EL SOMNI FRUSTRAT: "una Espanya convertida en quarta potència europea i mestressa d'Amèrica"

24.10.2011 Vicent Partal, director@vilaweb.cat

L'Espanya estupefacta

Ja és lluny el temps en què Zapatero reclamava, exigia de fet, que Espanya formés part del G-7. ETA ha abandonat les armes, i l'antiviolència com a vector de l'Espanya unitària perdrà necessàriament efectivitat. Mentrestant, la Unió Europea tira al dret, obliga a canviar la constitució espanyola, abona el corredor mediterrani i acusa Espanya de centralista. No m'estranya l'estupefacció que alguns espanyols demostren --oimés que el PSOE, el partit que ha afaiçonat Espanya, comença a difuminar-se...

La darrera i més potent visió sobre què podria ser Espanya --cada país en necessita una, de visió-- és l'aznarista. Abans, durant la transició, havia estat el PSOE que havia esbossast una possible visió de què podia ser Espanya, una visió diguem-ne amable, socialdemòcrata, vagament antifranquista i integradora --sense entrar gaire en detalls. Una visió que podia acomodar, segons com, catalans i bascos i que podria acostar al projecte nacional espanyol una esquerra encara massa mística, poc inclinada a fervors patriòtics.

Però Aznar va tombar aquesta visió en pocs anys per consolidar-ne una altra que fins i tot s'ha encomanat al zapaterisme. Més rocallosa, però sobretot més inflada, aparentment imponent. Amb una visió imperial respecte de l'Amèrica Llatina --necessitada per això de grans multinacionals alimentades artificialment. Amb una missió a Europa: deixar de ser perifèria i esdevenir un gran país, respectat en l'escena internacional --i d'aquí van venir les Açores i tantes coses més. I sobretot nacionalista, profundament centralitzada i nacionalista espanyola, i no tan solament en la ideologia, sinó sobretot en les obres (les públiques i les altres).

Espanya fa anys que cerca el seu lloc al món amb aquesta concepció essencialment aznarista. I si bé és cert que Zapatero semblava que volia fer un canvi de rumb, un tomb que fins i tot en alguns moments radical, la veritat és que ha acabat sucumbint-hi. Colgat per les dificultats econòmiques, pels seus greus, gravíssims, errors i per la força de l'espanyolisme cívic (és pot dir així?) i els rabiosos mitjans de difusió que el vehiculen.

I ara a l'horitzó hi ha de nou el PP. Cal dir que aquests dies, en relació amb ETA, Rajoy ha estat molt més fi que no era d'esperar. Però no crec que això siga cap indicació del fet que puga o vulga intentar un canvi del model aznarista.

Però ací és on ell i els seus s'entrebancaran. Perquè les circumstàncies se'ls han girat contra d'una manera ràpida i extraordinària i ells van pel camí de trobar-se sense visió d'allò que volen que siga el seu país. I sense visió és molt difícil de fer política.

En primer lloc, perquè el miracle econòmic ha donat pas a les crítiques internacionals per la despesa absurda i el malbaratament de recursos a favor de la política. I fins i tot les multinacionals que havien de donar cos al seu projecte, com Telefónica, traslladen les centrals a Londres i perden el nom espanyol. S'acaba, doncs, el somni d'una Espanya convertida en quarta potència europea i mestressa d'Amèrica.

I en segon lloc perquè les notícies de la setmana passada coincideixen a fer veure com és de subordinada ara mateix Espanya. Tant que un comissari estonià pot desfer la peça central de l'aznarisme radial i ETA és capaç de dissoldre's en una escenificació internacional del conflicte que ataca el cor de l'estratègia amb què durant dècades ha estat assetjada i ofega el patrioterisme cridaner que d'una forma tan conscient s'havia preparat per a l'ocasió.

director@vilaweb.cat