CATALONIA THE NEXT STATE

Wednesday, July 16, 2014

Espanya serà més feliç sense Catalunya. Tranquilos Españoles todos de la España española. Adios amigos ... adiós!

Un manifiesto oportuno

No se trata de un texto españolista, sino a favor de la Constitución

Archivado en:


Bregado como está uno, por razones de edad y de carácter, en batallas abruptas, he tenido que releerme el Manifiesto titulado “De los libres e iguales” para ver en qué había metido la pata al firmarlo. Porque han comenzado a lloverme piedras sobre la cabeza.

Y tengo que reconocer que me he reafirmado. Es un manifiesto impecable desde el punto de vista democrático, y pienso que necesario para romper una cierta actitud de tolerancia hacia posiciones que son intolerables.

Empecemos con lo de vivir una situación crítica. Lo es. Basta con leer los periódicos, sobre todo los que se editan en Cataluña, y con pasearse un rato por el Empordà, pero también por las Ramblas de Barcelona, para comprobar que la situación es insostenible, para ver que el avance del secesionismo tiene caracteres de tsunami.

Esto en sí mismo podría no ser grave. Pero lo es, porque el movimiento secesionista catalán es profundamente antidemocrático, es xenófobo y puede afectar gravemente al sistema de convivencia creado con fortuna en 1978 con un enorme consenso y un gigantesco éxito.

¿A qué nos enfrentamos? Bueno, si uno no es lerdo del todo, a un plan minuciosamente desarrollado de construcción de una sociedad distinta en una parte del actual territorio español cuya referencia esencial es la de no ser española. Un argumento que es ciertamente pobre, pero que es además ofensivo. Desde los aledaños de las instituciones democráticas catalanas, es decir, de la Generalitat y del Parlament (en este caso con disensiones) nos llegan mensajes diarios sobre cómo debería ser un ejército catalán (no es broma) para proteger al país de las posibles agresiones de España o de Francia, o para intervenir militarmente en el océano Indico. Nos llega que los ciudadanos de esa futura República aún fantasma deberán tener la doble nacionalidad (sin contrapartidas, claro), o que el castellano, aunque no sea lengua vehicular en las aulas, se mantendrá como lengua de uso. Por supuesto, fórmulas para atenuar el impacto de la salida de Europa, de adopción del euro como moneda.

Y leemos todos los días que se va a celebrar una consulta que se reconoce ilegal, anticonstitucional, y que si el Estado español lo acepta, bien; y si no, pues se proclamará igualmente.

En esos términos está la cosa. En la calle, desde luego, el ambiente no es amable con todo aquello que tenga que ver con lo español. Y hay quien aventura que se producirán hechos violentos si la cuestión de la consulta exigida por los nacionalistas no se atiende.

Todo ello en un ambiente político que trata a la Constitución como algo que se puede reformar sin que haya una auténtica consulta precedida de un auténtico debate, que se produzcan en todo el territorio, con la participación de todos los ciudadanos. Me cuento entre los que no se ahorraron críticas al cambio de Constitución que se produjo en torno al asunto del déficit. Bueno, pues esta vez tampoco acepto que se vaya a hacer por las malas. Ni Merkel ni Mas van a cambiar mi posición en contra de que el texto pueda ser alterado sin el debate y el voto, por este orden.

El texto del Manifiesto no es un texto españolista. Es un texto a favor de la Constitución, o sea, a favor de que se cumpla la ley.

Y tiene un defecto pequeño, desde mi punto de vista, que es el de no haber enumerado de forma explícita a formaciones como Izquierda Unida, donde me consta que hay muchos partidarios de lo que se dice en el manifiesto.

Y un defecto gigantesco que es su principal virtud: no se anda con zarandajas, ni paños calientes. Este no es un problema de españoles afrentados. Es un problema de ciudadanos que viven en un país democrático que están siendo afrentados por una potente tendencia política e ideológica, que es el nacionalismo catalán, que no son los catalanes, como a ellos les gusta llamarse, ocupando todo el espacio ciudadano.

El manifiesto nos sirve también a muchos ciudadanos que queremos ser libres e iguales y que planteamos, por ejemplo, que cuando se comience un inevitable debate sobre la Constitución, podamos discutir si han de seguir existiendo los Fueros navarros (aceptados por Franco) y los vascos (restituidos por la democracia) que convierten a España en una sociedad partida por la injusticia fiscal.

El manifiesto no deja a los ciudadanos “razonables” huérfanos. Porque no es simétrico al envite de los secesionistas, no entra en la competencia de nacionalismos. Entra, y a degüello, en la competencia entre quienes desean establecer diferencias entre unos y otros por razones de pertenencia. De ahí a inventarse judíos no hay demasiado trecho.

El manifiesto habla claro contra la discriminación, contra la amenaza de una sociedad uniforme, contra esa mentira de la Arcadia feliz en la que no habrá inflación ni diferencias sociales (por decir un par de cosas) gracias a que se autogobernará bajo el confortable cobijo de una bandera estelada.
Con sus tiempos adecuados, hagamos una nueva Constitución, si así lo desean los ciudadanos, en la que podamos ser libres e iguales.

Jorge M. Reverte es escritor

Wednesday, June 25, 2014

ANC: "The right to self-determination is not exercised a single time and then lost, it is a perpetual right"

Autor/s: Fernando Betancor



ANC: "The right to self-determination is not exercised a single time and then lost, it is a perpetual right"

Interview of several members of the Catalan National Assembly, by Fernando Betancor
Men?ame
I had the opportunity to interview members of the Catalan National Assembly and ask them questions regarding the “Catalan way”, the current state of Spanish politics and their vision of the future. We met in their headquarters in Barcelona and conversed in Spanish. The following is a summary of our interview, not a verbatim transcription. The opinions expressed in this article are not mine and none of the factual statements made have been verified by me. Any errors or misrepresentations of the statements of the speakers are entirely my own responsibility. This transcription has been reviewed and approved by the participants.
Present:
Ricard Gené, Secretariat
Maarten de Jongh, Economy Sectorial
Irene Martín, National Secretariat Nacional and coordinator of “El País de Tots”;
Josep Pedrol, Secretariat
Anna Salvans, Public Relations
Josep Vazquez, Economy Sectorial
Questions:
1. What is the Catalan National Assembly?
We are a voluntary association of individuals who are dedicated to obtaining the independence of Catalonia. It is a citizens’ organization with between 500 and 550 territorial assemblies in Catalonia, more than 30 abroad and more than 50 sectorial assemblies. The territorial assemblies are constituted through local initiatives and require 20 signatures in order to be recognized. The foundational assembly was constituted on the 10th of March, 2012 and has since grown to include 32,000 to 33,000 dues paying members and more than 20,000 associate members who cooperate with us, but do not pay dues.
We leave ideology at the door. Above party politics, the ANC is composed of people dedicated to the common project of building the nation. Almost all of the Catalan parties are represented in our ranks, but no one is allowed to take a partisan position in any official act or statement for the Assembly. This has been a tremendously enriching experience which has opened the minds of many of our members; it has obliged us to work with other Catalans that may have radically different opinions from our, except on the question of independence.
Five years ago, for many of us, independence would have been inconceivable. The decision by the Constitutional Court to reject large parts of the Catalan Statutory Reform in 2010 acted as a catalyst to convince many people that there was no longer any other solution open to the Catalan people. It began before that even, when the People’s Party organized a campaign to gather signatures against the statutory reform. The People’s Party tried to convince Spaniards through these campaigns that “Catalonia is trying to rob us” which was humiliating and served to increase tensions. Although the People’s Party was aiming to score points against the governing Socialist Party, they were actually slapping the Catalan people in the face. There have been many other deceptions and disillusionments, but that one was the worst: it was the one that made us realize that there could never be an understanding with the rest of Spain.
In truth, the situation had begun to deteriorate rapidaly in 2003, which is when we finally decided that it was necessary to reform our Statute of Autonomy; precisely because the old charter was being whittled away and ignored from some time. There are many laws the government is not complying with, such as the law returning the archives of the Civil War years to Catalonia from the National Archives in Salamanca. Or the ruling by the Constitutional Court in favor of the Generalitat in the management of university grants; that ruling still hasn’t been implemented. We could give many more examples. The Council of Statutory Guarantees (Consejo de Garantía Estutaria) publishes a list of infractions and violations of the competencies pertaining to the Autonomous Communities, which now amounts to a very sizeable tome. Foreigners can’t believe that this is true, that no one demands accountability or are ignored, but that is how it is. When some people say that the demand for a referendum is principally due to the impact of the financial crisis, it is a lie: it might have exacerbated the situation for some people, but it was never the principal motivation.
2. What does the ANC do?
We have lots of very capable volunteers who are collaborating with us in our work.
In the Secretariat, we organize official acts and events, prepare and send out communications. We work with the very practical objective of trying to convince the public. Basically, we are working on five projects at this time:
“El País de Tots”(Everyone’s Country):  a space where we want to provide information and arguments to convince undecided and uninformed voters, as well as for maintaining social cohesion, something that Catalonia has always enjoyed;

“El País que Volem” (The Country We Want): an open platform where any and all citizens can participate, giving their views on what they would like a new Catalan state to look like. It was launched three weeks ago and is starting to gain traction. Anyone can propose anything, and these ideas will be presented for consideration to the first Parliament of an independent Catalonia;
“Catalunya al món” (Catalonia to the World): we are trying to capture international attention, working with journalists – or with anyone interested in speaking with us – not with the purpose of convincing them, it’s not about that; rather with the goal of explaining our point of view and our reasons for believing what we believe. We’ve come to realize that understanding can often depend on cultural context. Anglo-Saxons tend to understand us quite well, because they are cultures focused on democracy and citizen empowerment; while Italians and Germans, because of their recent history of national consolidation, sometimes see things differently;

“Signa un Vot” (Sign For Your Vote): we propose to collect signatures to present a mass petition to the Catalan government and elected officials, based on our right to petition, which is a fundamental civil right codified in Spanish law, in European law and in International law;
“De La Desobediència a la Soberania” (From Disobedience to Sovereignty): we are trying to paint the picture of the change that is coming in order to prepare people for it. They are going to go from being accused of civil disobedience by the Spanish state, to being sovereigns in their own new Catalan state. This is a big change in perspective and takes some getting used to.
Our basic and most important objective is to remain true to our democratic and non-violent principles. After that, we obviously want to secure the right to vote; and once we secure the right to vote, we want to convince citizens to vote “yes”.
In the Economy Assembly, we have volunteer economists working to analyze relevant economic information, especially to clear up the doubts and uncertainties that the people have. We work closely to help our colleagues in the other assemblies by preparing different types of analyses regarding the most interesting and frequently asked topics: what will happen to jobs, to pensions, to infrastructure. There is much more we’d like to do, but it is still slow going. Our biggest success came at the end of March, we organized a forum in Barcelona of internationally recognized Catalan economists; this event was very successful and had a global reach.
The territorial assemblies are in touch with the people; the sectorial assemblies provide the information and analysis that the local assemblies request; we prepare documents, presentations, we’ve even written a book, though it is not yet translated into English. One of the principle studies we are currently undertaking is the analysis of the Catalan contribution to the Spanish budget and how much of it is returned to Catalonia as investment.
Another of our current campaigns is “Declárate a Catalunya” (Declare Yourself in Catalonia): once our citizens have filed their income tax returns to the Spanish Treasury, we are asking them to share that information with the Catalan government. This is so that a future Catalan Treasury would have the necessary tax data for its own citizens, something that the Spanish Tax Authority refuses to share. Even when it is the Catalan Parliament that asks for the information.  There is a provision in the reformed Catalan statute which requires the joint management of Catalan fiscal matters by the Generalitat and the Spanish Tax Authority by means of a consortium. This provision was not among those annulled by the Constitutional Court’s ruling; notwithstanding, there has not been the slightest effort made to develop it.
The statute also established a bilateral commission between the Spanish and Catalan governments whose purpose was to oversee the transfer of those competencies which were to be devolved to the Generalitat. During what was left of the PSOE’s second administration, the commission did meet, though with meager results. The commission has not met even a single time in two and a half years, ever since the People’s Party won an absolute majority in the last general elections; despite repeated and insistent petitions by the Generalitat that it should do so. It is curious to us that the People’s Party should demand that Spanish laws be obeyed, when they are the first to ignore and violate them. After all, the Catalan Statute is a Spanish fundamental law (Ley Orgánica), approved by the Spanish Parliament; it is not an invention of the Catalan Parliament. It is also a political pact, and that pact is not being respected.
3. The Spanish government insists that, in 1978, Catalans voted in favor of the current Spanish Constitution and cannot unilaterally ignore it.
Yes, in ’78 we voted in favor of the Constitution, because Catalans wanted to recover their democratic rights and put an end to Francoism. Since then, however, what we have seen is that promises are broken, the legal framework doesn’t protect us and since we are a minority – and always will be – we have no possibility of reforming the constitution. What does it matter if our parents’ generation voted in favor of the constitution thirty years ago? The majority of the Basques voted against it; so? Does that mean they can leave anytime they want? Apparently not. That argument suffers from a grave legal fallacy: the right to self-determination is not exercised a single time and then lost, it is a perpetual right. A new generation of Catalans now claims that right in order to decide whether or not they will live under the same constitution.
After many years of beating our heads against the wall of the Spanish state, trying to reform it into something more multi-national, we’ve come to the conclusion that it is best to simply jump over that wall. A country where the rule of law is treated so frivolously – not just towards Catalans, but towards all Spaniards – is not a serious country.
4. What is the relationship of the ANC with the Catalan government?
There is a commission in the Secretariat that meets once a month with all political parties that support the referendum; evidently we don’t meet with the People’s Party or Citizens Party. With the Catalan government there are no official ties, only through our dialogue with the parties. There could be personal contacts between members of the ANC and the government, but nothing official and there is no political coordination. Nobody here wants to make trouble for the government, they have worries enough as it is. It is not true, as some suggest, that the ANC is setting anyone’s agenda in the government.
5. How do you evaluate the results of the European elections? The Republican Left (Esquerra Republicana) won a historic victory over their partners in government, CiU: what lessons do you take from these results?
It’s not exactly true that CiU lost the election – they ended up winning 100,000 more votes than they did in 2009. But Esquerra did win a higher percentage than CiU.
The reading we make is that people voted on the basis of each party’s stance on the referendum and the party that gives the best guarantees of that is ERC. These elections were turned into a sort of “pre-vote” on the referendum and that’s how people saw it. With CiU, people have more doubts about their commitment to the consultation, especially after comments made by Unió leader Durán i Lleida. Also, one of the euro deputies from CiU (the one from Unió) will be sitting with the People’s Party delegates in the same European Party alignment, which generates even more doubts in people’s heads.
6. What impact will the abdication of King Juan Carlos I and the succession of his son as Felipe VI have on the “Catalan way?” Has this event change the political calculus in Catalonia?
The ANC doesn’t have an official position on the king’s abdication. It is obvious that the Prince will want to offer an alternative – a “third way” – and perhaps to introduce some rationality and moderation to the situation. The fact that he speaks Catalan is all well and good, but when the Prince came to Catalonia last time, he met with a very small group of Catalan businessmen, primarily those with substantial business interests in the rest of Spain. Very good: but if he really wants to participate in the debate as a good faith negotiator, he ought to meet with the people that actually want independence, and explain to us why we should change our minds. The monarchy talks about changing its image, but the day after the abdication announcement, they celebrated an official event with the King and Prince in military uniform, surrounded by military officers, Civil Guards and priests. That is very much the old and disreputable image of the monarchy; they ought to have done a better job of scheduling events! It won’t be enough to speak Catalan with a certain degree of proficiency to convince the people to give up their rights.
We don’t expect much to change; at least those of us in the Assembly have no interest in maintaining any link to Spain or the monarchy. If their purpose was to distract us, they will not succeed. If the monarchy had really wanted to make progress in Catalonia, they should have taken steps a long time ago: now we really can’t see that there is anything they could do to change the situation. Our objective is to continue organizing the independence referendum in accord with our firm conviction that the Catalan people have a right to decide their own future.  We say that with all due respect to the Spanish Crown and the Spanish Key, but that’s how we see them: as pertaining to Spain, not Catalonia.
7. The new party Podemos has erupted onto the political scene as a potential third force at a national level, yet it received almost no votes in the Catalan provinces. What is the ANC’s position with respect to Podemos and their program? To what do you attribute the lack of support for Podemos in Catalonia?
Primarily because Catalonia has the added dimension of the independence movement and so the traditional (Catalan) parties were not punished as severely as in the rest of Spain, as was the case with the People’s Party and the Socialists.  In fact, CiU ended up winning more votes in absolute terms, thought they lost in relative terms to ERC.
8. The performance of the Catalan human castles was just celebrated in 7 European cities in support of a Catalan referendum. How do you see international opinion towards the plebiscite? Has it evolved or is it still the same?
The objective of the castellers was to reach places we had not yet reached, to be seen on front pages and on TV in countries that had little or no knowledge of the objectives of the Catalan process. In Germany, for example, we had a lot of coverage thanks to the unexpected appearance of Pep Guardiola; in London, there was a great photo of the castellers in front of London Bridge; in Paris, with the Eiffel Tower; in Brussels, at the Grand Place. The idea was also to demonstrate the values of the independence movement; of a human project, working together, as a team, with great effort and coordination; in the end, more than 5,000 castellers gathered in over 80 cities, though it was the performances in the seven European cities that received the most attention because they were staged simultaneously and were thus easier to communicate to the local press.
Compared to 2 years ago, yes, there is a lot more international awareness; before there were no articles in the Wall Street Journal, the New York Times, the Financial Times or the Guardian, but now there are. Besides, the international press is starting to understand the important issues at stake, like democracy: why can’t there be a democratic referendum in Catalonia like there is in Scotland? It’s also true that a few years ago, lots of international papers depended on their local correspondents in Madrid, who had a very definite opinion. They accused of us being a bunch of wealthy elites who wanted our independence in order to pay less in taxes; but bit by bit, the international press is changing its message and focusing on the Catalans’ arguments.
9. Is there any acceptable alternative to independence? Is there any possibility or interest of maintaining some link to Spain – for example, a dynastic union under the Bourbon crown or a Federalist model?
At the end of the First World War, the last Kaiser of Austria-Hungary, Karl I, brought together the representatives of the Slavic people of the Empire and proposed to them a pact to change the Dual Monarchy into a Triple Monarchy and so avoid the fragmentation of the Empire. But the Slav delegates answered: “Your Majesty, that is what we have been asking for all these years; but now it is too late.”
From our point of view in the Assembly, no other possibility exists. A dynastic union between the two states as independent and equal, rather than confederal, is simply not credible: they would not offer it and we would not want it. Such an offer might have been acceptable years ago, but not anymore. Regarding a constitutional reform to create a new federal structure for the state: if they don’t even obey the current constitution, why should we believe that they would obey a new one? Independence is the only guarantee that we have – that they’ve left us – of our rights.
10. How would you explain the “Catalan way” to an American audience?
We are in a situation where our constitutional right to autonomy is not and never has been respected. Not only is there a complete lack of willingness to develop the degree of autonomy in Catalonia that had been agreed upon, there is in fact a grave regression in terms of powers that had already devolved. Some examples of these include: the new Education Law; the Law on Market Unification; the Law on Rationalization of Local Administrations (municipalities and provinces); the Law on Commercial Operating Hours; the obstruction of the restitution of the archives stolen and relocated by Franco; the proposal to re-centralize responsibility for workplace and labor conditions inspections; the protection of the centralized and monopolistic airport administration prior to a partial privatization in the future; and the reform of the Law of Ports.
There is also the question of incompatible values. New laws that are examples of political and social regression that affect all of Spain such as: the proposed Law on Abortion; the proposed reform of the Administration of Justice; the promotion of bullfighting; the limitations imposed on free access to the justice system; among others.
Since we are a minority in the country, and always will be, and faced with the definitive rejection of negotiation by the Spanish government, we recognize the utter impossibility of reforming the status quo. For these reasons, the solution is independence. We’re not talking about changes in national ideology, shifts to the left or the right that might suit us more or less; we are dealing with a situation in which we either submit to permanent political and cultural subjugation or else we free ourselves. With the former, we face the extinction of our freedom, of our language and of our culture.
In the end, our political cohesion has been broken: but it has been broken by the Spanish government, not by the Catalans.
Section: Economy and Business
11. Recently there has been good news about private investment in Catalonia. How do you see the evolution of the Catalan economy this year? Which are the most attractive sectors for American investors?
Catalonia is a technological leader in Spain. For example, the sectors of medical research and development, the bio-pharmaceutical industry, the agro-food sector, the automotive industry, the audio-visual industry. This information is available to foreign investors on the webpage: “Invest in Catalonia”.
12. Certain Spanish politicians and analysts have said that the independence of Catalonia would ruin the Catalans. How do you view this forecast? If you disagree with it, could you please explain why?
The only one who could ruin the Catalan people is the Spanish government. None of the calamities these people warn of come directly out of our independence, rather they would be the fruits of the Spanish government’s revenge. The expulsion of Catalonia from the Euro, the imposition of frontiers and trade barriers where none exist; all of these would be imposed by the Spanish government as they certainly don’t interest the Catalan government in the least. In other words, the pain inflicted on the Catalans would come from the settling of accounts of a vengeful Spain. But if there is a negotiated solution, there will be no catastrophe: and it is in the Spanish government’s best interest to negotiate so as not to be saddled with the entire national debt, which they could not repay.
13. The same authors warn of massive capital and deposit flight in the event of a declaration of independence. How do you evaluate this possibility’ What guarantees or measures are being contemplated by the Catalan government in the event of a “yes” victory to prevent this from occurring?
There would be greater legal guarantees in an independent Catalonia than in Spain today, where no one respects the laws or signed covenants, like in the energy sector. In any case, the Catalans haven’t lost their minds and our objective isn’t revolutionary, it is democratic. Private investments would continue to be treated according to the existing laws and would be protected absolutely. It should be obvious that the multinationals that are investing in Catalonia today aren’t in the least bit worried: it is simply not credible that they would have started so many important projects in 2013 -   nearly half of all industrial investment in the whole of Spain for that year – if the investors were worried about what might happen in Catalonia. In spite of the scare tactics employed by the Spanish government, we might add.
Spanish legislation is already adapted to European standards; and any new legislation or standards adopted subsequently by an independent Catalonia would also be in accordance with European norms. That is why investors don’t care whether Catalonia is independent or not; nothing would change for them. What might matter more is the possibility of a Spanish boycott on Catalan products after independence; but in fact, we are already living with this boycott since 2005/2006. One study done a few years ago estimated that the boycott could cost us as much as 2% of our GDP every year. But, in some sense, this has actually benefited Catalan businesses, who had to turn to exports and were thus better prepared to deal with the crisis when it came.
14. What would be the attitude of the Catalan government with respect to the Catalan public debt and the Spanish public debt in the event of independence? What guarantees could the new state offer to protect invested capital and assure the payment of interest?
That is more properly a question for the Generalitat, we can’t answer it from the Assembly. Nevertheless, it is probable that the Spanish government will have to negotiate: European and international creditors will want what is owed them, and so they will put pressure to come to an agreement on how to divide the public debt. What’s more, what happens in Spain will affect the rest of Europe and the Euro. It is hard to believe that the Spanish government’s intransigence will be allowed to ruin the whole European Union.
Thank you for this interview.
Published with permission of the author.

------------------



Friday, June 20, 2014

"La UE veu que Espanya torna a models totalitaris'

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Marc Guerrero: 'La UE veu que Espanya torna a models totalitaris'

Membre de l'executiva de CDC, ha estat reelegit vice-president dels liberal-demòcrates europeus · Està convençut que la UE i els EUA donaran suport al procés català
Men?ame
El congrés del partit de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates d'Europa (ALDE) ha reconegut aquest cap de setmana el dret de decidir dels catalans i de tots els pobles d'Europa. Això ha estat possible gràcies a una esmena que va introduir CDC --membre de la coalició-- en el manifest que es va aprovar. A més, el català Marc Guerrero, de l'executiva de CDC, fou reelegit vice-president del partit. En aquesta entrevista explica per què està convençut que tant la UE com els EUA donaran suport al procés català.
Què en diuen, del procés català, els vostres companys de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates d'Europa?
—No entenen com pot ser que Espanya actuï com actua. Diuen que la cosa racional hauria estat que la part espanyola s'hagués assegut a la taula i hagués donat propostes alternatives per a conviure en un estat. No entenen com és que això no ha passat, i en canvi hi hagut les actituds contràries, com ara amenaces. Per això diuen que l'estat espanyol actua com si fos al segle XIX, o com un estat imperialista. I això és fora del marc europeu. Tenen problemes també amb el cas de Gibraltar. Tenen problemes amb tothom. No és que hi hagi un conflicte amb el cas català, és que es comporten d'una manera que no s'accepta.

Com es comporten?
—A Europa es miren molt aquests dies l'avantprojecte de llei de seguretat ciutadana aprovat pel govern espanyol, que en molts punts ataca les llibertats individuals, els drets civils… El model espanyol, pel que veiem i pel que hem vist en aquest congrés, Europa se'l mira com un model que no correspon a una democràcia sòlida.

Què n'opinen, a la UE, sobre aquesta llei de seguretat ciutadana?
—N'estan molt preocupats. Veuen que l'estat espanyol torna a models intervencionistes, totalitaris, franquistes, que es redueixen les llibertats dels ciutadans, que s'hi fan declaracions fora de lloc en un marc democràtic, com les de l'ex-president Aznar, que vol posar a la presó el president Mas només perquè té intenció de convocar un referèndum; les declaracions de Vidal-Quadras dient que s'ha d'enviar la guàrdia civil i els tancs… Tot això crea una alarma molt gran a Europa, perquè no és propi d'un estat democràtic.

De vegades, vist des de Catalunya, sembla que no hi hagi prou suport ni prou comprensió europea envers el procés català.
—Hi ha el pes de l'Europa dels estats, i et trobes habitualment amb la solució fàcil de dir que això és un problema intern. Però aquests últims mesos hi ha hagut una evolució d'un corrent d'opinió que diu que allò que s'imposa a Europa és la democràcia. I qui faci costat a les opcions democràtiques, i el cas català n'és un exemple, serà a qui es donarà la raó quan arribi el moment de la pregunta, de la consulta i d'haver de prendre posició. Fins ara els hem demanat que es manifestessin sobre casos hipotètics. A Europa ens demanen que siguem clars i ens diuen que quan es posi el tema sobre la taula ells ja es pronunciaran. Però no tinc cap dubte que al final la posició serà al costat dels valors democràtics.

Fins ara la Comissió i alguns estats de la UE han esbandit el tema dient que era un afer intern espanyol.
—Sí, però hi ha hagut una evolució. Fins i tot el president del parlament europeu, Martin Schulz, no va deixar de dir fa ben poc allò de 'ja us arreglareu vosaltres amb l'estat espanyol'; ens va dir que no li demanéssim que es pronunciés encara sobre una qüestió que li és incòmoda i per la qual rep moltes pressions. Aquesta neutralitat ja vol dir un canvi radical; quan es mostren neutrals vol dir que hi ha molt a parlar.

Creieu que quan hi hagi data i pregunta veurem un canvi en la posició de les institucions europees?
—Sí, crec que sí. No podem demanar a Europa que faci els deures per nosaltres. Com a país hem de fer els nostres deures i la nostra transició. En aquell moment serà quan haurem de demanar el suport dels demòcrates i d'Europa, que és la nostra referència i el nostre marc polític, i estic convençut que el tindrem.

Però és l'Europa dels estats. Voleu dir que faran més cas de la voluntat de Catalunya de votar que no pas d'un estat espanyol que s'oposi al procés català?
—Aquesta visió ja és la d'una Europa del passat. El debat de futur, i en les pròximes eleccions europees el veurem, és el d'una Europa més avançada, més democràtica, més moderna. Ja no és l'Europa dels estats clàssics, i això també es veu en les respostes que donen les institucions i els actors polítics europeus. En això sóc molt optimista. Ara hi ha un cert trencament, es va cap a un reconeixement de les democràcies, d'acceptació de les consultes, en què els actors polítics han de tenir sobirania i prendre posició. I els ciutadans han de poder decidir el seu futur. L'evolució també es veu en els partits polítics europeus. L'oportunitat que tenim d'escollir el nostre candidat a president de la comissió és única, és un fenomen nou. Potser no és el canvi més gran que voldríem, però és significatiu.

La UE acabarà fent de mitjancera en el procés català?
—Més aviat crec que garantirà que els ciutadans europeus catalans --perquè som ciutadans europeus-- tinguem els mateixos drets que els ciutadans europeus escocesos. No pot ser que per als ciutadans europeus hi hagi drets polítics diferents. Com pot ser que a Europa un ciutadà d'Escòcia pugui ser consultat i a Catalunya no? Això Europa no ho pot permetre. Tots els ciutadans europeus hem de tenir els mateixos drets polítics.

Catalunya ha treballat prou les relacions internacionals perquè l'endemà de la independència sigui reconeguda?
—Aquests últims mesos s'ha fet molta feina internacionalment, des del govern i des d'institucions diverses, que ens ha de permetre de tenir aquestes aliances. Sense aliats internacionals el procés és més complicat: al final serem independents si ho volem ser, però necessitem aliats que ens acomboïn.

Quins són els més receptius?
—Els països de l'Europa de l'est són molt més favorables en general, i també el món anglosaxó, com és el cas dels liberals-demòcrates. Amb això estic molt satisfet. Jo mateix, que sóc català, el fet que hagi estat elegit i amb un bon resultat, per part de cinquanta-cinc partits de tot Europa, demostra una confiança cap al cas català i és una mostra del nostre prestigi; altrament, no ens escollirien. És una actitud que demostra una confiança en Catalunya.

I els Estats Units?
—S'hi poden mostrar a favor. Els països d'arrel anglosaxona són totalment partidaris al dret de decidir, a les llibertats dels ciutadans per a decidir el seu futur. No haurem de tenir-hi cap dificultat. De fet, les darreres declaracions del nou ambaixador, i dels anteriors, no són pas contràries, sinó que han estat respectuoses amb Catalunya i amb el procés català. Fins i tot ha estat dels països que més clarament s'han manifestat a l'expectativa, amb molta neutralitat.

Sembla que una posició de neutralitat ja sigui una bona notícia.
—Abans hem de fer una consulta, que surti que sí, i després ja aniran prenent posició. Anem treballant aquesta dinàmica de fer veure als altres països com anirà, quins són els ritmes i que ho vagin paint; que no els arribi de sorpresa, els ho hem d'anar explicant metòdicament. Com més bé ho fem, millor ens anirà.

Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa UPyD i Ciutadans

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Marc Guerrero: 'L'operació d'estat per a dinamitar a Europa el procés d'independència ja ha començat'

Entrevista al vice-president dels liberals europeus sobre l'entrada d'UPyD i Ciutadans al grup parlamentari de CDC
Men?ame
El grup liberal de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE) del Parlament Europeu va aprovar dimarts l'admissió dels eurodiputats d'UPyD i Ciutadans, amb l'aval de dues terceres parts del grup i l'oposició de CDC i el PNB. Aquestes formacions sobiranistes van aconseguir arrencar el compromís de crear un subgrup d'estudi del dret de decidir i les fórmules institucionals per a expressar la voluntat democràtica dels ciutadans. Un dels homes que ha batallat a la primera línia per impedir que les dues formacions populistes i espanyolistes entressin al grup és Marc Guerrero (Twitter), vice-president dels liberals europeus.
En aquesta entrevista, Guerrero denuncia una operació d'estat contra el procés d'independència de Catalunya en el marc europeu i explica que ha viscut la guerra bruta de prop. És del parer que CDC es mantingui en el grup liberal i avisa que UPyD i Ciutadans podrien acabar essent expulsats, com hi acabaren temps enrere algunes formacions que no tenien un comportament democràtic o que no defensaven els principis liberals.
Heu sofert un revés important amb l'entrada d'UPyD i Ciutadans al grup liberal. Què penseu fer?
—Nosaltres vam maldar per impedir l'entrada aquests dos partits, que no són liberals i que tenen tics antidemocràtics. No ho hem aconseguit. Però hi va haver un fet molt important. Abans de l'entrada d'aquests partits espanyolistes, tots els membres del grup parlamentari van aprovar un document que explícitament remarcava el dret de decidir dels catalans. Per tant, la família liberal europea, tot el grup parlamentari, dóna un suport explícit al dret de decidir, i qualsevol partit que en formi part també hi ha de donar suport. És a dir, que els incongruents són ells.

El text aprovat dimarts no és tan explícit com dieu.
—És explícit perquè reconeix dos documents que s'han aprovat aquests últims mesos. Per una banda, la resolució de Rotterdam de la Internacional Liberal, que defensa ben clarament allò que els catalans decideixin a les urnes. Per una altra, el manifest aprovat a Londres pel Partit Liberal europeu, en què es deia que Europa s'havia de basar en la democràcia i el dret de decidir dels pobles. A més de la referència a aquests dos documents, s'ha fet una passa més. S'ha creat un espai al Parlament Europeu per a poder tractar del dret de decidir, la independència de Catalunya, Escòcia i la que es proposi, i la integració dels nous estats a la UE. Hem creat un grup de treball que serà integrat per membres del grup liberal i que podrà incorporar diputats d'uns altres grups, com ara els independentistes escocesos, els flamencs i més. És un pas important per a situar la qüestió encara més a primera plana de l'agenda europea.

Vau dir que dimitiríeu de vice-president d'ALDE si no s'aconseguien els propòsits de CDC en la votació de dimarts. Amb l'entrada d'UPyD i Ciutadans, no hauríeu de dimitir?
—He de recordar que divendres, en la reunió del consell del Partit Liberal europeu, amb representants de tots els partits que en formen part, vaig dir que dimitiria si no es respectava el dret de decidir dels catalans i si no es tenien en compte les reclamacions de CDC. Jo no dimiteixo perquè el primer punt ha quedat més que demostrat que tot el grup parlamentari l'ha reconegut. En la segona qüestió referida a les condicions de Convergència, estic a disposició del partit per a allò que decideixi de fer. Si el partit decideix que no vol mantenir-se en aquest grup perquè no s'han respectat, no tardaré ni un segon a presentar la dimissió.

Quina és la raó veritable del grup per a acceptar partits populistes, no liberals i poc democràtics?
—Hi ha dos elements determinants. Primer, la pressió que hi ha hagut en totes les negociacions per a la creació del nou govern europeu, la designació dels comissaris, les presidències de les comissions del parlament, la presidència i la mesa del parlament, etc. Hi ha una pressió perquè els grups han quedat a poca distància els uns dels altres i tothom vol entrar en el repartiment. Hi ha una lluita per veure qui aconsegueix la tercera plaça de l'eurocambra. Aquest és un primer element, important. Però hi ha un segon element també molt estimable: hi ha una autèntica operació d'estat per a dinamitar el procés d'independència de Catalunya en el marc europeu. I això demana, entre més coses, de foragitar CDC del grup liberal. N'estic plenament convençut perquè aquestes setmanes he viscut moltes coses rares i he vist molta guerra bruta. L'home més feliç per la sortida de Convergència del grup liberal seria el ministre Margallo. L'operació d'estat ja ha començat i han utilitzat totes les armes que han pogut per arraconar-nos. I dimarts vam avortar l'operació d'estat per dinamitar el procés català a Europa.

Com és aquesta guerra bruta?
—Les reunions d'ambaixadors i el cos diplomàtic espanyol amb tots els eurodiputats és constant. I aquesta pressió no cessa. I es fa en un moment en què, contra la nostra voluntat, la UE és un club d'estats. Les decisions de qui presideix el Consell Europeu i qui forma part de la Comissió les prenen els estats. Entre els quals hi ha Espanya. I Espanya posa condicions i imposa la seva voluntat. Per exemple, poden dir 'si voleu tenir aquest càrrec, heu d'expulsar els nacionalistes catalans del grup liberal europeu'.

Voleu dir que el govern espanyol ha promès un càrrec a Verhofstadt en canvi d'acceptar UPyD i Ciutadans?
—No dic això. Dic que el govern espanyol es troba implicat en una operació d'estat i desplega una guerra bruta molt dura. Utilitzen totes les eines que tenen a l'abast. També la influència en el repartiment de càrrecs.

CDC va preparar un dossier amb retalls de premsa i documentació perquè la direcció del grup liberal i els partits membres poguessin comprovar les actituds antidemocràtiques, irrespectuoses i bel·ligerants d'aquests partits. Trobo que aquest recull no els va impressionar gens.
—Es van explicar les declaracions públiques que han fet aquests partits en seus parlamentàries i fora. També els comentaris que fan a les xarxes socials. La voluntat era de mostrar el seu tarannà i formes agressives. Cal tenir en compte que la pressió per la tercera posició al parlament i l'operació d'estat contra la independència han tingut un pes molt important que no hem pogut contrarestar. Però jo estic convençut que els eurodiputats del parlament i del nostre grup veuran quina és l'actitud d'aquests dos partits. Ja ho vam veure ahir en la primera intervenció histriònica d'algun membre d'aquests partits [en referència a les amenaces de Ciutadans de querellar-se contra CDC]. Els grups són oberts. L'experiència ens diu que alguns partits han estat expulsats del seu grup perquè no tenien un comportament democràtic o, com ha passat en el nostre grup, perquè no respectaven els principis liberals. Ja veurem què passa d'ara endavant. Jo crec que val la pena de prendre vàlium i aguantar perquè l'alternativa, que és sortir, és la que voldrien ells. No ens convé, com a país.

Voleu dir que és positiu compartir grup parlamentari amb UPyD i Ciutadans?
—La nostra responsabilitat és prendre les decisions que en cada moment trobem més positives per al país i per al procés d'independència. Vivim un moment històric. Aquestes setmanes i mesos vinents tindran molta intensitat, i això ho tenim molt present. Cal valorar els actius, que n'hi ha molts. Penso que la nostra sortida ara seria com una expulsió. I abandonaríem un espai fonamental en contacte constant amb catorze governs i totes les relacions que això implica, que crec que ens ha de ser molt útil per a encarar aquests mesos tan decisius per a Catalunya.

Tremosa sempre ha reconegut que havia treballat amb bona sintonia amb els diputats de l'Aliança Lliure Europea i el grup dels Verds. És la sortida més natural?
—Insisteixo que penso que la bona opció és la que hem fet de moment de romandre en el grup liberal i veure com evoluciona la cosa. Hem de mirar si el grup respon als nostres interessos o no d'ara endavant. I hem d'observar un altre element. La transversalitat catalana al Parlament Europeu, que a mi em sembla fonamental, s'ha fet molt bé especialment amb ICV i ERC. La imatge d'unitat que s'ha donat aquests últims anys es pot mantenir, sigui quina sigui la decisió que acabem prenent respecte del nostre grup. La llibertat de vot permet de fer actuacions conjuntes sempre que es cregui convenient. El Parlament Europeu no és tan restrictiu com els parlaments català i espanyol. Aquesta transversalitat hi ha de ser i hi serà.
Per tant, no veieu amb bons ulls l'opció d'anar a l'ALE o seguir els passos dels flamencs i anar amb els 'tories' britànics.
—Sobre les opcions d'anar a uns altres grups, no hi ha un ventall gaire gran. En el nostre cas hi ha dos grups, el dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i els Verds-ALE, que tenen elements positius i també en tenen  de negatius. A l'ECR compartiríem grup amb elements d'extrema dreta i amb euroscèptics. I nosaltres no ho som. I a l'ALE quedaríem aïllats en el joc polític i les negociacions d'alt nivell. La meva posició és que l'actiu principal continua essent el grup liberal, perquè és un dels grups majoritaris, amb catorze partits que governen als seus estats, i perquè defensa el dret de decidir.

L'acceptació d'UPyD i Ciutadans al grup parlamentari és un primer pas per a l'entrada al Partit Liberal europeu i a la Internacional Liberal?
—Són qüestions diferents. Al grup del Parlament Europeu hi ha formacions que no són al Partit Liberal europeu. La situació inversa no és possible. És a dir, no hi pot haver cap eurodiputat d'un partit integrat al Partit Liberal europeu que no formi part del grup dels liberals i demòcrates al parlament. En el cas d'UPyD i Ciutadans formaran part del grup, però no seran al partit. No ho han ni demanat ni ho hem considerat.

Thursday, June 19, 2014

La diplomàcia espanyola renya per carta la Universitat d'Oslo per un debat sobre el procés català

La diplomàcia espanyola renya per carta la Universitat d'Oslo per un debat sobre el procés català

El van organitzar la universitat i el Diplocat el 24 d'abril
Men?ame
El 30 de maig l'ambaixador espanyol a Noruega, Antonio López Martínez, va enviar una carta al rector de la Universitat d'Oslo, Petter Ottersen, queixant-se amb duresa d'haver permès l'organització d'un seminari sobre el procés sobiranista a Catalunya, que es va fer el 24 d'abril. L'organitzaren conjuntament la universitat i el Diplocat, amb el títol 'Processos d'autodeterminació a la Unió Europea. El cas de Catalunya' i hi participaven professors i periodistes noruecs i catalans, entre els quals el director de VilaWeb, Vicent Partal.
Justament abans-d'ahir el Diplocat es va queixar que les pressions de la diplomàcia espanyola havien fet suspendre una conferència del president del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Carles Viver i Pi-Sunyer, al Centre for European Policy Studies (CEPS), el principal 'think tank' de Brussel·les. Viver i Pi-Sunyer hi havia de parlar sobre el procés sobiranista.
El cas d'Oslo és un bon exemple de la pressió que exerceix la diplomàcia espanyola. Vegeu tot seguit la traducció al català de la carta enviada al rector de la Universitat d'Oslo:
«El 24 d'abril el centre que dirigiu va organitzar conjuntament amb el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya un seminari a la biblioteca de la Universitat d'Oslo, on vós mateix vau participar. 'Processos d'autodeterminació a la Unió Europea. El cas de Catalunya' era el títol del seminari.

Trobo molt lamentable haver-me'n assabentat de manera indirecta, i no mitjançant la institució que presidiu. Sobretot, tenint en compte que en el seminari es van expressar actituds positives envers l'autonomia i la independència d'una part del territori espanyol.

Entenc que el centre que dirigiu, vist des d'una perspectiva acadèmica i científica, vulgui estudiar tots els fenòmens polítics. Però en un cas controvertit com aquest, que té un impacte directe en les relacions més que amistoses amb Noruega, s'haurien d'escoltar totes les parts implicades, i no solament una.

Qualsevol conclusió que hagi sortit del seminari serà automàticament debilitada i invalidada a causa de la manca d'intercanvi de parers entre diferents punts de vista. Em temo que tot plegat sigui degut a un intent de propaganda política, de la qual vós i el vostre centre heu estat víctimes involuntàries.

Us adjunto una còpia de l'informe que ha publicat el govern espanyol sobre el cas català, perquè en tingueu una visió diferent i matisada.»

Espot aguanta bien a la Brunete mediática



Espot aguanta bien a la Brunete mediática

Miércoles 18 de junio de 2014
En una de estas televisiones madrileñas, TV 13,  que tienen  por enseña la defensa a ultranza del más rancio españolismo suele haber por las noches una tertulia que a veces sigo por contemplar un espectáculo profundamente antidemocrático. Todos los opinadores son del mismo bando y remachan los argumentos con puerilidades, simplezas y, sobre todo, tergiversaciones de la historia que claman al cielo. Y se quedan tan anchos mientras invocan a la Constitución y el  moderador del programa, Antonio Jiménez  vende un aparatito  para evitar las multas de tráfico señalando donde están los radares de la policía. Todo muy edificante.
En ese programa, El Cascabel  al  Gato, se pusieron el martes  las botas al criticar a los partidos republicanos, a lo que ellos llaman minorías, y a los partidos nacionalistas  a cuenta del debate en el Senado sobre la abdicación del rey. ¡Que estanque de cisnes opinando todos de la misma manera sobre un rey y una monarquía fundamentalmente corruptas!.
ESpot_1

Lo que me extrañó fue que a continuación invitaran a Santiago Espot, un catalán valiente, sin pelos en la lengua, que preside  una plataforma  que se llama Catalunya Acció que dijo las de Dios y  además las dijo sin inmutarse. Le conozco personalmente de otro programa donde coincidí con él.
Yo creo que les cogió de sorpresa y pensaban  Federico Quevedo, Isabel Duran, Carlos Cuesta, Esther Jaén (me decepcionó profundamente) lo mismo que Mari Pau Domínguez  y un tal Luis Calvo  se vieron desbordados por el aplomo, y la claridad de Spot que no se arredró ante aquella piscina de tiburones que le permitieron, por la debilidad de sus argumentos, salir vivo de aquella encerrona que sacó de quicio al moderador porque el programa se le fue de las manos.
En Madrid pintan una realidad española que no existe. Desconocen que la sociedad ha cambiado. Apelan a todas horas a una Constitución que jamás han cumplido. No se atreven a insinuar el uso de la fuerza pero la insinúan.
Me gustó el programa como espectáculo. Todos contra Santiago Spot que con su sonrisa, su ironía, sus argumentos, le quitó el cascabel al gato y además se lo llevó al agua. Dudo mucho le vuelvan a invitar.

Monday, June 16, 2014

Mas: 'l'arquitecte d'un audaç intent de forjar un nou estat'?

Les expectatives de Mas envers el 9-N, segons Associated Press

L'agència nord-americana el presenta com 'l'arquitecte d'un audaç intent de forjar un nou estat'
Men?ame
'Artur Mas no sembla un polític revolucionari', diu l'agència de notícies nord-americana Associated Press en un article en què parla de la determinació del president de la Generalitat. Tot i amb això, diu l'agència, 'Mas és l'arquitecte d'un audaç intent de forjar un nou país europeu amb l'assoliment de la independència de Catalunya.' AP ha entrevistat Mas, que ha parlat d'un canvi de mentalitat dels catalans. 'Molta gent a Catalunya deia "si continuem per la mateixa via que aquests últims trenta anys, no aconseguirem res, retrocedirem en comptes d'avançar".
Mas situa el començament del creixement de l'independentisme en la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'estatut català, el juliol del 2010. 'Si el govern espanyol i les institucions no ens deixen votar, la relació entre Catalunya i Espanya seran més aspra ', avisa. I reitera l'esperança que el nou rei espanyol, Felipe VI, faci un paper de mitjancer per permetre que es faci la consulta del 9 de novembre. 'Un nou cap d'estat, un nou rei d'Espanya, és sempre una situació diferent. Espero de tenir l'oportunitat de parlar amb ell i intentar convèncer-lo.'

El president també opina que si el 18 de setembre guanya el sí en el referèndum d'Escòcia l'independentisme a Catalunya es dispararà. 'Si a Escòcia guanya el sí el principal avantatge per Catalunya serà que la negociació entre Escòcia i el Regne Unit i la Unió Europea es donarà un senyal directe sobre com un nou estat pot romandre a la UE', ha opinat.

Explica Associated Press que si hi ha un blocatge de la justícia espanyola a la convocatòria del 9-N, 'Mas es veurà forçat a posar el seu càrrec en joc i avançar eleccions.

Tuesday, June 10, 2014

Sembla que l'EFTA ens convé més que no pas la UE:

Josep

8 juny (fa 2 dies)


per a
Sembla que l'EFTA ens convé més que no pas la UE:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4173897/20140218/lefta-alternativa-catalunya.html
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4173864/ens-fan-fora-ue-serem-noruega-mediterrania.html
--------------------------------------------------------------------------------

Catalunya i Escòcia: Europa Europa

18.02.2014

La Comissió para els peus a Barroso

Men?ame
 
Ahir, quan vaig publicar aquest editorial, 'Fart de Barroso', ja sabia que a Brussel·les la situació del president de la Comissió era complicada. No únicament pels casos català i escocès, ben cert. Però he de confessar que no m'esperava una reacció com la d'ahir, insòlita des de tots els punts de vista: la portaveu de la Comissió Europea, Pia Ahrenkilde, va desqualificar públicament el seu president, amb formes suaus i estudiades però amb una contundència letal. El temps de Barroso a la Comissió s'acaba i supose que ara els qui l'han aguantat, tant a ell com a Leonor Ribeiro --la seua obsessiva portaveu personal--, simplement ja no tenen motius per a continuar salvant les formes.

Però el fet important és el contingut de la crítica. La Comissió Europea, per boca de la seua portaveu, diu:

—que no vol 'interferir en el procés democràtic' en curs a Escòcia i a Catalunya. Fixeu-vos que ja no diu que siguen afers interns i que qualifica de 'democràtic' un procés que Espanya vol presentar com a il·legal,

—que la Comissió Europea 'només' (cal recalcar aquest 'només') donarà la seua opinió sobre si Escòcia i Catalunya continuaran formant part o no de la Unió Europea 'si algun estat membre ho demana i presenta un escenari precís'. Res de comentaris en abstracte ni opinions clarament partidistes com les de Barroso,

—que, per si no havia quedat prou clar, la comparació que fa Barroso entre Kossove i Catalunya o Escòcia, a tot estirar és una 'il·lustració' (un vocable certament remarcable) i que en cap moment la Comissió no pot considerar que els casos siguen comparables, car Escòcia i Catalunya ja són part de la Unió Europea.

En tres punts precisos i directes, Pia Ahrenkilde ha despullat la vergonyosa actitud de Barroso i l'ha desqualificada. Hi insistesc: un fet simplement insòlit.

Al rerefons, cal entendre-hi que Barroso no continuarà després de les eleccions europees, que hi haurà una nova Comissió Europea a temps del referèndum català i que el nou president, tal com van les travesses i sabent qui són els candidats, tindrà una actitud i una sensibilitat molt i molt diferents de les de l'actual.





L'opinió dels subscriptors

Amadeu Abril: No entenc perquè perdem el temps ocupant-nos de qui desmenteix qui, ni de quins són els matisos. El tema no és si Barroso havia de dir o no (que no o havia de fer, és clar) el que va dir. Ni si això molesta a Brussel·les o aquí. Que la Comissió digui que no vol interferir, i que no es posicionarà, no em sembla pas res. Ni és motiu d'alegria, ni de preocupació.

El problema és aquest: en Barroso té tota la raó per a dir que un ingrés ple d'un nou Estat, el que sigui, d'un Estat representant territoris i poblacions que ja són a la UE, no pot, de cap manera que es miri, formar part de la UE sense l’acord unànim (ni tan sols amb abstencions) de tots els Estats membres actuals. Una altra cosa és que la raó i el seny finalment s’imposin, però això és així. Perquè és impossible fer-ho d'una altra manera sense modificar algun precepte dels Tractats.

Però això no vol dir tampoc que Catalunya (els seus ciutadans, la seva economia, els seus productes i serveis…) en quedessin fora. Això sí que és altament improbable. I si resseguim totes les declaracions, veiem que és majoritàriament aquest el missatge. 

Amb tota probabilitat, Catalunya com a país no sortirà de la UE, però l’Estat català no en serà pas membre de ple dret de forma immediata. Serà membre al 85%, més que no Noruega o Suïssa, però haurà de passar per un periode, potser llarg, de règim intermig. 

El que ens ha de preocupar no és què diu Barroso. Ni hem de celebrar que la Comissió digui que no vol interferir. El que hem de fer és treballar per a aclarir el que passarà el dia després i per a desactivar la pèrdua de vots del sí-sí que indefectiblement comportaria el manteniment de dubtes seriosos sobre què passaria després de la independència amb la UE. I no sembla que vulguem sortir del o tot o res.


Joan Guasch i Marimon: En una Europa comunitària que fos regida coherentment pels principis de la ciutadania europea inscrits al Tractat UE des de Maastricht (1992) i amb els quals hi ha combregat tota una generació de ciutadans d'aquest continent, seria 'extremadament difícil, si no imposible' que els criminals de guerra de les Açores i els delinqüents financers transnacionals que avui romanen fent la viu-viu entre les seves més altes magistratures poguessin burlar la justicia de la jurisdicció penal internacional. Però, lluny d'aquelles neus dels gegants polítics que, com Jacques Delors, dignificaven i honoraven els ideals humanistes i genuïnament democràtics dels pares fundadors de la  construcció europea, hem caigut en el temps dels pigmeus. La més elemental prudència política aconsellaria als actuals mandataris de la UE d'haver esguard al fet que el quid no és si, per la gràcia del seu designi, la República catalana restarà fora o no de la UE, sinó si els seus ciutadans, a la vista de la mena de respecte que n'estan rebent i en exercici del seu dret a decidir, voldran romandre-hi en comptes de triar adscripcions internacionals alternatives dins del continent igualment adients al seu innegable europeïsme innat.




Maria Rosa Guasch: Les paraules pronunciades per l'actual president de la Comissió Europea Durao Barroso el diumenge a la cadena britànica BBC són extremadament greus. Primer de tot, perquè no es pot comparar un estat que mai ha format part de la UE amb un possible nou estat (Escòcia o Catalunya) on totes les lleis de la UE es compleixen i els seus ciutadans tenen passaport UE. Que no ho veuen? No tenim cap 'pas fet' formant-ne part ja?

Segon, perquè dient que difícilment accedirem a formar part de la UE està negant als ciutadans el dret democràtic de decidir el seu futur com a país, de triar els seus representants i d'organitzar-se com a societat democràtica que som.

Quins interessos ocults defensen? Clarament només obeeix el que li diu l'Estat Espanyol o el Regne Unit per interessos privats seus; la Comissió té eleccions al maig on ell no es presentarà. I què? Això no li permet fer aquestes afirmacions.

Estem cansats de paraules buides, de mentides, d'amenaces però també de frases que sonen poc demòcrates. I la UE hauria de tenir cura de no trepitjar drets. DE fet, immediatament després d'aquestes paraules la portaveu de la Comissió ha sortit a refredar el tema. Però trobo a faltar una clara posició recolzant als ciutadans que volen votar, en aquest cas, els catalans perquè als escocesos ja se'ls permet sense problemes.

D'aquí al maig encara veurem més posicions extremistes en contra de la consulta, només podem anar endavant i si la Unió Europea no ens vol doncs entrem a l'EFTA que, amb seu a Ginebra, ens acollirà amb els braços oberts.


Oriol Agell: Ja fa temps que la Comissió va aclarir que no donaria la seva posició oficial fins que algun Estat Membre la hi demanés. Què ho deu fer que l'estat espanyol no sembla que s'hi hagi afanyat gens a demanar-la?


Jordi Joan: L'oportuna editorial d'ahir dilluns 17 és la que tocava i conté una anàlisi lúcida i exacta de qui és, a qui representa i què pretén el Sr Barroso, despullant la veritat de en què s'està convertint aquesta UE nostra, i en la que molts hi teníem tantes esperances posades, que van perdent-se pel camí de la mediocritat i el seguidisme dels interessos particulars.

La notícia d'ahir, del posicionament clar de la Comissió Europea, marcant una distància gairebé estel·lar amb el seu President, desqualificant-lo contundentment, ha donat peu a l'editorial d'avui, dimarts 18, que ressalta aquest fet analitzant-lo i qualificant-lo de insòlit. Sí, insòlit, però demostratiu de que les coses tenen un límit, com la línia que mantenia el Sr Barroso, que anava dinamitant pont a pont, la imprescindible comunió (comunicació) entre les ribes del Riu Europeu. Ribes farcides de persones, com vostè i com jo, que anhelàvem (anhelem) que aquesta UE sigui, com bé deia vostè a l'editorial d'ahir, la UE dels ciutadans.

I del contingut d'aquestes dues editorials jo en trec una lliçó per a tots els catalans que estan empenyent dins del procés cap a la (espero) independència: és la lliçó continguda en una frase que se li atribueix erròniament al Quijote, personatge de Cervantes, i que sembla que era del poeta Goethe: 'Ladran, luego cabalgamos'. Si seguim tots plegats els processos endegats dins del més escrupolós respecte al procediment democràtic, i als que 'borden' amb agressions verbals, escrites, legals o para-legals, simulant falsa correcció, o fins i tot insultants, només hi responem amb arguments raonats, en un to educat però ferm, sense caure mai en la provocació (ho estem aconseguint fer), cada cop trobarem més gent que ens anirà donant la raó, i cada cop serem més respectats i reconeguts. Seguirem cavalcant. Fins al destí que desitgem.


Josep Usó: És una molt bona notícia, per als catalans, que haja passat ja el temps de Barroso. Possiblement just a temps, perquè les actituds i possicions de la Unió Europea en els darrers temps, semblaven fetes a propòsit per afavorir la deserció en massa dels europeus.

Tant de bo l'actitud canvie i ho faça de pressa. A l'altra banda, on el seu discurs ja sembla enrocat en el 'No a tot', haurà de donar-se més desconcert i desesperança, encara. Perquè a més de no poder eiir de la crisi, (estem en el dèficit més elevat dels darrers cent anys) els creix la competència per la dreta i pel populisme més descarnat. Coneixent-los una mica, s'agafaran aquestes eleccions europees com unes 'primàries' de cara a les 'importants', que són les que els permeten continuar a cavall del matxet. Els pronostique una bona patacada. I a Barroso, doncs això. Moltes gràcies pel favor que ens ha fet i fins a més veure. Com als de la foto de les Açores.


Josep Canals: Aquest matí en el programa de Jordi Basté els tertulians del dilluns, com gairebé sempre que es parla de la consulta o la independència, eren tres contra un. Pilar Rahola que ja comença a estar cansada però cobra dels Godó, contra en Marius Carol, torna Pepe!, en Xavier Sardà i en Joan López. Tots tres defensaven en més o menys vehemència les paraules del Barroso i la Pilar lluitava contra una pared. Jo pensava que el millor que podia fer la Pilar era dir: Nois espereu unes hores que algú de la U.E. posarà les declaracions del portuguès en el seu lloc. No calia res més, no paga la pena discutir nimietats. Ni tants sols les aportacions telefòniques d'en Xavier Solano des de Londres es tenien en consideració pel trio. Per una altra part pensava que en Jordi Basté el que hauria de fer perquè tothom tingui clar com són els tertulians podria fer una enquesta amb tots els que té. 1) Esteu a favor de la consulta? 2) Si s'arriba a produir votaríeu i què? Així els oients podríem entendre millor les postures que defensen. Jo apostaria que la Pilar diria que si a la consulta i votaria SI-SI, però els altres no ho tinc clar ni que es mullessin, segurament en Joan López diria que no a la consulta i votaria, o no, NO.

Luís de YzaguirreTots aquests fets posen en evidència el que ens juguem a Europa. Per això encara s'entén menys l'obstinació dels partits a impossibilitar la candidatura unitària pels seus interessos de marcar paquet.



(Cada dia els subscriptors de +VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)



Wednesday, June 04, 2014

TV RUSSA: 'Quatre bones raons perquè Catalunya sigui independent'

'Quatre bones raons perquè Catalunya sigui independent', segons la televisió russa



Russia Today analitza el creixement de l'independentisme català, pocs mesos abans del 9-N
Men?ame
La televisió Russia Today ha dedicat un programa a parlar de la situació de Catalunya, pocs mesos abans de la consulta del 9 de novembre. S'hi destaca la voluntat majoritària dels catalans de poder votar i els avantatges que podria tenir la independència. En el reportatge, un periodista de la cadena parla amb ciutadans i analistes catalans, a més d'Alfred Bosch, diputat d'ERC al congrés espanyol. En acabat, es presenta una anàlisi en què s'enumeren 'quatre bones raons per a la independència de Catalunya'.
Heus ací el reportatge:




1 - La primera raó és que Catalunya és la comunitat amb més producció industrial de l'estat espanyol;

2 - la segona, que amb la independència els catalans evitarien la discriminació fiscal a què es troben sotmesos;

3 - la tercera, que Catalunya podria gestionar més bé els recursos que produeix; i

4 - la quarta, que li permetria de mantenir els trets identitaris:

'La llengua pròpia, la bandera, la història. Perquè la seva identitat nacional sigui reconeguda a la resta del món.'



Régions : peu importe la taille, il leur faut du pouvoir

Régions : peu importe la taille, il leur faut du pouvoir

27 mai 2014


Une réforme des collectivités est indispensable. Voilà des années que l'on se cherche des prétextes pour ne pas la faire. Souhaitons qu'on y parvienne enfin. Pour cela il faut prendre les choses dans l'ordre. Le sujet n'est pas la taille des collectivités, mais leur pouvoir. Le redécoupage c'est secondaire.
Il faut renforcer le pouvoir des régions. Elles doivent disposer de rentrées fiscales. Aujourd'hui l'État leur distribue de l'argent sous forme de dotations. Ce n'est pas sain et ce n'est pas démocratique. Les régions doivent être responsables devant les citoyens-contribuables de ce qu'elles dépensent. L'État doit prélever moins d'impôts et céder une partie du droit à lever l'impôt aux collectivités, et en premier lieu aux régions. Ainsi les élus locaux auront la responsabilité de l'argent qu'ils dépensent et en rendront compte aux électeurs. La démocratie c'est cela. Aujourd'hui les élus régionaux et locaux ne décident de rien ou presque en matière fiscale.

Une solution originale

Pou être efficaces les régions doivent avoir des moyens financiers et de vrais pouvoirs : réglementaires, d'adaptation législative, un droit d'initiative, d'expérimentation et bien sûr de nouveaux domaines de compétences. Dans ce cadre, celui d'une régionalisation forte, la clause de compétence générale doit être maintenue.
Il faut réduire le nombre de collectivités. S'il faut supprimer le département il faut trouver un moyen pour que tous les territoires soient représentés par des élus. Il existe des solutions et nous sommes quelques uns à réfléchir à une architecture originale du pouvoir régional pour que les territoires ruraux par exemple, ne soient pas oubliés. Nous proposons, notamment avec Gérard Onesta, ancien vice-président du parlement européen, qu'il y ait deux chambres régionales. On aurait ainsi, au niveau régional, une chambre citoyenne et une chambre représentant les territoires. Ceux-ci pourraient être des « pays » ou si l'on veut des intercommunalités. Cela permettrait de réduire le nombre d'assemblées. En Aquitaine de six assemblées (cinq conseils généraux et un conseil régional) on passerait à deux. La réduction du nombre d'assemblées serait donc très significative en France.

Pas un problème de taille

La taille des régions est-elle en cause ? Les régions actuelles sont de taille tout à fait normale en Europe. Ce qui compte c'est le pouvoir, les moyens d'entreprendre. A cela il faut ajouter la solidarité entre régions et territoires par un système de péréquation qui doit s'organiser au niveau français et européen.
S'il faut redécouper, on redécoupera, mais pas n'importe comment ! Entre ceux qui se la jouent façon technocratique depuis leurs bureaux parisiens et ceux qui dénoncent de façon caricaturale le retour à l'ancien régime, il y a de l'espace pour des régions cohérentes sur le plan économique, culturel, historique et géographique.
Je m'étonne de ne voir que l'hexagone dans la plupart des cartes proposées. Si l'on montrait cet hexagone dans une carte globale de l'Europe des régions on verrait que la taille de nos régions est plus européenne que certains le disent. Et d'ailleurs peut-on ignorer dans ce travail de redécoupage la question des relations transfrontalières ?

Et l'État ?

L'État doit lui aussi faire un effort. On veut moins d'élus, moins d'assemblées ! Et pourquoi ne pas supprimer aussi des préfectures ? L'État n'a jamais su se défaire du peu de pouvoir qu'il a abandonné depuis les premières lois de décentralisation. Il a maintenu des administrations qui doublonnent le travail des collectivités et qui les contrôlent. La défiance coûte toujours plus cher que la confiance ! Parce qu'il y a défiance, toujours et par principe. Le centre se méfie de la périphérie.
Bon nombre de pays d'Europe, que certains citent en exemple, sont des pays décentralisés, fédéraux. On veut les copier dans plusieurs domaines mais pas dans celui-ci. On nous dit que notre « tradition républicaine » ne pourrait le supporter. C'est une affirmation gratuite ; ceux qui combattent pour l'idée républicaine savent que faire un sort à certaines traditions est souvent la seule voie pour s'engager vers le progrès. Sinon, au nom des traditions, la situation des femmes n'aurait guère évolué, l'esclavage existerait encore, les enfants travailleraient dès six ans... Je ne ferai pas ici la liste complète des traditions auxquelles on a bien fait de ne plus se conformer ; elle serait longue. De toute façon l'idée républicaine ne doit pas être confondue avec le centralisme bonapartiste.


David Grosclaude
Président du Parti Occitan

Blog Archive