British MPs for Catalan Independence
High Noon in Big Ben at the UK Houses of Parliament. Below: Massive street protests and massive independent votes for independence.
Nine members of Parliament in London have tabled an Early Day Motion in support of a referendum of independence for Catalonia. The occupation of Catalonia in 1714 by French and Spanish absolutists was made possible by the betrayal of the English Parliament, at the time, of their allies in Catalonia in return for the right to sell slaves in the Spanish Empire among other baubles (Search How England betrayed the Catalans):
“That this House notes that more than one million people attended the 10 July 2010 protest in Barcelona in favour of proper powers for Catalonia; welcomes the continuing debate over the constitution of Catalonia; believes Catalonia to be a nation; recognises that independently organised votes on independence have shown a majority in favour; expresses concern that the democratic will of the people of Catalonia as shown in the 2006 referendum on the Statute of Autonomy should be over-ruled by the judiciary of Madrid in its ruling of June 2010; expresses further concern that future constitutional developments in Catalonia which take place with the support of the government and people of Catalonia may face judicial review by organisations which are not neutral or independent in this matter; and calls for the 2006 statute to be carried out in the form which was supported at the ballot box and that the residents of Catalonia should be allowed the right to determine democratically their own future.” Signed by Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford, MPs.
(Catalan Statute of Autonomy, Early Day Motion, Parliament UK, 14 July 2010)
Diputats britànics per la independència catalana
Manifestacions massives al carrer i votacions independents massives per la independència. Primera foto: L’hora de la veritat al Big Ben del Parlament del Regne Unit.
Nou diputats del Parlament de Londres han presentat una moció a la cambra a favor d’un referèndum per la independència de Catalunya. L’ocupació de Catalunya el 1714 pels absolutistes francesos i castellans fou possible per la traició del Parlament anglès d’aquell temps dels seus aliats a Catalunya a canvi del dret de vendre esclaus a l’Imperi Espanyol entre d’altra bijuteria
(Veure search Com Anglaterra va trair els catalans):
“Que aquesta Cambra observa que més d’un milió de persones han participat en la manifestació del 10 juliol 2010 a Barcelona a favor dels drets reals de Catalunya; es felicita el continuat debat sobre la Constitució de Catalunya; creu que Catalunya és una nació; reconeix que votacions organitzades amb independència mostren una majoria a favor de la independència; expressa preocupació perquè la voluntat democràtica del poble de Catalunya mostrada pel referèndum de 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia ha estat violada per la justicia de Madrid en el seu fallo de juny 2010; expressa una preocupació addicional perquè futurs desenvolupaments constitucionals pateixin retallades judicials d’organitzacions que no són neutrals o independents en aquesta matèria; i crida perquè l’Estatut de 2006 s’apliqui tal com s’ha votat a les urnes i perquè els residents de Catalunya puguin lliurement determinar democràticament el seu propi futur.” Signat per Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford, diputats del Parlament de Londres.
(Catalan Statute of Autonomy, Early Day Motion, Parliament UK, 14 juliol 2010)
"
El 1711 va començar amb espectatives de pau. A Anglaterra havien passat a governar els tories, disposats a sortir del conflicte. El 17 d’abril va morir a Viena Josep I, rei d’Àustria i emperador d’Alemanya, i Carles n’era el successor. Un futur de França i Espanya sota els Borbó amb possibilitat d’un sol rei era un risc, però també era indigerible, per a Gran Bretanya i Holanda, que Carles, governés, alhora Àustria, Espanya i part d’Alemanya. Havia arribat l’hora de la pau, a Europa van parar els canons, però no al front català on els borbònics van continuar la pressió militar. Durant el febrer i el març les dues corones es van emparar de Balaguer; Cervera; Morella i Miravet. Al nord els francesos dominaven ja l’Empordà, la Selva, el Gironès i part d’Osona. Els imperials van poder parar l’enemic a la Segarra i Hostalric, i van poder sobreviure a la campanya del 1711. Carles va abandonar Barcelona el 27 de setembre del 1711 per assistir a la pròpia coronació. La seva esposa Elisabet de Brunswick va quedar a Barcelona com a lloctinent , i en certa manera com a penyora. Mentre començaven les converses de pau a Holanda, a la ciutat d’Utrec. Carles no estava disposat a transigir, va intentar mantenir l’aliança i va provar de frenar les converses de pau. No ho va aconseguir, llavors va optar per continuar la pugna. Durant la primavera del 1712 va desplaçar noves tropes als Països Baixos per tal de revifar la guerra. De res va servir, el 25 de juny Gran Bretanya i França acordaven la suspensió d’hostilitats. El príncep Eugeni de Savoia va continuar lluitant contra França però va ser derrotat el 24 de juliol a Denain.
A Catalunya res havia acabat i Felip pretenia arribar a la pau definitiva amb els catalans sotmesos. La campanya de 1712 havia de començar amb una ofensiva des de Tortosa que es va aturar ja que el cap borbònic Vendôme va morir a Vinaròs l’11 de juny. Starhemberg, cap de l’exèrcit imperial, va rebre reforços i va poder aplegar 24.000 soldats regulars. Va amenaçar Balaguer i va obligar al general Tserclaes a abandonar l’Ebre per acudir en defensa del front oriental. Els imperials també van intentar bloquejar Girona amb el suport de partides de miquelets. Alhora els britànics, coherents amb la posició del seu govern, es van reembarcar. A finals d’estiu els francesos van reforçar poderosament el front nord. Berwick va arribar amb 20.000 soldats que van aixecar el bloqueig de Girona. A tot això portuguesos i holandesos també van començar a evacuar. Mentre les converses d’Utrech perfilar el nou mapa d’Europa. Felip va ser reconegut com a rei d'Espanya i de les colònies americanes, amb el compromís de renunciar a la Corona de França i a canvi de cedir territoris. Nàpols, Milà i els Països Baixos espanyols passaven a Àustria. Sicília passava a Saboia, les fortaleses de Bèlgica passaven a mans holandeses, i Gibraltar i Menorca a la Gran Bretanya que obtenia, a més a més avantatges en el tràfec d’esclaus."
--------------------------
La visió catalana
“La culpa de la derrota catalana a la Guerra de Successió és d'Anglaterra, que va trair els acords fets amb Catalunya i la va abandonar a la seva sort contra Espanya i França, doncs no volia que Carles fos a la vegada Emperador Austríac i rei d'Espanya.”
La visió anglesa
“Era impossible fer fora Felip V del tron espanyol, doncs Castella no volia Carles com a rei, igual que li va passar a Josep I durant la invasió napoleònica. Aquest fet, reforçat per la derrota d'Almansa (1707), va fer que fos qüestió de temps que es perdés la guerra.”
Aquestes dues lectures de
la intervenció anglesa a la Guerra de Successió dins la Península Ibèrica són, en general, les que veurem reflectides en la majoria d'obres publicades relacionades amb el període, generalment escrites
a partir del segle XIX. A primera vista podem observar que són dues postures totalment irreconciliables. D'altra banda, analitzant l'escenari europeu a inicis del segle XVIII podem començar a sospitar que són arguments massa simplistes, tenint en compte la complexitat del moment en relaci
Cal, doncs, intentar crear una imatge més global i rica per tal d'entendre el que va succeir a Catalunya durant la Guerra de Successió en relació a la intervenció anglesa.
El context político-militar
En primer lloc cal destacar el fet que la Península Ibèrica fou, en tot moment, un escenari secundari del conflicte.
Com durant els segles anteriors, la majoria de tropes i esforços es concentraren a Flandes, a on l'exèrcit combinat d'anglesos, holandesos i imperials va derrotar repetidament les forces borbòniques que defenien la frontera francesa. En aquesta zona el control de les forces aliades estava en mans d'un brillant militar: John Churchill, duc de Marlborough. Sota les seves ordres les tropes angleses formaren el nucli dels exèrcits que, derrotant repetidament als borbònics, van anar conquerint tot el territori de l'actual Bèlgica, tot arribant fins les mateixes fronteres del regne de Lluís XIV.
No és, però, l'únic teatre de guerra fora de la Península Ibèrica. També hi hagueren enfrontaments a l'Europa Central, a la ruta que lliga França amb l'Imperi Austríac tot seguint el Danubi. Finalment, el nord d'Itàlia esdevingué un altre dels punts calents de la geografia europea, a on s'establí una situació d'equilibri entre les forces comandades pel príncep Eugeni de Savoia i les borbòniques allí desplegades.
Vist aquest complex panorama europeu cal destacar que Marlborough no tan sols tenia plens poders militars, sinó també diplomàtics; era totalment necessari, tenint en compte les dificultats de gestionar una aliança composada de tants estats, amb objectius totalment diferents. És impossible, doncs, entendre les negociacions de pau angleses que la dugueren a abandonar la guerra, sense veure el que passava en aquests fronts, i especialment a Flandes.
Cal dir que, en l'etapa final de la Guerra de Successió, els aliats ja estaven envaint França, després de les batalles de Blenheim (1704), Ramillies (1706), Oudenaarde (1708), i Malplaquet (1709). Al 1711, després de franquejar l'anomenada línia Non Plus Ultra, Marlborough inicià els plans per acabar la guerra tot envaint
el cor del territori borbònic. Malgrat tot, Marlborough fou retirat del càrrec de comandant degut a l'enemistament progressiu amb la reina Anna, així com les nombroses dissensions de l'escena política anglesa.
És doncs, en el parlament anglès a on hem de trobar bona part dels elements que ens podrien ajudar a entendre aquest complicat embolic. No estem parlant d'una entitat de govern absolutista i autònoma, com podria ser la monarquia borbònica, sinó d'un entramat d'interessos i ideologies que s'entrecreuaven a la Londres moderna per a crear una de les societats més inestables i creatives de l'època; no en va Anglaterra de l'època havia patit, en poc més de 50 anys, una guerra civil a on es decapità al monarca, una dictadura militar protagonitzada per Oliver Cromwell, una breu restauració de la monarquia anterior, seguida per l'anomenada Revolució Gloriosa (1688), a on Guillem d'Orange fou coronat rei d'Anglaterra, tot i els intents dels jacobites per a intentar tornar a tenir el control de la mateixa.
A inicis del segle XVIII Anna, filla de Guillem, era la reina d'Anglaterra, en un estira-i-arronsa constant amb el Parlament que, d'altra banda, estava dividit en dos bàndols: whigs i tories. Mentre que els primers eren partidaris d'eliminar la supremacia francesa a Europa, els segons tenien estretes relacions amb França, així com amb els jacobites, motius pels quals no estaven a favor de la guerra.
A l'inici del conflicte el govern era controlat pels
whigs, amb el suport de la reina. D'entre els mateixos tenia especial importància l'esposa de Marlborough, que essent íntima amiga de la reina, i fervent partidària de la causa whig, aconseguí que el seu marit esdevingués un dels principals protagonistes de
la Guerra de Successió. Així doncs, l'esforç de guerra anglès estigué sempre estretament relacionat amb la supremacia
whig al Parlament, que era qui havia d'aprovar els pressupostos i negociar els tractats. Foren els
whigs els qui tancaren amb un grup de catalans, coneguts com els vigatans, el Pacte de Gènova, amb el qual segellaven la col·laboració anglesa a la revolta antiborbònica dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Des d'aleshores fins al final els
whig, coneguts com el partit de la guerra, maldaren per aconseguir una victòria militar prou important com per a derrotar definitivament l'hegemonia borbònica a Europa. Tant és així que, després de la gran victòria de Ramillies (1706), el lema del govern fou “No peace without Spain”, (no hi haurà pau sense Espanya), referint-se a que una de les clàusules d'imprescindible compliment per a negociar la pau amb França era que
Felip fos expulsat del tron espanyol.
La despesa econòmica anglesa fou cada cop més important, i tot i algunes derrotes especialment importants, com per exemple la d'Almansa (1707), la guerra semblava girar-se en contra dels borbònics, que estaven en una crisi econòmica de dimensions enormes.
No fou fins a finals del 1710 que, degut a diverses causes, d'entre les quals podem destacar l'enemistat de
la reina Anna amb els whig, així com les desorbitades despeses econòmiques i la renuncia holandesa a continuar la guerra, els
tories agafaren el relleu
dins el govern anglès. Aquests, sempre contraris a la guerra, veieren el moment oportú per a negociar amb Lluís XIV i Felip V la pau, sempre des de la posició de força provinent de les victòries militars. Malgrat tot, el primer pas va ser defenestrar al bel·licós Marlborough que, d'altra banda, degut a la seva ambició,
havia caigut en desgràcia a la cort anglesa. Decapitada la supremacia de l'exèrcit, els
tories aconseguiren pactar amb França una pau molt avantatjosa que, tot mantenint Gibraltar i Port Mahó en mans angleses, deixava a Felip com a rei d'Espanya. Per als catalans, la conseqüència final fou la derrota de l'11 de Setembre, però amb aquest breu anàlisi es pot observar com la realitat anglesa era extraordinàriament complexa, i que el fet que Carles fos proclamat Emperador no era, per si sol, motiu suficient per a explicar el comportament anglès amb Catalunya."
No Peace Without Spain is a two player game depicting the War of the Spanish Succession. The war was fought primarily to determine the fate of the Spanish throne and its dominions but also represented a continuing struggle for political, religious and economic dominance. One player represents the interests of the French claimant, Philip V (“the Bourbons”), while the other player represents the interests of the Austrian claimant, Charles III (“the Alliance").
Each turn is one year. Each unit represents approximately 10,000 men of all arms. Leader counters represent the named personality and his staff.
