Wednesday, June 29, 2011

La France assassine !!!

 
cucarella | De política però linguïstica | dimecres, 29 de juny de 2011 | 17:25h
L’Estat francès insisteix en la seua política d’extermini lingüístic. Si fa unes setmanes el seu Consell Constitucional dictaminava que «no pot existir cap dret legal per a altra llengua que el francès», ara és la presidenta de la comissió de Cultura del Senat, Colette Mélot, qui ha argumentat contra l’intent de reconèixer drets lingüístics a les altres llengües, tot defensant la «unicitat de poble francès». És a dir: allí també són de la canterella aquella d’«Una, Grande y Libre». Potser en foren els inventors i tot.
Davant d’aquestes barbaritats, hi ha moments en què estic a punt de perdre el sentit humà i m’aguante com puc la intenció de serrar-los la Torre Eiffel o botar-li foc al seu Museu del Louvre. Per sort, i a diferència dels exterminacionistes francesos, no arribe mai a perdre el meu nord humà. Perquè si destruïm la Torre Eiffel o les insubstituïbles obres que alberga el Louvre no és contra la supèrbia francesa que actuem, sinó contra la humanitat sencera, contra nosaltres mateixos. No vull actuar, ni ser, com un francès qualsevol. Com un francès exterminacionista.
Potser caldria aconsellar-los llegir els arguments del nostre professor Jesús Tuson, que tant i tan encertadament ha raonat al voltant del prejudicis lingüístics, contra les ínfules de superioritat lingüística d’algunes nacions, sempre a favor de considerar la diversitat lingüística com l’expressió més genuïna de la Humanitat, la nostra fita més extraordinària. Hem creat tantes llengües gràcies a la possibilitat humana del llenguatge. I com afirmava el poeta Octavio Paz, cada vegada que mor una llengua és una visió de l’home i del món que desapareix. Desapareix, en concret, part de la nostra riquesa humana. Les llengües, quan no malviuen sotmeses a la imposició totalitària d’una altra llengua, expressen la cultura d’un poble: la seua literatura, la culta i la de transmissió oral, la seua mitologia, la seua història, fins i tot una manera particular de conviure, de viure, fins i tot de morir.
Els exterminacionistes francesos, quan neguen els drets a les altres llengües no solament els neguen el dret d'existir, expressen, explícitament, un tarannà polític no gens democràtic, absolutament totalitari. A França només pot haver drets per al francès, com a Sudàfrica només hi havia drets per als qui eren de raça blanca: els de les altres races, no tenien drets, sovint ni el dret més elemental de conservar la vida. Com a l’Alemanya nazi només tenien drets els aris, i com més purs, més drets tenien. Tenien dret, fins i tot, d'exterminar totes els humans de les altres races: per a preservar la puresa de la raça, fora blanca només o blanca ària; per a preservar la «grandesa» de la pàtria única, siga francesa o espanyola.
Aquella Sudàfrica de l’apartheid, aquella Alemanya nazi, aquesta França exterminacionista, o aquesta Espanya profundament castellana que secularment li ha imitat els tics, les fòbies i els excessos totalitaris. En nom de la «unicitat del poble francès», de l’«España Una»… Tanmateix, afirmen, sobretot, que ens exterminen –quina barra!– en nom de la «democràcia». El cinisme dels botxins.
Comentaris: 2
  • La cara fosca de Franca
    Quimius | dimecres, 29 de juny de 2011 | 18:18h
    Franca te dos cares, la dels drets humans, la liberte, l' egalite, etc. i la del colonialisme sense escrupols, d'ahir id'avui, de l'extermini, a l'hexagon i a fora, de les llengues no franceses, dels negocis bruts i corrupcions sense fi de la seva casta politica, del xauvinisme ridicol, tronat i perillos dels seus petits burgesos, els mateixos que recolzaren Petain i el col.laboracionime amb els nazis, el racisme innat de bona part de la societat francesa, sense adonar-se que estan fora de lloc i de temps, un racisme que els va dur a perpetrar innombrable massacres en els paisos colonitzat en el segle XIX i el segle XX....
    En fi, que franca te una cara fosca, fosquissima, i fins i tot mes del que ens pensem, perque de la mateixa manera que hi va neixer el pensament de la il.lustracio potser al mateix temps tambe hi va neixer l'ou de la serp dels totalitarismes moderns, el racisme, el xauvinisme, el colonialisme i l'expotacio i la depredacio economica i cultural dels altres pobles, a traves d'un estat centralista, jacobi, corrupte i injust fins al moll de l'os i al servei exclusiu d'unes elits semimafioses.
    • una cara
      vicent| Adreça electrònica | dimecres, 29 de juny de 2011 | 19:23h
      Doncs jo ja fa temps que nomès li veig la fosca. I si no que li pregunten Joan-Lluís Lluís, Joan Daniel Bezsonoff, Marc Duran (psuedonim), als kanacks de Nova Caledònia, al vaixell de greenpeace, .........

Sunday, June 26, 2011

Elegir la paz en el País Vasco Brian Currin · · · · ·

Elegir la paz en el País Vasco
Brian Currin · · · · · 

Wu Ming.cat

Wu Ming.cat
26 de juny7.37
Per als abertzales, la Constitució de 1978 viola els drets culturals, socials, cívics i polítics del poble basc, i especialment el seu dret a l’autodeterminació.  A això, Madrid respon que Espanya és un règim constitucional i que l’estatut de comunitat autònoma del País Basc està inscrit
18/06/11




La izquierda nacionalista, cuya participación estaba prohibida hasta la víspera de las elecciones municipales españolas de mayo pasado, finalmente consiguió un 25,5% de votos en tres provincias vascas. Esta victoria no es ajena a aquellos que, como el autor, abogan por la resolución de uno de los últimos conflictos políticos violentos de Europa.
La posición oficial del gobierno español sobre el conflicto vasco es clara: no se trata de una cuestión política. Madrid presenta a la Euskadi Ta Askatasuna (ETA) como una "banda criminal y terrorista" y le pone la etiqueta de esta organización a toda la izquierda abertzale (1) que no la haya condenado explícitamente, incluyendo a aquellos que nunca cometieron actos violentos ni preconizaron el recurso a la violencia. Así, durante la última década este movimiento político fue prácticamente prohibido en España, lo que constituye un enfoque a la vez desconcertante e inútil.
Desconcertante porque, a pesar de las tomas de posición públicas de Madrid, varios gobiernos –tanto de izquierda (conducidos por el Partido Socialista Obrero Español, PSOE) como de derecha (Partido Popular, PP)– han tratado desde 1998 de lograr un acuerdo negociado con la ETA. Inútil, porque el rechazo a admitir públicamente la existencia de una controversia de orden político desacredita, en el espíritu de la población española, los intentos gubernamentales por resolver el conflicto. En efecto, resumir este conflicto a las acciones de la ETA supone que la única salida posible es el fin de la violencia de los etarras y su rendición.
Sin embargo, ante los ojos de los abertzale, la Constitución de 1978 viola los derechos culturales, sociales, cívicos y políticos del pueblo vasco, y especialmente su derecho a la autodeterminación (2). A lo que Madrid responde que España es una régimen constitucional y que el estatuto de Comunidad Autónoma del País Vasco está inscripto en esa Constitución, de manera que el gobierno no tiene ninguna razón para modificar esta situación, y tampoco dispone de un mandato para hacerlo. Es la oposición de estas dos perspectivas lo que estructura el conflicto político vasco. Y no la violencia de la ETA.

Temores y desafíos

Los atentados de la organización clandestina han producido más de 800 muertos y, por lo menos, otros tantos heridos. Entre las víctimas hay políticos, miembros de las fuerzas de seguridad, hombres de negocios, jueces, periodistas, universitarios y simples ciudadanos. Al mismo tiempo, decenas de miembros de la ETA y de la izquierda abertzale fueron muertos por grupos paramilitares y por las fuerzas de seguridad tanto en España como en Francia. A veces, los malos tratos recibidos durante su detención contribuyeron a radicalizar a los jóvenes nacionalistas. En este círculo vicioso, la violencia de la ETA también ha contribuido a desnaturalizar los aspectos políticos del conflicto, permitiendo al gobierno español caracterizar como "terrorista" una reivindicación negociable que prefiere ignorar.
Pero, sin duda, es necesario hacer una distinción entre la cuestión política y la violencia. Ciertamente, si la ETA se niega a poner término a la lucha armada, las fuerzas de seguridad tienen todo el derecho de tomar, en el marco de la ley, las medidas necesarias para obligarla a hacelo. Sin embargo, el compromiso de todos los partidos políticos del País Vasco presentes en las negociaciones dirigidas a encontrar una solución democrática negociada es lo que seguramente más llevará a la ETA a renunciar a sus acciones. Para mucha gente, especialmente aquellos que han sufrido la violencia –de la ETA o del Estado– la paz puede parecer un objetivo fuera de alcance, incluso fantasioso. Ahora bien, tal vez sea un candor infantil, intacto y confiado, en oposición al hastío, la agresividad y el cinismo de los actores y de las víctimas de un conflicto prolongado, lo que se necesita para salir del impasse.
Los miembros del Grupo Internacional de Contacto (GIC) para el País Vasco representan los nuevos interlocutores en este conflicto. Imparciales, sólo tienen como objetivo la paz y la normalización política. En estas condiciones, sorprende la hostilidad que su participación suscita en el proceso entre numerosos constitucionalistas españoles. La única explicación posible es el temor a una democracia global en el País Vasco, en la cual participaría el conjunto de los nacionalistas favorables a la autodeterminación. Uno de los desafíos para el GIC es disipar esos temores.
Naturalmente, la confianza no es algo que hay que dar por sentado. Pero el compromiso internacional es un buen augurio. El cese del fuego observado actualmente por la ETA es una respuesta a la invitación contenida en la declaración de Bruselas, firmada en marzo de 2010 por una serie de personalidades, entre ellos, cinco premios Nobel de la Paz (Desmond Tutu, Frederik Willem de Klerk, John Hume, Betty Williams y Mairead Corrigan Maguire) (3), la ex Alta Comisionada de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos , Mary Robinson, y la Fundación de Nelson Mandela. La experiencia muestra que otros árbitros, sobre todo cuando son tan respetados, pueden ayudar a poner fin a los comportamientos desviados de las otras dos partes.
Cuando el GIC se reunió oficialmente en el País Vasco en enero de este año, el entorno sociopolítico era profundamente diferente al que había prevalecido durante la década anterior. Los cambios observados devienen en primer lugar de la decisión tomada por los dirigentes políticos de la izquierda abertzale de hacer lo necesario para poder participar en la vida política institucional de las comunidades autónomas del País Vasco y de Navarra.
Para la derecha política se trata de una iniciativa de la ETA, deseosa de reagruparse y consolidarse ante una derrota política y militar inminente. Otro punto de vista, menos cínico, considera que la izquierda abertzale comenzaría a tomar conciencia de que, sin una participación legal y transparente en un proceso de paz y con estructuras democráticas, su proyecto político de autodeterminación no tiene ninguna posibilidad de concretarse.
La dirección de Batasuna comprendió perfectamente lo prudente y razonable de la opción de la legalización. El movimiento hacia un nuevo partido político que respete las condiciones de la legalización fue progresivo. Exigía una estrategia prudente para construir fundamentos sólidos –especialmente mediante consultas prolongadas con sus partidarios–, el apoyo de los partidos políticos del País Vasco y el apoyo internacional.
En enero de este año, la izquierda nacionalista franqueó un paso adicional al crear una nueva organización: Sortu ("nacer" en vasco). Esta organización se comprometió a emplear únicamente medios pacíficos para lograr sus fines políticos, se disoció de cualquier organización que hubiera recurrido o recurra todavía a la violencia y garantizó que condenaría los actos violentos que se cometieran en el futuro, en particular por la ETA (la ley española sobre los partidos lo exige).
Paralelamente, Sortu se adhirió a la declaración de Bruselas que le pedía a la ETA anunciar un cese del fuego unilateral, permanente y verificable, al cual la organización clandestina respondió positivamente el 10 de enero de este año.

Esperanzas para el futuro

El gobierno español se ha mantenido muy prudente ante estos cambios. Presentó un recurso judicial contra el estatuto legal de Sortu, que fue examinado por la Corte Suprema. En marzo, sus dieciséis jueces decidieron por una mayoría de nueve votos contra siete, que había que prohibir a Sortu.
Una apelación de la decisión se presentó inmediatamente ante el Consejo Constitucional y los partidos nacionalistas existentes (Eusko Alkartasuna, Alternatiba, Herritarron Garaia y Araba Bai) se aliaron para constituir un nuevo partido, Bildu ("unirse", en vasco), que les propuso a personas independientes, pero cercanas a la izquierda abertzale, figurar en sus listas.
Madrid consiguió que la Corte Suprema también proscribiera a Bildu. Las razones invocadas eran notablemente las mismas que para Sortu: el partido contaba entre sus miembros a individuos que habían tenido vínculos con Batasuna y, por esa causa, se trataría de un desprendimiento de la ETA. El 5 de mayo pasado, el Consejo Constitucional, convocado de urgencia, consideró que la tesis de un complot de la ETA no se apoyaba en ninguna prueba. Se levantó la prohibición a Bildu.
Con apoyo estratégico y estímulo se logró que Sortu aceptara satisfacer las exigencias de la legalización, con todo lo que eso implica. Una parte importante de este apoyo provino del compromiso internacional a favor del proceso de paz en el País Vasco, más allá de la desaparición o no de la ETA. En efecto, aunque la organización clandestina renuncie definitivamente a la violencia y deponga las armas, puede temerse que el gobierno español entre en un impasse sobre los aspectos políticos del conflicto, para proclamar su victoria en la lucha contra el "terrorismo".
La constitución del GIC está dirigida, en parte, a impedirlo. Su mandato, negociado en 2010 con los principales partidos adheridos, es "acelerar, facilitar y favorecer la normalización en el País Vasco".
Como se convino en la declaración de Bruselas, desde el momento en que la ETA anunciara un cese del fuego unilateral, permanente y verificable, el GIC podía comenzar su trabajo. Se estableció y publicó un mandato más específico, que incluía acciones dirigidas a "permitir la legalización de Sortu; superar las medidas especiales de restricción a la libertad de acción política; adaptar la política penitenciaria a este nuevo contexto político; incitar y asistir a las partes, si lo solicitasen, en la preparación y elaboración de un programa que favorezca el diálogo político mediante discusiones y negociaciones globales multipartidarias, no sometidas a condiciones ni a un objetivo predeterminado, y conformes a los 'principios de Mitchell' (4); en caso de llegar a un impasse, asumir el papel de mediador si las partes así lo requiriesen, y, de manera general, llevar a la población a creer en la posibilidad de llegar a un resultado en el proceso de paz".
Esta misión es apoyada por la mayoría de los partidos políticos del País Vasco –incluyendo a miembros del Partido Socialista–, por los principales sindicatos, así como por asociaciones de empresarios. El GIC considera que la condición esencial para la normalización reside en una integración política sometida al compromiso, sin equívocos, de todos los partidos intervinientes de recurrir exclusivamente, y de manera irreversible, a medios pacíficos y democráticos. El Grupo tiene buenas razones para pensar que este objetivo, así como el abandono definitivo de la violencia por parte de ETA, no están lejos de convertirse en realidad.
La organización clandestina no tiene otra opción que seguir a Sortu. Debe saber que sus propios simpatizantes se han expresado a favor del nuevo proyecto político. Ha visto que Sortu se imponía y hacía alianzas con otros partidos nacionalistas que hasta ese momento habían rechazado a Batasuna. El cese del fuego anunciado es unilateral y responde al llamado de hombres y mujeres de paz de envergadura internacional; no es condicional ni está negociado con el gobierno español. La organización ha aceptado que sea controlado por la "comunidad internacional" y, para terminar, sabe que, si lo rompe, será condenada por Sortu. Sabe también que un cese del fuego verificable se traducirá, al fin y al cabo, en un desarme.
Nosotros disponemos de una prueba sólida del cambio operado por la ETA: la suspensión del cobro del "impuesto revolucionario" (la extorsión de dinero a los empresarios), una práctica que se perpetuó durante años y que era un componente principal de la lucha armada. El GIC hizo su propio trabajo de verificación y confirmó públicamente que esta dimensión del cese del fuego era bien respetada.
Controlar que la ETA respete todas las demás exigencias del cese del fuego es la primera prioridad. Se trata de un punto extremadamente sensible y complicado que, para ser eficaz y creíble, exige la cooperación del Estado. El GIC está en vías de ponerse en contacto con las partes interesadas y de consultar a expertos, con la esperanza de lograr el objetivo buscado.
La inmensa mayoría de los actores políticos y sociales del País Vasco ha comprendido que la oportunidad de ver que se implemente un proceso de paz es real. Por la manera en que se inició, y por los elementos nuevos (antes mencionados), este movimiento es verdaderamente portador de esperanzas para el futuro. De la misma manera que los partidos del País Vasco dan pruebas de autoridad y de valentía, será necesario, para lograr finalmente liberar a Europa de sus últimos conflictos políticos violentos, que el gobierno español acepte reconocer que, efectivamente, hay un conflicto político distinto de la violencia etarra que requiere ser resuelto mediante negociaciones globales a escala regional y, en última instancia, a escala nacional.

Notas: (1) Izquierda favorable a la independencia, históricamente representada por Herri Batasuna, y luego por Batasuna. (2) N. de la R.: Después de la disolución de las instituciones franquistas, en 1977, el 6 de diciembre de 1978 se aprobó por referéndum una nueva Constitución. En el País Vasco, la abstención alcanzó el 45% (contra el 33% de los españoles), y el 31% de los votantes rechazaron el texto (contra el 22%). (3) N. de la R.: Los dos primeros por su lucha contra el apartheid en Sudáfrica, y los otros tres por su papel en el proceso de paz en Irlanda del Norte. (4) N. de la R.: Georges J. Mitchell es un ex senador demócrata estadounidense que de 1995 a 1998 jugó un papel central en el proceso de paz en Irlanda del Norte.

Brian Currin es abogado, especialista en Derechos Humanos, en Transformación de Conflictos y en Procesos de Paz; coordinador del Grupo Internacional de Contacto para el País Vasco.


Traducción para Le Monde Diplomatique: Lucía Vera


Le Monde Diplomatique, junio 2011

Sunday, May 29, 2011

"Spain's secret conflict" Barcelona capital of Catalonia independent.

29 maig 2011

"Spain's secret conflict"

ALBERT1969 | diumenge, 29 de maig de 2011 | 19:41h
 
Per tots els que portem el sentiment culer dins del cor, avui es un dia molt feliç, com diu Guardiola la quarta Champions ja fa patxoca, i ens posa al nivell on ens pertoca, i amb una trajectòria ascendent,  en aquests moments com a referent mundial per saber transmetre aquests valors que altres no arriben ni a somiar, una idea de joc que enamora, una humilitat i una ètica que avui ha quedat reflectida un cop més, amb el gest del capità amb Abidal. Davant aquells que seguiran intoxicant fruit de la seva impotència, i falta de qualsevol ètica professional, avui, si no ho teníem ja, tenim el món per testimoni, i aquesta força es imparable. Adjunto un vídeo titulat "Spain's secret conflict" que tracta de la lluita de la nació catalana dins Espanya amb moltes opinions i dades comparatives reals i que esta corren fora de les nostres fronteres, cosa que es la recepta perfecte per aconseguir l'objectiu de l'Estat Propi.

Saturday, May 28, 2011

España, nn mal negocio para los catalanes.


Un mal negocio 

La Vanguardia
David García  18/11/2010 


El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni  responde a circunstancias difíciles de explicar.

Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender elespolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir deldéficit fiscal?


Quién puede defender que los estudiantescatalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el58%?
¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar  con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más ricocomo dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de sugobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?
Con la dependencia de Catalunya con respecto a España  nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.
                    


Pasalo y como más gente lo lea mejor!
I para acavar...: el Gobierno Español regalará al F.C. Real Madrid 1.000.000 de Euros con la excusa de dar imagen de España delante  del mundo. O sea que los catalanes también subvencionan sin saberlo ni querelo al Reial Madrid. 

Friday, May 20, 2011

An Independent State for the Catalan Countries, Now!



Dear Richard Stengel, Managing Editor of TIME magazine,

In your list of top ten aspiring nations you missed at least one: The Catalan Countries. We are a nation with our own history, language, literature, and future.

We understand your criteria is based upon the top popular nations vying for independence from an American point of view. We support all those nations. However we cannot agree with such an incomplete and non-exhaustive list. At the very least you left out the Flemish and Walloons in Belgium, Greenland from Denmark, and the Catalan Countries, where the largest demonstration ever for the Independence of a country occurred: 1.5 million people in Barcelona on July 10th, 2010.

This is not a game, hobby or idle pastime for the Catalan People. We will have a peaceful and democratic referendum because this is only possible outcome for our predicament. If we vote for independence, we will have our state. I encourage you to follow the news from the Catalan Countries because as time goes on, actions such as Estatpropi.cat or the emails will only intensify, mark my words.

An Independent State for the Catalan Countries, Now! 


An Independent State for the Catalan Countries, Now!
___________________

Benvolgut Richard Stengel, editor en cap de la Revista Time,

Els Països Catalans som una nació amb història, llengua, literatura i tradicions. Però sobretot els Països Catalans som una nació amb futur.

En la vostra llista de nacions apunt d'aconseguir la independència us heu oblidat com a mínim una: els Països Catalans.

Entenem que us heu basat en les nacions més conegudes als EUA i la resta era per completar amb nacions de tots els continents

Nosaltres donem suport a aquestes nacions però no estem d'acord amb el llistat perquè no és gaire rigorós: us heu oblidat la situació dramàtica entre valons i flamencs, la situació en procés d'independència a Groenlàndia i la gran manifestació del 10 de Juliol a Barcelona amb un milió i mig de manifestants.

El Poble Català no està jugant a reivindicar. Obtindrem la Independència democràticament i en pau, perquè aquestes són les dues úniques premisses que ens imposem. Us animem a anar seguint l'evolució del Poble Català i les seves accions com Estatpropi.cat o la que us fa rebre el meu e-mail. I el temps justificarà les meues paraules.

Per uns Països Catalans Democràtics i Lliures

Wednesday, April 27, 2011

Le Nouvel Observateur : L'Independence de la Catalogne s'aproche!

"Mais Madrid la castillane et Barcelone la catalane tiennent là l'occasion d'étendre leur rivalité au-delà des Pyrénées et de régler leurs comptes devant les yeux du monde entier, à l'occasion de deux matches de football qui promettent de mettre au grand jour leurs différences." Le Nouvel Observateur 






 

 

Place aux choses sérieuses

Real Madrid-FC Barcelone, acte III. Après un échauffement sans vainqueur en Liga (1-1) et une finale du Coupe du Roi remportée en prolongation par le Real (1-0), les deux équipes se retrouvent mercredi pour la troisième fois en moins de deux semaines. L'enjeu ? Prendre une option pour la finale de la Ligue des champions avant le match retour, au Camp Nou, la semaine prochaine.

Les duels promettent une nouvelle fois d'être âpres entre le Barça et le Real, comme ici entre Messi et Sergio Ramos. (Reuters) Les duels promettent une nouvelle fois d'être âpres entre le Barça et le Real, comme ici entre Messi et Sergio Ramos. (Reuters)
Pas de raison de se lasser, les choses sérieuses ne font que commencer. Promis ! Même si les deux premiers affrontements entre les deux équipes, le premier en Liga pour un nul musclé (1-1), le second en finale de la Coupe du Roi pour un premier avantage pris par le Real (1-0), ont déjà atteint des sommets d'intensité et d'agressivité, le troisième acte entre le Real Madrid et le FC Barcelone en l'espace de 11 jours promet encore de monter d'un cran mercredi soir, avant un final en apothéose la semaine prochaine au Camp Nou. Il suffira que la petite musique de la Ligue des champions remplace un hymne espagnol copieusement sifflé la semaine dernière par les socios catalans en préambule de la finale de la Coupe du Roi, pour que les compteurs soient remis à zéro à l'entame de ce double affrontement qui offrira au vainqueur une place en finale de la compétition le 28 mai prochain à Wembley.

Ne vous y trompez pas, ni le Barça, recordman de victoires dans la compétition (25), ni le Real, qui n'avait plus mis la main sur la coupe depuis 1993, n'avaient relégué cette finale de la Coupe du Roi au second plan. Pas plus que leur affrontement en Liga en guise d'échauffement de cette guerre en quatre actes. Les matches sans enjeu n'existent tout simplement pas entre ces deux équipes. Mais Madrid la castillane et Barcelone la catalane tiennent là l'occasion d'étendre leur rivalité au-delà des Pyrénées et de régler leurs comptes devant les yeux du monde entier, à l'occasion de deux matches de football qui promettent de mettre au grand jour leurs différences.

On ne change pas une tactique qui gagne

Une tension à ce point exacerbée qu'elle s'est invitée en conférence de presse mardi à la veille de ces troisièmes retrouvailles. On y a entendu José Mourinho évoquer Albert Einstein mais surtout tacler Josep Guardiola, accusé de se plaindre à tort des décisions arbitrales justifiées. La réponse de son homologue barcelonais a été cinglante : "Il m'a appelé Pep, donc je vais le tutoyer moi aussi. José, demain, rendez-vous à 20h45 sur le terrain. En dehors, il a déjà gagné. (...) C'est le chef, le putain de patron de cette salle (de presse). On a travaillé ensemble, on se connaît. Mais visiblement il préfère rester avec les amis de Florentino Perez et sa « laiterie » (en référence à un groupe de journalistes pro-madrilènes)."

Ces derniers ont mis l'arbitre au coeur de l'événement en rappelant que Wolfgang Stark, finalement préféré à un Portugais, était un fan de Lionel Messi. Pas sûr que le sifflet allemand, qui pourrait priver Sergio Ramos, Raul Albiol, Angel di Maria ou pire encore Cristiano Ronaldo du retour en cas d'avertissement, ait le loisir d'apprécier le spectacle proposé par la puce argentine. Parce qu'il risque d'avoir beaucoup de travail pour contenir les deux équipes. Mais aussi parce que le Ballon d'Or risque une nouvelle fois de souffrir face au mur madrilène. Car si Guardiola reste convaincu que le salut de son équipe passera par le jeu, même en l'absence d'Andres Iniesta qui sera remplacé par Seydou Keita, il y a peu de raison que Mourinho, qui aime à rappeler qu'un 0-0 à domicile en Ligue des champions est un bon résultat, change de recette pour cette rencontre, lui qui a trouvé la parade pour ne plus revivre pareille humiliation qu'au Camp Nou en début de saison (5-0).

"Je suis le même entraîneur que celui qui a perdu 5-0", a-t-il balayé à deux reprises. "Et je n'ai pas de potion magique contre le Barça." Pourtant, en refusant d'entrer dans le jeu barcelonais pour lui proposer à l'inverse une véritable épreuve de force, comme à la tête de l'Inter Milan la saison dernière, le Portugais a réussi à instiller le doute dans les têtes catalanes. Une première victoire. "Tout est contre nous en ce moment. Le Real sera favori de la demi-finale", se lamentait Guardiola samedi, accréditant l'idée que le Barça courbe l'échine en cette fin de saison. Une manière aussi de mettre la pression sur le Real... Après les mots, les actes. C'est pour ce soir. Et ce ne sera pas encore la fin de la partie entre les deux géants espagnols. Vivement la suite !

---------------------



«Castellans contra catalans», diu Le Nouvel Observateur

El setmanari parisenc es fa ressò del context en què es juga l'eliminatòria d'avui

Pepe, la nova icona del madridisme més clàssic. Foto: UEFA

"Avui la música de la Champions substituirà un himne espanyol molt xiulat la setmana passada pels afeccionats catalans", assegura avui Le Nouvel Observateur . El setmanari parisenc considera que aquest partit i el de tornada de semifinals són "coses serioses", com asseguren en el titular.

Le Nouvel Observateur contextualitza l'eliminatòria en el conflicte polític: "La castellana Madrid i Barcelona, la catalana tenen aquí l'ocasió d'extendre la seva rivalitat més enllà dels Pirineus i d'arreglar els comptes pendents davant dels ulls del món sencer". El setmanari francès també es fa ressò de la polèmica esportiva entre els entrenadors del Barça i el Reial Madrid.

Catalonia is not Spain !!! ---- Freedom for Catalonia !

The billion-dollar grudge match: The enormity of El Clasico

 



 

By Will Tidey, CNN
April 27, 2011 -- Updated 1004 GMT (1804 HKT)
STORY HIGHLIGHTS
  • Real Madrid and Barcelona are Spain's richest and most successful football teams
  • Their rivalry began in 1902, when Barcelona won a Spanish Cup semifinal 3-1
  • The teams have since shared 51 Spanish La Liga titles, Madrid winning 31 to Barca's 20
  • In 2011 Barcelona and Real Madrid were drawn to play four times in 18 days
(CNN) -- There are few rivalries in sport that capture the imagination like the coming together of Real Madrid and Barcelona -- a soccer match of such enormity that it has its own nickname: "El Clasico."
On the field, it is a billion-dollar grudge match between the two best teams in the football-mad country of Spain.
Off the field, it is a tale of two cities -- a clash of Castilian nationalism and Catalan pride; and a rivalry of cultures forged in the Spanish civil war and the reign of General Franco.
The two will clash Wednesday at Real Madrid's Estadio Santiago Bernabéu before traveling to Barcelona for the second leg of the Champions League semifinal next week.
In a freak of fixture commitments, the superpowers of Spain will have met four times in the space of 18 days by May 4, giving the historic rivalry an epic new chapter.
Is Real Madrid's Jose Mourinho the master of mind games?
In Spain, the population of Catalonia don't consider themselves Spanish
--Adi-Oula Sebastian, barcablaugranes.com
Billion-dollar ball game
The modern-day El Clasico brings together the world's two highest-earning sports clubs -- boasting combined revenues of over $1 billion, according to international consulting firm Deloitte.

The great rivals also lead the sports world in wages. According to Sporting Intelligence, Barca paid an average salary of $7.9 million to players last season, with Madrid dishing out $7.4 million. The New York Yankees baseball team are third on the list, paying an average $6.8 million.
"Both teams (Madrid and Barca) have steadily grown their revenue streams in recent years, contributing to their on-pitch performance through investment in better facilities, players and the development of youth team players," said Dan Jones, sports business partner at Deloitte.
But while the two teams clearly share a license to print money, they have contrasting approaches to the business of spending it.
Real Madrid fan on third El Clasico
Barcelona set for battle
Madrid are famed for their extravagance -- with the $130 million paid to Manchester United for Cristiano Ronaldo in 2009 typical of their cavalier policy in the transfer market. They profess the '"Galacticos" mentality -- a team of superstars -- demonstrated by a 2010-11 squad that cost an eye-watering $689 million to assemble.
Barca are not without their big-name signings, but rely far more heavily on homegrown talent -- with the likes of Lionel Messi and Spanish World Cup winners Xavi and Andres Iniesta being products of the club's youth academy. Barca's current squad cost just $254 million to assemble.
History of rivalry
Barcelona and Real Madrid played for the first time in 1902, but the rivalry soon transcended the confines of a soccer match.
Barca came to represent the fight for Catalan independence from Spain, and a rejection of the nationalist regime that ruled the country from Madrid -- especially under the rule of Franco, who came to power at the culmination of the bloody Spanish Civil War in 1939.
"In Spain, the population of Catalonia don't consider themselves Spanish," said Adi-Oula Sebastian, editor of Barca fan site barcablaugranes.com.
"When the General Franco dictatorship forbade the use of regional dialects, the Camp Nou (Barcelona's home stadium) became one of the few places Catalans were allowed to speak their language, without having to fear repercussions."
Madrid were the all-powerful institution. They had political and royal backing -- the "Real" in their name, meaning "Royal," was a gift from King Alfonso XIII in 1920 -- and from the 1950s, boasted a collection of the world's best and most glamorous players.
Madrid fans view these games as a playful argument about the way to see and understand the country as a whole
--Gabe Lezra, managingmadrid.com
"For Madrid fans, the game isn't just about getting one over on our eternal rivals, it's about winning a small argument about the country itself," said Gabe Lezra, editor of fan site, managingmadrid.com
"In many ways, Madrid fans view these games as a playful argument about the way to see and understand the country as a whole."
The relationship was exacerbated by the transfer of Alfredo Di Stefano to Madrid in 1953. The Argentine was wanted by both clubs, and both thought they'd signed him. But it was Madrid who got the legendary striker, and Di Stefano duly inspired a decade of dominance at the Bernabeu.
Barca have always suspected foul play. Their official website claims a "royal decree" persuaded Di Stefano to join Madrid, and there has long been the suggestion that the establishment pushed the deal through.
"To this day supporters of Barcelona feel robbed, while Madrid fans argue the legitimacy of the deal," said Sebastian. "Imagine if Michael Jordan gave his word to sign for the Chicago Bulls, then joined the New York Knicks instead!"
There's no one to touch Messi at the moment. People compare him to the great Diego Maradona, and it's a fair comparison
--Tim Hanlan, author
El Clasico personalities
The El Clasico as we find it today is defined by two world-class players, and two world-beating coaches. It is Madrid's Cristiano Ronaldo against Barca's Messi on the field, and Jose Mourinho against Pep Guardiola on the sidelines.
Is Jose Mourinho the master of mind games?
Ronaldo is the powerfully-built Portuguese winger, with speed to burn and an armory of tricks at his disposal. Messi is the pint-size Argentine genius, who took Ronaldo's crown as World Player of the Year in 2009 -- and retained the award in 2010.
"There's no-one to touch Messi at the moment. People compare him to the great Diego Maradona, and it's a fair comparison," said Tim Hanlan, author of "A Catalan Dream."
"Ronaldo is not quite on the same level, but his strength and pace can make him just as effective as Messi on his day." Both players are having prolific seasons in front of goal, with each vying to be Europe's top scorer.
Their coaches have equally impressive resumes. Guardiola took over at Barcelona in 2008, and led his team to Champions League glory in his first season in charge. Mourinho oversaw Porto's shock European triumph in 2004, and repeated the feat with Inter Milan in 2010.
"I've always loved Mourinho. Since his time at Porto I wanted him to join Madrid," said Lezra. "He's a brilliant tactician, an incredible motivator and a born winner. And his personality fits Real Madrid perfectly."
Mourinho is a brilliant tactician, an incredible motivator and a born winner. And his personality fits Real Madrid perfectly
--Gabe Lezra, managingmadrid.com
Footballing duopoly

Until relatively recently the Real-Barca rivalry was a one-sided affair. Madrid built dynasties in the 1950s and 1960s, and continued to dominate domestically and in Europe throughout the 1970s and 1980s.
Barca enjoyed sporadic success, but it wasn't until the early 1990s that they finally launched a dynasty of their own -- winning four titles in a row under Dutch coach Johan Cruyff before lifting their first European Cup in 1992.
The balance of power shifted back and forth over the next 15 years, but Barca are now in the ascendancy. Guardiola's team have won the last two Spanish titles, and claimed a third Champions League crown in 2009. Meanwhile, Madrid are without a European success since 2002.
"Barcelona are definitely on top right now. They've put together a great team, and have been playing the same style, with more or less the same players, for the last four years or so," said Lezra.
"Madrid, on the other hand, have fired managers, brought in new players and made various tactical adjustments -- not a good strategy if you're looking for long-term success."
Whether Barca can stay on stop will undoubtedly be influenced by the outcome of this year's Champions League semifinal -- the latest chapter in a rivalry as fierce and colorful as any in sport.
Who are you rooting for?
"The rivalry between Barcelona and Real Madrid is special because both teams are made up of superstars," said Sebastian.

"You'll be hard-pressed to find as many world-class players sharing the pitch at the same time. In football, the El Clasico rivalry is as good as it gets."

Thursday, April 14, 2011

Santiago Espot for Mayor of Barcelona, Capital of the next independent catalan state !

Sunday, 28 November 2010

Independence 2014

Late in 2005, Catalunya Acció was born, and proposed the date of 2014 as the date to achieve the Independence of our country. Then, almost everybody defined us as fools. Those were the days when ERC -Esquerra Republicana de Catalunya-, captained by Carod-Rovira, changed their wish for independence for the Spanish federalism of Maragall and Zapatero. Times of "misty rain". But dating the creation of a Catalan State was not a witticism but a reflection and analysis process and a compromise. A decade, doing things properly, was, and still is, enough to place a winning strategy.

Later, disappointment came with ERC, after their euphemistic and absurd "right to decide", the courage of the people from Arenys de Munt and the slap from the Constitutional Court. All, necessary tolls in a process to independence. While this all was happening, it was needed, we said, to canalize this growing secessionist feeling in its electoral form. Catalunya Acció never wanted to do it alone, because we knew that a minimal unity, wisely made, was necessary. Our history shows that to succeed, we need teamwork. Undoubtedly, we are the people of the human towers and sardana. But nobody believed us because they said "it was not the right time". But because we are not the ones who wait for the moment but creates it, decided to publicize the party "Força Catalunya".

It seems that since then, everybody saw it all and they run to "reagroup", and not long afterwards, some others not quite satisfied with this, "solidarized"... but only among themselves. Then, "solidaries" and "reagroupped" recuperate the best tradition of our fraternal fights, such as "nyerros and cadells" or the "Biga and Busca". With such a view, and because the people of Catalunya Acció have overcome the time of swords and blunderbusses, the wisest is not to take part for any of the sides and we have voluntarily withdrawn from these elections.

Taking into consideration the expectations of vote for ones and the others, most surely the battle for an independent Catalan State will not be fought on November 28th, despite that if a big coalition for independence had existed, probably we could have had the opportunity to convert this Sunday into the first real plebiscite to break with Spain. Notwithstanding that what we have achieved -and this is the great victory- that in this dull electoral campaign "independence" has been the most pronounced word. Now, we are in front of four years in which we may transform the collective state of mind into a reality, provided that frivolity does not bar neither common sense nor vision of future. The elections in 2014 must be the real ones for freedom.

Santiago Espot
CEO Catalunya Acció

Article published on November 27 2010 on Opinió Digital.

Sunday, April 10, 2011

Freedom for Catalonia! Liberté! Llibertat i Estat. Vida i Respecte per a les Nacions!

PereVilanova | Actualitat | diumenge, 10 d'abril de 2011 | 18:13h
 

LA DÉMOCRATIE DE LA CATALOGNE


Barcelone est la deuxième ville avec plus de population de l'Espagne, à Barcelone les jeux olympiques de l'année 1992 ont eu place, plusieurs événements internationales s'y organisent chaque année, ce sont des événements politiques, économiques, sociaux, religieux, sportifs et culturels, et à Barcelone pendant toute la journée du courrant 10 avril on peut voter pour ou contre l'indépendance de notre pays, la Catalogne. Ce n'est pas du tout nécessaire d'être né à la capitale de la Méditerrané pour constater que plusieurs cultures et sensibilités contemporaines se retrouvent dans les rues de la capitale de la Catalogne. Barcelone est une jonction entre les mondes, un pont entre les cultures. Et la langue propre que la ville de Barcelona défend est la langue autochtone de la Catalogne, c'est à dire, le catalan. À Barcelone on y peut trouver les premières instituons démocratiques de l'Europe, c'est très frappant, à l'intérieur des pierres médiévales de Barcelone on y votait et on y discuter politiquement il y près de mil ans. Festivales de musique tels que le Primavera Sound, le Sónar ou de musique Folk sont au première niveau de l'ordre international en ce qui concerne la culture. Et la langue propre de Barcelona reste le Catalan, et Barcelone et la deuxième ville la plus habitée de l'Espagne.


L'image de Barcelone est bien l'image d'un centre de modernité et, il me semble, que ceci est indiscutable. Aujourd'hui la force de sa société civile et l'obstination persistante de ses convictions a fixé les bases d'un événement historique en faveur de la démocratie au monde. Aujourd'hui, avec des moyens précaires, avec l'argent qui ont apporté des citoyens anonymes, avec plusieurs volontaires que pendant ces dernières mois s'ont été préparés à conscience pour être près, aujourd'hui une votation extraordinaire a place, la votation sur l'indépendance de la Catalonge. Il me semble d'une extrême absurdité et d'un ton intolérable affirmer que cette votation n'est qu'un acte vide de légalité car la légalité de la démocratie est basé sur la maturité que le peuple a lorsqu'il vote, et le référendum d'aujourd'hui est un vraie coup d'état pacifique, démocratique, conséquent que forcement entrainera une transcendance politique. Mais, surtout, l'acte d'aujourd'hui est un acte qui envisage avoir l'attention de la communauté internationale qui reste perplexe - on l'a vu et lu dans plusieurs médias et journaux – en regardant comment pour la première fois une société civile est capable de s'organiser et de pousser le gouvernement et les lois qui dissent que la démocratie est illégale.

Dans toute l'histoire de l'Europre les independences, à exception de certains cas, ou les transformations des États ont entrainer de violence, de guerres et du sain. Mais à Barcelone aujourd'hui, à la capitale du bloque Méditerrané, il y a une votation pour l'indépendance du pays dont elle est la capitale, la Catalogne. Il n'y a pas de précédents historiques d'un événement de cette dimension démocratique, il n'y a pas de référents démocratiques d'un peuple qui, en regardant que l'État dont il forme part ne va lui permettre de changer les lois qui définissent son droit à décider le propre futur comme un droit illégale, prend les urnes – pas les barricades – et se demande sur son destin, son identité et sur ce qu'il veut choisir. Il n'y a pas de précedents. Un vot d'aujourd'hui, même s'il n'est pas official, est beaucoup plus démocratique que lorsqu'on vote pour n'importe quelle parti politique, car ce mouvement des citoyens organisé dès le 2009 c'est la voix directe de la volonté du peuple, la volonté de demander, pas seulement l'indépendance, mais l'obtention des cordes vocales dont sa voix a besoin pour décider le futur du pays et de la culture.


LA DEMOCRÀCIA DE CATALUNYA



Barcelona és la segona ciutat més poblada de l'Estat Espanyol, a Barcelona si van celebrar els jocs olímpic l'any 1992, s'hi han celebrat nombrosos certàmens i esdeveniments internacionals de caire polític, econòmic, social, religiós, esportiu i cultural, i a Barcelona avui es decideix sobre la independència del seu país, Catalunya. No cal haver nascut a la capital de la Mediterrània per fer palès que les diverses cultures i sensibilitats contemporànies es troben en els carrers de la capital de Catalunya, Barcelona és una cruïlla entre móns, un pont entre cultures. I la llengua pròpia que defensa Barcelona és la llengua pròpia de Catalunya, és el català. A Barcelona és on hi ha les primeres institucions democràtiques creades a Europa, a les pedres medievals de la ciutat ja es votava fa quasi mil anys. Festivals de música com el Primavera Sound, el Sónar o fins i tot de Folk estan a la primera línia internacional i alguns d'ells són, sense tenir por a sonar pedant, els més importants del món. I la llengua pròpia de Barcelona és el català, i Barcelona és la capital de Catalunya, i Barcelona és la segona ciutat més poblada d'Espanya.

La imatge de Barcelona com a centre de la modernitat és indiscutible, i avui el poder de la seva societat civil i l'obstinació persistent de les seves conviccions ha plantat les bases d'un fet històric per a la democràcia a tot el món. Avui, amb mitjans precaris, amb diners de ciutadans anònims, amb voluntaris que han estat durant mesos preparant-se per aquest dia, avui es vota sobre la independència de Catalunya. És absurd i intolerable dir que només un acte buit de legalitat, la legalitat de la democràcia es fonamenta en la maduresa que un poble té alhora de votar, i el referèndum d'avui a Catalunya és un veritable cop d'estat pacífic, democràtic, conseqüent i, sobre tot, obert, amb els ulls posats a la comunitat internacional que resta perplexa veient com mai abans cap societat civil havia estat capaç d'organitzar res de semblant per a fer sentir la seva veu.


En la història d'Europa, les independències, en general, o les reformes dels Estats, en particular, s'han aconseguit amb violència, amb guerres i sang. Però avui a Barcelona, capital de la Mediterrània, es vota per la independència del país del qual és capital, Catalunya. No hi ha precedents històrics d'un esdeveniment d'aquesta dimensió en democràcia, no hi ha precedents democràtics d'un poble que, veient que no pot canviar les seves lleis, veient que el seu dret a decidir es considera il·legal, decideix que és prou madur per prendre les urnes i preguntar-se sobre el seu futur, sobre qui és, sobre el que vol. No hi ha precedents. Catalunya és un país petit, la nostra cultura és polifònica, tenim arrels de molts arbres de tots els continents i n'estem orgullosos, avui la capital de la modernitat demostra el seu compromís amb la democràcia i s'eleva enllà de qualsevol dificultat per donar a entendre que ella és qui té el futur a les seves mans.
Un vot avui, malgrat que no és oficial, és molt més democràtic que el vot per a qualsevol partit polític ja que aquesta campanya ciutadana organitzada des del 2009 és la veu directa dels ciutadans i ciutadanes demanant, no ja la independència, si no que se'ls donin les cordes vocals que les seves veus necessiten per decidir el futur d'aquest país i aquesta cultura.


Pere Vilanova, 10 d'abril,
Barcelona

Friday, April 01, 2011

Sentimientos de "divorsio". Estamos de España i los españoles hasta los mismísimos cojo ....!

 
Fotografia de la manifestación catalana en Bruselas,
capital de Europa,
anunciando a toda Catalunya
como el próximo estado europeo.
 
 
Para empezar os diré que el President de La Generalitat Catalana el 
Honorable Senyor Artur Mas , hoy ha votado en la que vosotros llamais 
"ilegal" consulta que organiza la gente en Catalunya y según sus 
palabras ha votado SI, ayer lo hizo un tal Jordi Pujol y coincidió en el 
voto, otro SI. Son los votos anticipados al 10 de Abril que se 
celebrarán en Barcelona, a ellos y a mi también como a unos cuantos 
cientos de miles mas si es un acto ilegal ya nos podeis detener a todos 
y si no es que no hay justicia en vuestro "Reino" de ignorantes. Siempre 
os qudará el equivocado consuelo de que no votan todos, pero con muchos 
menos hemos madado vuestra "Fiesta Nacional" a la mierda.

Deberiais escuchar la "entrevista" que hizo Intereconomía a Lopez Tena.

Yo os he estado advirtiendo desde que nos conocemos que eso acabará mal, 
pero no se ve ninguna conciencia capaz de ver lo que está pasando y 
preveer claramente donde vamos.

No vais a cooperar con Catalunya, y  tratareis a todos los catalanes 
como a mi, eso es lo más posible, pero lo pagareis caro, porque no 
teneis cojones para salir de la mierda y nosotros os vamos a poner en el 
lugar que os corresponde.

Esta mañana conversando con un viejo colaborador directo de Jordi Pujol 
le he preguntado que si se creía que Pujol no había llegado a la 
conclusión que con España no hay remedio antes y me ha respondido que 
está seguro que si, pero que cuando tienen el poder se vuelven 
"prudentes", a lo que le he dicho yo que esperaba que la experiencia le 
sirviera a Mas, pues ya le había servido en aquellos momentos.

Ya se que no sabeis que el Gobierno de Catalunya acaba de enfrentarse al 
de España por los ahorros en la sanidad, una vez cumplido con el diez 
por ciento exigido por los que "mandan" ya dicen que no es suficiente y 
que debe ser el 20% o si no que maquillen los numeros o aumentemos 
impuestos y se les ha mandado a la puta mierda, claro que no lo 
sabeis. También debeis ignorar que vuestra Caja de Ahorros no la quiere 
nadie ni regalada y la Vecina de Castilla La Mancha se salva porque se 
ha metido en un grupo que quiere ser amyor que La Caixa y para eso 
emplea un personaje que despues de haber ocupado cargos publicos tan 
importantes si no fuera pepero y tuviera vergüenza no podría aceptar un 
cargo tan alto en una institución privada, me refiero a Rodrigo Rato. 
Ah, y una tal Dolores de Cospedal también tiene algo que ver.

La próxima manifestació que hagamos en el Passeig de Gràcia/Diagonal, 
aquella de los cuatro gatos que os contaron a vosotros, si aquella que 
protestábamos por el Estatuto que no os gustó, a la próxima yo me quedo, 
ya hemos visto el ejemplo de los egipcios. Claro que vosotros teneis 
ejército y actuareis al sistema de Gadaffi que tanto admiró a vuestro 
añorado Caudillo.

Por el puto caso que hareis es mejor no perder mas tiempo, ya os 
espabilareis si quereis trabajar, referente al trabajo nunca me habeis 
respondido formalmente a nada, no os pediré que lo hagais ahora.

francisco

Sunday, March 27, 2011

(BCN, 10 mars 2011)

Wednesday, 2 December 2009


December 13th, the power of the Catalans

 (BCN, 10 mars 2011)

Sincerely, I think that the initiative of more than one hundred Catalan Town Councils, of celebrating, on December 13th, the ballots for the independence of Catalonia has not been valued in all its dimension. When everybody talks about what will be a historical moment, which began at Arenys de Munt, very often it is not understood that it means that Catalan people organizes themselves to vote, and decide which has to be their political status. Has anybody seen anything similar elsewhere? Now that political corruption cases like "Palau de la Música" or Sta. Coloma de Gramenet have come out to the public, the analysts affirm that this will originate a great political disaffection. This situation, that has been going for long time, it has only been detected when the monies were not accounted for. They did not know to see beyond the sentence of a judge from Madrid. In fact, we are installed in the disaffection and divorce between the people and their leaders. The best example is everything that has derived from the last September 13th at Arenys de Munt. From that moment, and seeing that practically all politicians of the country minimized and watered down the success and the transcendence of the poll at Arenys. Since then, a great number of patriots have started off to make the ideal happen, the one that has been systematically denied; to be able to decide, democratically, whether we want to become an independent Nation or not. In fact, what is happening is that people want to vote but is not allowed. Then, these people ignore and challenge the actual Spanish legislation, organize themselves, initiate a proper electoral process, take ballot boxes and vote. This is not only political disaffection, this is an override of the actual system and the creation of a new one. Revolutions in the 21st Century are done this way! Catalonia has demonstrated that despite the colonization suffered until now, still is a nation capable to teach lessons of democracy and civics. The popular initiative, begun in a town of el Maresme, and that will continue wholesale on the 13th, dynamites any authority still remaining to the Spanish and Catalan governments. We are immerse in a proper power void and now is when big changes can be made. You only need to pay attention to the silent answer from the structure of the parties with representation in the Parliament. They do not know how to stop this army of ballot boxes and voting papers that is threatening to convert the Principality of Catalonia in a democratic battlefield for the breakage with Spain. They do not want to even talk about it, nor want to debate it. Sulking and hiding their heads under the wing because they know by intuition that 700000 Catalans called to vote, not controlled by them, will not bring any good to their interests. Because they do not know how to manipulate this process, do not know how to act. Will Independence be proclaimed on December 13th?, they think. I am convinced that more than a political leader of this country is thinking about April 14th, 1931, when everything changed in the matter of hours due to the force of the votes and an absolutely putrid system, exactly like now. None of who formed the political leadership at the time remained in their places and new political actors -most of them unknown to the public- took power. We are in front of a challenge to the powers of the State without any support by the Catalan institutions, something that gives it a popular and civic revolution smell. For the first time in many years all organizations, platforms or patriotic associations work coordinated to achieve the same objective. What it seemed impossible a few months ago, is today a reality, and everybody has understood that these ballots, in December, are the primaries for independence. Only a few days now and the foot has to floor the throttle so that we arrive at the date in the best possible conditions. He must create an authentic atmosphere of plebiscite for the independence of Catalonia. If we achieve victory it will be ours, and what could seem only a dream a few days ago will become reality. Santiago Espot CEO Catalunya Acció

Saturday, March 26, 2011

España es un mal negocio para Catalunya !!! Mejor separados que vivir con un abusón i maltratador!!!


España és para Catalunya un grifo que gotea constantemente 62 millones de euros a la hora hacia Madrid, capital del estado español, una vez cumplidas todas las obligaciones compartidas quedando los depòsitos de recursos de los catalanes secos i vacíos.


Un grifo constantemente goteando és la ruïna para cualquier economía de cualquier país. El 11% del PIB catalan se pierde dia a dia i minuto a minuto.

Internacionalmente una aportación que alcance el 4% del PIB de una región o país hacia otras regiones o paises recibe el nombre de "impuesto  colonial"

La situación de Catalunya respeto de España és claramente colonial. Catalunya sufre un espolio que excede en siete puntos (un 7%) el susodicho impuesto del 4%: 4+7=11% del PIB catalán.

Un mal negocio
La Vanguardia
David García  18/11/2010 

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni  responde a  circunstancias difíciles de explicar.
Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar  con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?
Con la dependencia de Catalunya con respecto a España  nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

Blog Archive