICLE 5:
L'enseignement est la clef de voûte de toute politique linguistique: il est l'outil basique et
indispensable à la transmission du catalan aux jeunes générations. Le Conseil Général se fixe
comme priorités les points suivants:
● aide à l'ouverture de classes bilingues
● généralisation de la sensibilisation à tous les enfants
● aide au développement de la formation pour adultes
ARTICLE 6:
Le Conseil Général intègre le principe général de bilinguisme et/ou présence du catalan sur
les supports signalétiques et équipements relevant de sa compétence. Le Conseil Général établit des
conventions avec d'autres institutions: Etat, Generalitat (Gouvernement Autonome de Catalogne),
afin d'appliquer ces principes à la signalétique non départementale présente sur le territoire.
ARTICLE 7:
La langue catalane ne se limite pas à une discipline scolaire. Sa présence à tous les niveaux
de la vie publique et sociale doit être garantie et encouragée. Sur ce point, le rôle de la collectivité
départementale est déterminant afin d'assurer la vie effective au quotidien de la langue catalane.
Ainsi le Conseil Général développe la présence du catalan dans ses services, dans les documents
qu'il produit (cartons d'invitation, bulletins, programmes, site Internet...), les campagnes et
opérations de communication.
ARTICLE 8:
La survie et l'utilisation de la langue catalane vont de pair avec une présence et une diffusion
permanente sur les mass medias (presse, télévision, Internet).
Dans ce secteur primordial en matière de présence linguistique, le Département aide au
développement des moyens de communication publics et privés en catalan. Il développe ses propres
outils de communication en catalan (magazine, site web...) et en garantit la présence.
ARTICLE 9:
A l'instar des mesures de son action pour la défense et la promotion de la langue catalane, le
Conseil Général s'engage à mettre en place toutes les mesures susceptibles de conforter l'usage et la
diffusion de la langue occitane sur le territoire concerné.

PROPOSITION D'ADOPTION D'UNE CHARTE EN FAVEUR DU CATALAN

CONSEIL GENERAL DES PYRENEES-ORIENTALES
--oOo--
SEANCE PUBLIQUE DU 10 DECEMBRE 2007
--oOo--
DELIBERATION N° 132
OBJET : RAPPORT DE MONSIEUR LE PRESIDENT DU CONSEIL GENERAL N°132
PROPOSITION D'ADOPTION D'UNE CHARTE EN FAVEUR DU CATALAN
RAPPORTEUR : M. Christian BOURQUIN
DELIBERATION:
LE CONSEIL GENERAL,
VU le rapport N° 132 de son Président,
Et après en avoir délibéré,
DECIDE
· de s'inscrire dans la dynamique en faveur du catalan en adoptant la charte
proposée en annexe.
La présente délibération a été adoptée en séance publique par 20 voix pour,
6 abstentions
Le vote a eu lieu à main levée.
ONT VOTE POUR :
M. Jean-Louis ALVAREZ, M. Georges ARMENGOL, M. Pierre AYLAGAS (absent ayant donné pouvoir
à M. Michel MOLY),M. Christian BOURQUIN, M. Alain BOYER (absent ayant donné pouvoir à M.
Louis CASEILLES), M. Louis CASEILLES, M. Guy CASSOLY, M. Henri DEMAY, M. Pierre ESTEVE
(absent ayant donné pouvoir à M. Christian BOURQUIN), M. Robert GARRABE, M. Jean-Jacques
LOPEZ, M. Marcel MATEU, M. Michel MOLY, M. René OLIVE, Mme Marie-Cécile PONS, M. Elie
PUIGMAL (absent ayant donné pouvoir à M. René OLIVE), M. Alexandre REYNAL (absent ayant
donné pouvoir à M. Henri DEMAY), M. Antoine SARDA, M. Fernand SIRE, M. Jean VILA (absent
ayant donné pouvoir à M. Jean-Louis ALVAREZ)
SE SONT ABSTENUS :
M. Jacques BOUILLE (absent ayant donné pouvoir à M. Henri CARBONELL), M. Henri CARBONELL,
M. Jean MAYDAT (absent ayant donné pouvoir à M. Pierre ROIG), M. Jean RIGUAL, M. Pierre ROIG,
M. Jean SOL (absent ayant donné pouvoir à M. Jean RIGUAL)
ETAIENT ABSENTS EXCUSES : M. Christian BLANC, M. Jean CODOGNES, M. Jean-Luc
ENGLEBERT, M. Serge FA, M. Bernard REMEDI
La séance était présidée par Monsieur Christian BOURQUIN et Monsieur
Marcel MATEU faisait fonction de Secrétaire.
Le Président du Conseil Général
Christian BOURQUIN

--------------

The 800th anniversary of the birth of the king of Catalonia-Aragon, James I, known as 'The Conqueror'

dijous, 31 de gener de 2008

This coming Saturday, 2 February, will be the 800th anniversary of the birth of the king of Catalonia-Aragon, James I, known as 'The Conqueror'. Count of Barcelona, King of Aragon, Valencia and Majorca, and Lord of Montpellier, James I is one of the most important historical figures in the Catalan Countries, a political, cultural and linguistic reality that took shape during his reign (1213-1276).

Various events throughout the Catalan Countries will commemorate the anniversary. Some of the highlights include a large exhibition that can be seen on the Balearic Islands, in Valencia and in Catalonia at the end of 2008.

Besides the commemorative events, a number of books about the life and work of the monarch have appeared recently including 'The Conquest of Majorca' ('La conquesta de Mallorca'), by Agnès and Robert Vinas (Editorial Moll), 'The Conquering King. James I: Between History and Legend' ('El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda'), by Antoni Furió (Edicions Bromera), and 'James I. History and Myths of a King' ('Jaume I. Història i mite d'un rei'), by the Italian philologist Stefano Maria Cingolani (Edicions 62).

Besides having historical rigor these books share a desire to impart knowledge on the part of their authors, who aim to distinguish myth from reality, legend from history. The son of King Peter the Catholic and Maria of Montpellier, James I's birth is a well-known legend in itself: as King Peter had rejected his wife, she is said to have conceived James after pretending to be one of his lovers.

• ! Actualització el 02/02/2008 a les 07:10

• VilaWeb TV: Vuit-cents anys del Bon Rei En Jaume.
• VilaWeb: L'any Jaume I comença amb música, castell de focs i la lectura del 'Llibre dels feits'.

• + Webs relacionades dins Nosaltres.Cat: Edat mitjana.
• + Cercle d'Agermanament Occitano-Català: ha organitzat una sortida a Montpeller per als dies 1-3 de febrer, amb motiu del vuit-centè aniversari de la naixença de Jaume I.

The Forging of a King

+ The young king managed to impose his authority on the feudal nobility.

Born in Montpellier in 1208, James was orphaned at the age of five when his father died in the Battle of Muret (1213), putting paid to the possibility of creating a common homeland for Catalans and Occitans on both sides of the Pyrenees. From the age of six until nine James lived at the castle at Montsó, cared for and educated by the knights of the Order of the Temple. Gradually, the young king managed to impose his authority on the feudal nobility, who had taken advantage of his youth to rebel. He subsequently began his first great military undertaking: the conquest of Majorca.

Territorial Expansion…

+ James I conquered Majorca in 1229.

In 1229, the king's fleet arrived at the ports of Salou, Cambrils and Tarragona en route to Majorca, which James I conquered following three months of resistance from the Saracens. In December that year he conquered Palma. In 1231, Minorca became subject to the Catalan-Aragon crown and in 1235 he conquered the Pitiüses Islands (Ibiza and Formentera). The conquest of the future Kingdom of Valencia, begun in 1233, took longer, not being completed until 1245. James I entered the city of Valencia on 9 October 1238, an event commemorated as '9 October', Valencia's national day.

...and Government

+ Carving representing James I presiding the courts.

These victories gave shape to the Catalan Countries and helped promote a period of great expansion both demographically and in terms of trade. Furthermore, during the reign of James I there was a flowering of Catalan literature, exemplified by Majorcan writer Ramon Llull, considered the first great Catalan writer. The protection of the Jews, the strengthening of governmental institutions, such as the courts and municipal councils, and the beginning of the 'Book on the Consulate of the Sea' ('Llibre del consolat de mar'), a book of maritime code and customs, completes the work of the government set up by the king, brought together in one volume, the 'Book of Deeds' ('Llibre dels feits'), a chronicle dictated by the king himself.

---------------------

• The 'Llibre dels feits', or Chronicle of James I, is the first of the four great Mediaeval Catalan Chronicles. The other three are the Chronicle of Bernat Desclot, the Chronicle of Ramon Muntaner and the Chronicle of Pere el Cerimoniós.
• Blond, tall and good looking, James I had a great many lovers. It is said, however, that his greatest love was his second wife, Violant d'Hongria, with whom he had eight children. Violant d'Hongria was buried in the Cistercian monastery at Vallbona de les Monges.
• James I himself was buried nearby, at the Cistercian monastery at Poblet, where seven other Catalan-Aragon kings have also been buried.

Freedom and Independence of Ireland

Per la independència: novel·la, poesia i teatre en la lluita per la llibertat d'Irlanda (I)

anselm | diumenge, 27 de gener de 2008 | 11:09h

Per la independència: novel·la, poesia i teatre en la lluita per la llibertat d'Irlanda (I)

Samuel Beckett, James Joyce, William Butler Yeats, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Jonathan Swift, Sean O'Casey, Brendan Behan, Liam O'Flaherty...

Per Miquel López Crespí , escriptor

Sense copsar a fons les terribles conseqüències de la colonització britànica, el genocidi humà i cultural que significà, serà difícil entendre aquesta minorització terrible del gaèlic

Molt abans dels nostres viatges a Irlanda, aquest sofert i heroic país, fa temps que forma part de la nostra història, de la nostra educació cultural, política i sentimental.

Com ja hem escrit en el primer article d'aquesta sèrie, el primer contacte amb Irlanda s'esdevé anys enrere, amb els nostres inicials contactes amb la literatura irlandesa per via lectora, concretament amb l'obra d'autors com Samuel Beckett, James Joyce, William Butler Yeats, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Jonathan Swift, Sean O'Casey, Brendan Behan i Liam O'Flaherty, els quals, entre molts d'altres, ja ens feien copsar móns d'una grandària intel·lectual inabastable.

Jordi Arbonès, en el pròleg a la novel·la de Liam O'Flaherty titulada El Delator (Barcelona, Editora Aymà, 1973) situa a la perfecció el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Per a Jordi Arbonès precisament el procés de destrucció de la cultura irlandesa, la brutalitat de la colonització britànica amb segles de guerres, fams causades per aquesta mateixa colonització, persecucions i emigracions, a finals del XIX impossibilitaven que els autors nascuts en aquella època escrivissin en gaèlic, malgrat que ja l'any 1893 s'havia format la Gaelic Leage, la Lliga Gaèlica entestada en la preservació i difusió de l'irlandès, la música i els costums i els jocs tradicionals d'Irlanda. A poc a poc, impulsada per les circumstàncies i la creixent força del moviment nacionalista, la Lliga Gaèica es va anar convertint en part essencial del renaixement de la nació. [Continuar]

De tothom és conegut que quan James Joyce va néixer a l'any 1882 potser no s'haurien trobat més de cinquanta persones a tota Irlanda que poguessin llegir i escriure en irlandès (malgrat vora un milió el parlaven, molts dels quals ni entenien l'anglès).

Sense copsar a fons les terribles conseqüències de la colonització britànica, el genocidi humà i cultural que significà, serà difícil entendre aquesta minorització terrible del gaèlic. D'ençà l'inici de la conquesta anglesa en el segle XII, fins i tot després dels grans crims d'Oliver Cromwell i els seus fanàtics angloescocesos, es pot dir que la llengua es mantingué ferma arreu d'Irlanda. Els colons protestants havien espoliat el poble de les seves propietats, expulsat de les millors terres els irlandesos, controlat l'economia, foragitat les masses pageses envers indrets miserables i pocs productius. Les execucions i devastacions portades a terme pels exèrcits d'Oliver Cromwell havien destruït el sistema de clans irlandès, la forma històrica de convivència i governació de la nació. Però mai no s'havia pogut anihilar la llengua del país. Ni Enric VIII, ni Cromwell, ni cap de les periòdiques ofensives dels exèrcits de fanàtics protestants venguts d'Anglaterra no havien pogut exterminar el gaèlic.

Per aconseguir-ho l'imperialisme anglès va haver de modificar totalment el sistema de producció irlandesa, la producció agrícola, amb tota una sèrie de lleis que feien impossible la normal supervivència del camperolat. Lleis que afavorien la divisió de la terra per tal d'evitar que no fos rendible i obligàs a l'emigració forçosa. D'aquí les lleis referents a l'herència de les propietats. A mitjans del segle XVIII els "catòlics" tan sols posseïen el 7% de la terra d'Irlanda.

Tot plegat ajudà a produir l'espantosa fam dels anys quaranta del segle XIX que produí la mort de més d'un milió d'irlandesos i obligà a l'emigració a un altre milió. Allò significava un autèntic genocidi, un genocidi emprat pels colonitzadors per aconseguir rompre la columna vertebral del poble irlandès i, de rebot, del gaèlic. Abans de la gran fam dels anys quaranta, concretament a l'any 1835, hi havia uns quatre milions de persones que parlaven l'irlandès. Cap a l'any 1891, després de la gran fam, després del milió de morts i l'emigració massiva, tan sols restaven 680.245 irlandesos que parlaven la seva llengua. Les lleis repressives angleses contra la cultura d'Irlanda, la imposició a partir de l'any 1831 del Sistema Nacional d'Escolarització britànica amb la prohibició de l'irlandès com a llengua per a l'educació i obligatorietat de l'anglès per a tots els mitjans de comunicació i relacions amb les institucions; l'establiment de forts càstigs físics per a tots aquells infants que emprassin el gaèlic, aconseguí anar arraconant la llengua del país fins a convertir-lo en una llengua marginal, inútil per a aconseguir la més mínima inserció social i institucional de qualsevol ciutadà del país ocupat. Com de costum va ser la debilitada aristocràcia irlandesa, la naixent burgesia catòlica i molts sectors de les classes mitjanes els que desertaren de la tasca de reconstrucció nacional. Sectors de la pagesia i de la classe obrera servaren, amb totes les seves limitacions, aspectes essencials de la llengua del país.

L'imperialisme britànic britànic, tot combinant la repressió econòmica, les fams periòdiques, el foment de l'emigració, les lleis contra la cultura irlandesa, aconseguia que en pocs anys, l'anglès esdevingués la llengua dominant

L'imperialisme britànic britànic, tot combinant la repressió econòmica, les fams periòdiques, el foment de l'emigració, les lleis contra la cultura irlandesa, aconseguia que en pocs anys, l'anglès esdevingués la llengua dominant.

Actualment, malgrat la Constitució reconeix l'irlandès com a llengua nacional, tan sols unes 75.000 persones parlen el gaèlic a les zones Gaeltacht, la costa de l'oest d'Irlanda. Cal dir que malgrat aquesta dura realitat lingüística, els esforços i la feina fetes en la normalització cultural han aconseguit certs resultats. L'obligatorietat de l'ensenyament de l'irlandès d'ençà de la independència del sud ha aconseguit que almanco un milió de persones tenguin alguns coneixements de la seva llengua.

És la generació d'escriptors posteriors als Synge (1872-1909), Shaw (1856-1950), O'Casey, Joyce (1882-1942) la que ja adopta l'irlandès com a llengua literària malgrat que moltes vegades han de traduir les seves obres a l'anglès. És la generació de Frank O'Oconnor (1903), Sean O'Faolain (1900), Donagh Mac Donagh (1912) i Brendan Behan (1923-1964) la que ja escriurà amb certa normalitat en irlandès.

Brendan Behan, amb l'obra Ang Gial (L'ostatge) és dels primers escriptors que primer empren l'irlandès i després en fan la traducció a l'anglès.

William Butler Yeats, Liam O'Flaherty, Brendan Behan, Sean O'Casey, Ernie O'Malley, Seamus Heaney o el batle de Cork, l'autor de teatre, poesia i destacat publicista Terence MacSwiney, mort en la vaga de fam a la presó de Brixton l'any 1920, són ja, indiscutiblement, intel·lectuals irlandesos fortament arrelats a la història i la lluita del poble per la seva llibertat.

I és aquesta història, conflictiva, de contínua lluita per l'alliberament nacional i social, la que influeix de forma definitiva el jove Yeats, un poeta que, com podem llegir en Poesia anglesa i nord-americana contemporània: antologia (Barcelona, Edicions 62, 1994) havia encetat "la seva carrera sota la influència de Spencer, Shelley i Blake, fent una poesia de clara filiació romàntica" i el poeta perseguia "un ideal de 'bellesa impersonal' que es tradueix en una poesia de caire preciosista i irreal".

Però tot muda quan coneix la història d'Irlanda, hi aprofundeix i assimila la poesia heroica i popular del país. Cap a 1910 va concretant el seu compromís actiu amb el moviment nacionalista irlandès que lluita per la independència fins a esdevenir-ne un actiu militant. És aleshores quan Yeats, servint-se dels seus profunds coneixements literaris, comença a emprar la poesia per a donar a conèixer la problemàtica irlandesa als seus lectors. Llibres com The Green Helmet and Other Poems (1910) i Responsibilities (1914) en són un bon exemple.

Aquest compromís de Yeats el converteix, parlam dels anys 1914-1921, en el gran poeta nacional d'Irlanda. Quan s'esdevengué la seva mort l'any 1939 tot el país s'aturà en acte d'homenatge i de gratitud per la seva obra i l'actiu compromís amb la lluita popular contra la dominació britànica.

Yeats lluità també activament contra la prepotència del clergat catòlic en la Irlanda independent de De Valera. Precisament la Constitució irlandesa de 1937 reconeixia oficialment el paper preponderant del catolicisme més tridentí en la vida política i cultural del país. Yeats, fent la contrària a Eamon De Valera i els seus governs tan estretament lligats al clergat catòlic, declarà aleshores: "Si continuam insistint que aquest país, Irlanda, s'ha de regir per les idees del catolicisme i tan sols per les idees catòliques, mai aconseguirà la reunificació, la unió amb el nord. Amb aquestes idees vostè clava una falca dins el cor de la nació".

En els Països Catalans Yeats va ser traduït per Marià Villangómez i Marià Manent.

En el mateix any que mor Yeats, el 1939, naixia a Mossbawn, County Derry, Seamus Heaney, considerat un dels més gran poetes irlandesos contemporanis. L'escriptor va estudiar amb beques al Saint Columb's College de Derry i a la famosa Quenn's University de Belfast. Com s'explica en Poesia anglesa i nord-americana contemporània: antologia (pàg. 395) alguns dels vessants prioritaris de la poesia compromesa i solidària de Seamus Heaney serien els "poemes elaborats a patir dels records de la seva infantesa i joventut a County Derry; poemes sobre nombrosos aspectes de la vida cultural, social i política de la Irlanda actual; poemes extraordinàriament ambiciosos on el poeta recrea la història de la primitiva Irlanda i els seus mites i llegendes".

Per a copsar el genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos hauríem de repassar novament el que diu Jordi Arbonès en el pròleg a la novel·la El delator de Liam O'Flaherty. Diu Jordi Arbonés: "Per bé que l'irlandès, com a llengua viva, no morí mai, degut a l'atac constant i permanent del govern anglès, a la fam de l'any negre de 1847, el Black '47, com l'anomenen ells, i a l'emigració que el seguí, s'anà decandint i, en la primera meitat del segle XIX, havia deixat d'existir com a llengua culta. Allò que en restà foren una gran varietat de dialectes parlats al llarg de les zones costeres i meridionals. Malgrat tot, la 'Lliga Gaèlica', fundada el 1893, que comptà amb el suport dels homes més lúcids sorgits de les capes baixes del poble, es dedicà a l'ensenyament gratuït de la llengua per tot el país ".

Malgrat aquesta "desculturització" produïda per la imposició via militar d'una cultura aliena a Irlanda, l'anglesa, molts escriptors de formació anglesa descriuen, d'una manera conscient o inconscientment, tot el món, la història, els conflictes que els han alletat

Malgrat aquesta "desculturització" produïda per la imposició via militar d'una cultura aliena a Irlanda, l'anglesa, molts escriptors de formació anglesa descriuen, d'una manera conscient o inconscientment, tot el món, la història, els conflictes que els han alletat. En el fons no es poden desfer d'Irlanda ni quan empren una llengua imposada ni tampoc quan volen atacar o ridiculitzar les mancances i misèries d'una societat colonitzada.

El gran escriptor irlandés Jonathan Swift és un bon exemple al respecte. Un llibre que en la joventut, ni que fos resumit i retallat, ens emocionà, va ser indubtablement aquell titulat Els viatges de Gulliver. No cal dir que la peregrinació de Lemuel Gulliver al país dels nans i al dels gegants, l'aventura de l'illa voladora o l'arribada a la contrada dels cavalls savis no eren més que anècdotes de les quals es servia el genial esperit satíric de Swift per a ridiculitzar les classes dominants de la seva època. Intenció que, com és evident, no podíem arribar a copsar de jovenets en tota la seva fondària, ja que aquelles edicions "per a joves" eren això: burdes retallades de l'obra original de Swift per a fer-les digeribles i el manco conflictives possibles per a un ampli públic lector.

Però on la mestria satírica de Swift arriba a punts molt elevats és en la seva "proposició". El llibret, que tenia en els meus prestatges en versió castellana, es titulava Una modesta propuesta para impedir que los hijos de los pobres sean una carga para sus padres i que em desaparegué en temps de la transició, no sé com ni quan, era una autèntica bomba subversiva. ¿Qui pot dubtar que la "modesta proposició" de Swift era ja en el seu temps i encara ara una càrrega de profunditat contra la fam i la misèria produïda per la colonització britànica?

En el fons, Swift, malgrat les seves evidents contradiccions, era un irlandès de soca-rel. Més d'una vegada afirmà que s'hauria de cremar tot el que fos anglès... menys el carbó! També va propugnar la creació d'un parlament irlandès.

Estic ben convençut que moltes de les obres falsament considerades com un simple "divertiment" de l'autor, una enginyosa sàtira per a passar el temps, són poderoses i eficients armes intel·lectuals en mans de Swift per a provar de desemmascarar la hipocresia de la seva època, la ignorància de l'aristocràcia terratinent i la naixent burgesia britànica, responsables de la brutal colonització d'Irlanda. Una arma posada al servei del poble irlandés per ajudar-lo a desvetllar la immensa, la tenebrosa injustícia a la qual es veu sotmès d'ençà l'inici de l'ocupació en el segle XII.

Arribats en aquest punt dels nostres records literaris algú pensaria que seria hora de parlar extensament de James Joyce, Oscar Wilde, Samuel Beckett o George Bernard Shaw. En efecte. ¿Qui pot dubtar de la influència d'aquests grans autors nascuts a Irlanda damunt l'obra de qualsevol escriptor?

Beckket, que partir de 1947 escriu en francès, revoluciona la narrativa contemporània amb obres com More princks than kiks (1934) i Murphy (1938), la seva primera novel·la. Els experiments Molloy (1951), Malone meurt (1951) i L'Innomable (1955) aprofundeixen fins a límits inimaginables els camins literaris de ruptura de la narrativa del XIX iniciats per James Joyce. Tot el teatre de la segona meitat del segle XX queda absolutament condicionat per obres com En attendant Godot (1952), Fin de partie (1957) i Act sans paroles (1957).

Podríem parlar també de la influència exercida per Oscar Wilde en el món literari contemporani. Aquella doctrina estètica que parla de l'"art per l'art" i que es concerta en el seu llibre Intencions (1891). Una de les primeres novel·les d'Oscar Wilde que llegim en la nostra adolescència és, sens dubte, la famosa novel·la El retrat de Dorian Gray, "evangeli" dels decadentistes i esteticistes de tota època i contrada. Record que les companyies teatrals madrilenyes, quan a començaments dels anys seixanta anaven a fer "las provincias" i compareixien pel Teatro Lírico o el Teatro Principal, solien representar les comedietes cíniques de Wilde, especialment famoses aleshores, ja que se n'havien fet diverses versions cinematogràfiques. Em referesc a obres com El ventall de Lady Windermere i la més famosa, La importància d'anomenar-se Ernest.

Però aquest era el Wilde d'abans dels seus conflictes amb les classes dominants britàniques. Els amors conflictius de l'autor amb Lord Alfred Douglas no són perdonats pel pare d'aquest, el marquès de Queensberry. A conseqüència de la persecució i posterior procés al qual és sotmès, l'escriptor acaba a la presó de Reading, amb els presos comuns, condemnat a dos anys de treballs forçats, convertit en un no-res, vilipendiat. A partir d'aquell moment, Oscar Wilde, marginat de la vida social i cultural de l'Imperi, condemnat, vivint en condicions infrahumanes, escriu a la presó dues de les millors obres literàries de l'època. La presó, la dura realitat a la qual es sotmès pel sistema judicial britànic, el fa escriure, lluny de la seva antiga estètica De profundis i La balada de la presó de Reading.

Dues obres que, a mitjans dels anys seixanta, lluny de les flors i violes de La importància d'anomenar-se Ernest ens ajuden també a conèixer una mica més la brutal cara de l'imperi britànic, els aspectes tenebrosos de la persecució que els imperialistes exerceixen no solament sobre els pobles i nacions que esclavitzen i oprimeixen amb llurs exèrcits, sinó també l'opressió sobre les persones amb unes inclinacions sexuals considerades "anormals": l'homosexualitat d'Oscar Wilde.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(Independència de Catalunya contra el Nazisme-Españolisme al 2008)

" Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten;
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten,
gab es keinen mehr,
der protestieren konnte."

Martin Niemöller (Lippstadt, Westfalia, 1892 - Wiesbaden, 1984)



EA 780. Contra el Nazisme-Españolisme al 2008. Bertolt Brecht i el premi Nobel de la pau Martin Niemöller.

empordaaccio | esborrar | dimecres, 9 de gener de 2008 | 05:45h

Enviat a InfoMigjorn per Eugeni S. Reig
______________________________

___

Ara que s'ha clausurat el repetidor de la Carrasqueta amb la finalitat d'impedir que en les comarques valencianes meridionals es puguen veure cadenes de televisió que durant un bon grapat d'anys s'ha tingut la llibertat de poder mirar i veure, torna a l'actualitat un poema del pastor luterà i premi Nobel de la pau Martin Niemöller (Lippstadt, Westfalia, 1892 - Wiesbaden, 1984), poema que ha sigut atribuït, indegudament, a Bertolt Brecht. Copie primer la versió original en alemany de dit poema i, a continuació, dues versions en català.

VERSIÓ ORIGINAL

Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten;
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten,
gab es keinen mehr,
der protestieren konnte.

UNA VERSIÓ EN CATALÀ

Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

UNA ALTRA VERSIÓ EN CATALÀ

Primer van anar contra els jueus,
però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no era jueu;
després van anar contra els comunistes,
però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no ho era pas;
van anar contra els intel·lectuals, i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;
després van anar contra els periodistes,
i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;
fins que un dia van anar contra mi, però llavors ja era massa tard.

-----------------------

Enviat a InfoMigjorn per Eugeni S. Reig

"Dependencia o independencia de Cataluña"

Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Dependencia o independencia de Catalunya


ALFONS LÓPEZ TENA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la
Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados
en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le
conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio
psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética),
no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de
Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la
resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren
crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos
de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes
bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de
pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien
tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y
los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español,
lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas
decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable
de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado
protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su
producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la
dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al
mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el
único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de
serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la
inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas
de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (
19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos
que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué
reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la
transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión
Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los
gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar
en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra
manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no
se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios
públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un
dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de
habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros.
Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el
presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho
años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por
Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal,
crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en
tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo
que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia
Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus
productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a
quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar
alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la
independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el
aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus
proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios
públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a
Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto
intercontinental, ni nada de nada.


Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes
y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la
diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como
unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover
sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España,
pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.


Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio
político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano
para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se
aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no
tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada,
ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional,
que para eso los nombran el PP y el PSOE.

Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada
por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la
independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro
descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y
podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia
por causa de una estructura institucional concebida y practicada para
asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las
minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa
de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear
Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero
efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido
en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los
catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la
independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel
Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.