CATALONIA THE NEXT STATE

Tuesday, August 18, 2015

Ana Stanič: "Feu els deures abans de seure a negociar si no hi podeu perdre molt"

 "Feu els deures abans de seure a negociar si no hi podeu perdre molt"

* 5/10/2012
Ana Stanič - Building a New State 2012

LESSONS FROM THE SLOVENIAN CASE OF INDEPENDENCE

Presentació de la jurista eslovena Ana Stanic a Building a New State 2012.
------------------------------------------------------------------

Quan escolto a en Mas i en Junqueras dir que ens hauríem de quedar entre el 20% i el 25% del deute d'Espanya (entre 200.000 i 250.000 milions) si Espanya s'avingués a reconèixer una Catalunya independent, no puc deixar de pensar que són uns autèntics irresponsables i m'esfereix pensar que aquest parell puguin tenir res a veure en una negociació amb Espanya un cop independitzats. Ja ho va dir fa anys una experta internacional en secessions, Ana Stanič, en unes Jornades* a l'Ateneu de Barcelona l'any 2012: "Feu els deures abans de seure a negociar si no hi podeu perdre molt". I aquest parell ja van encolomant sense cap necessitat més de 200.000 milions a les generacions presents i futures. Estarien més macos amb la boqueta ben tancada.
He trobat la següent reflexió per internet, amb la qual coincideixo totalment: "El repartiment del deute és una qüestió per als experts en Dret Internacional, no per als economistes. I els experts en Dret Internacional diuen clarament que NOMÉS ens correspon assumir el 16 % del deute contret per Espanya per fer inversions a Catalunya, més el 16 % del deute no territorialitzable (per ex., despeses militars, ambaixades,etc.), sempre i quan rebem també el 16 % dels actius corresponents. De cap de les maneres ens correspon assumir el deute per les seves inversions deficitàries a la resta d'Espanya. I a més podem exigir el principi de contribució històrica (per ex., al Fons de Seguretat Social), el principi d'enriquiment sense causa (que, donat l'espoli fiscal de 300.000 milions d'euros dels últims 25 anys, ens converteix en el principal creditor mundial d'Espanya), el caràcter de deute ominós del deute de la Generalitat (perquè va ser causat per l'asfíxia econòmica d'Espanya, cosa que ens permeteix restar-lo del deute a assumir) i fins i tot es pot exigir indemnització pel lucre cessant i per la històrica repressió lingüística. CONCLUSIÓ: Espanya ens deu tant que NO tenim cap obligació d'assumir ni un euro del seu deute. Per tant, només hauríem de satisfer el deute de la Generalitat, que és només del 30 % del PIB, el MÉS BAIX d'Europa."
Això és el que plantejaria un bon negociador i no la bajanada que proposen en Mas i en Junqueras.
Josep Castany, Director General de Catalunya Acció
-----------------------------------------------
LESSONS FROM THE SLOVENIAN CASE OF INDEPENDENCE
Ana Stanič   Barcelona, 5 October 2012 1 www.ealaw.eu
1. Background
• Ethnic tension is WRONGLY considered as the cause of the break-up of Yugoslavia
• Causes were FOREMOSTLY economic and constitutional
• Under the 1974 Constitution the Socialist Federal Republic of Yugoslavia was a highly de-centralised federal state ¾ Six constitutive Republics: Slovenia, Croatia, Bosnia, Serbia, Montenegro and Macedonia ¾ Two autonomous regions: Kosovo and Vojvodina (part of Serbia)
• In 1980s Yugoslavia was in a severe economic crisis, inflation was rampant
• Slovenia was a net contributor to SFRY budget www.ealaw.eu
2. 1974 Constitution
• Preamble The peoples of Yugoslavia, on the basis of the right of every people to self-determination, including the right to secession …. have united in a federal republic of free and equal peoples
• Article 1 SFRY is a federal state of voluntarily united peoples and their socialist republics and the socialist autonomous regions ...
• Article 277: A dispute between federal and Republic/AP regarding implementation of federal laws shall be referred to Federal Parliament which will decide on the matter
• Houses of Parliament and Constitutional Court decided by majority
• Article 378: Constitutional Court could only issue an opinion to Federal Parliament if constitutions of Republics/AP are not in line with 1974 Constitution 2 www.ealaw.eu
3. Constitutional Crisis (1)
• 1988 amendments to Constitution curtailed the autonomy of the Republics and AP (Slovenia should have called a referendum)
• Strikes in Kosovo in February 1989, State of Emergency Declared; Meeting of support of Kosovars in Slovenia as Serb actions in Kosovo seen as an attack on 1974 Constitution
• 27 March 1989 Serbia “adopted” a new constituion of Serbia which abolished Kosovo’s autonomy
• 26 July 1989 amendments to Slovenian Constitution including Amendment X on right to self-determination including secession
• 26 September 1989 Constitutional Court held that it cannot rule on the incompatibility of proposed Slovenian amendments 3 www.ealaw.eu
3. Constitutional Crisis (2)
• Attempts to table before Yugoslav Constitutional Court a motion that multiparty elections are unconstitutional failed
• 16 January 1990 Constitutional Court held that Amendment X was not unconstitutional
• Spring 1990 saw first multi-party elections throughout Yugoslavia
• 2 July 1990 Slovenian Parliament Adopted Declaration of Sovereignty
• 5 July Serbian Parliament adopted law abolishing Kosovo Houses of Parliament
• Constitutional Court held hearing on 12 July to determine whether the Slovenian Declaration is anti-constitutional but no review of actions adopted by Serbian Parliament 4 www.ealaw.eu
4. Referendum for Independence
• Calls for independence from Yugoslavia were not mainstream in either Slovenia or Croatia in 1988 and 1989
• In fact, the political elite in Slovenia did not embrace these calls until mid-1990, after Yugoslavia had ceased to be a functioning state
• Campaign for Referendum started end of November
• 6 December 1990 Slovenian Parliament passed Law on Referendum for Independance
• An attempt to get Constitutional Court to issue provisional measures to prevent the refernfum from being held failed on 20 December 1990
• On 23 December 1990 95% voted in favour of independence
www.ealaw.eu Estimate of Costs of Marketing Campaign in Support of Referendum www.ealaw.eu
5. Lessons from Slovenia
1. Key lesson: Steps must be taken to ensure that dialogue continues between Spain and Catalunya and with the other regions
2. Spanish central government must resist the temptation to use the economic crisis to centralise Spain A functioning democracy presumes a continuous dialogue in order to ensure that democratic institutions continue to evolve and reflect the aspirations and will of all people
3. EU must actively be engaged in this dialogue which goes to the heart of democratic rule and human rights
4. There is a need for STRUCTURED negotiations

Monday, August 17, 2015

OBAMA .... votar

 
 
 
 
OBAMA defensa protestar i contradir la llei per aconseguir el dret a votar #DretaDecidir #27s2015
dijous, 13 d’agost de 2015
 
En un gest inusual, Barack Obama ha escrit una carta al director, publicada al diari New York Times, per reivindicar la igualtat de drets entre els ciutadans per poder exercir el dret a vot als Estats Units. Per aconseguir-ho, aplaudeix l'activisme de moltes persones anònimes que van lluitar els anys 60 per desafiar les lleis vigents i que fins i tot ho estan fent ara. Un camí, venint d'un president dels EUA, que es podria equiparar al sobiranisme català, que defensa poder votar però es troba amb el mur de la inflexible legislació vigent.

La Constitució també era l'excusa per discriminar els afroamericans als EUA

De fet, Obama recorda que abans que els afroamericans poguessin votar, les autoritats s'escudaven en la Constitució americana per posar-los traves i discriminar-los: "És una cruel ironia que les paraules que fan funcionar la nostra democràcia  es fessin servir per fer exàmens d'alfabetització per negar el dret de votar a molts afroamericans". El màxim dirigent dels EUA recorda que el desafiament de les lleis racistes per part de molts ciutadans anònims va fer canviar el país.

Canvi de mentalitat impossible a Espanya

De moment, la situació a l'Estat espanyol és similar, però no es preveu un canvi de mentalitat en el tema de garantir el dret dels catalans de votar sobre el seu futur. Com a mínim, segons la darrere enquesta del CIS, que reforça el PP i el PSOE, els partits que sempre han donat per bona la interpretació restrictiva de la Constitució. A més, la reforma de la Carta Magna dels populars va en sentit diametralment oposat a les reivindicacions d'una bona part de la societat catalana per demanar el dret a l'autodeterminació.


Cònsul dels EEUU

Barcelona (ACN).- El diplomàtic Marcos Mandojana és des del dissabte 15 d’agost el nou cònsol dels Estats Units a Barcelona, un càrrec amb jurisdicció a Catalunya, l’Aragó i el Principat d’Andorra. Mandojana ha ocupat anteriorment diversos càrrecs diplomàtics a Llatinoamèrica i a Lisboa (Portugal). Abans d’incorporar-se al servei diplomàtic dels EUA a l’any 2000, el nou cònsol general va treballar al ‘National Democratic Institut for International Affairs’, així com també pel senador Bill Frist i com a investigador biomèdic al Brasil i a Carolina del Nord. La funció primordial de Mandojana serà la de proveir assistència a ciutadans dels EUA que viatgen o resideixen a Catalunya, l’Aragó i Andorra.
Segons informa el Consolat General dels Estats Units a Barcelona, el nou cònsol Mandojana també tindrà com a funció principal la de mantenir contacte regular amb les autoritats locals i regionals, empresaris, ONG i institucions acadèmiques i culturals, amb l’objectiu d’enfortir els lligams institucionals, econòmics i culturals entre el districte consular i els EUA i promoure noves vies de cooperació en matèries d’interès compartit.
Com a diplomàtic de carrera, Mandojana ha ocupat anteriorment els següents càrrecs: Director Adjunt del Departament d’Estat per a la regió del Sud-est Asiàtic Continental; Assessor Especial del Subsecretari d’Estat Bill Burns; Conseller Polític Adjunt a l’ambaixada dels EUA a Bogotà (Colombià); Conseller Econòmic Adjunt a l’ambaixada dels EUA a Lima (Perú); Responsable per a Hondures i Panamà a l’Oficina d’Afers Centreamericans del Departament d’Estat; Cònsol d’Afers Polítics, Econòmics i Consulars a l’ambaixada dels EUA a Lisboa (Portugal); i Cònsol d’Afers Polítics i Consulars a l’ambaixada dels EUA a Manila (Filipines).
Mandojana és Màster per la Eisenhower School for National Security and Resource Strategy de la National Defense University, i per la School of Foreign Service de la Universitat de Georgetown. És llicenciat en Biologia, Estudis Francesos i Europeus i Ciències Polítiques per la Universitat de Duke. Parla espanyol, portuguès, francès i tagàlog.

Wednesday, August 12, 2015

Catalonia Next State: Pole Position (Bart Maddens)

Na de taxshift, de state-shift - Bart Maddens Auteur: Bart Maddens
vr 07/08/2015 - 10:57 Bart Maddens Ondanks de sterke positie van de N-VA is de Vlaamse onafhankelijkheid verder weg dan ooit. Er is zelfs een verplichte communautaire windstilte. Maar dat kan snel veranderen na het Catalaans referendum dit najaar.

Sommigen droomden ervan dat 2014 het jaar zou worden waarin drie Europese regio’s onafhankelijke staten zouden worden : Schotland, Catalonië en Vlaanderen. Maar 2014 is voor alle drie uitgedraaid op een fiasco.
In september stemde 55% van de Schotten tegen onafhankelijkheid. In Catalonië zorgde het Spaansgezinde Hooggerechtshof ervoor dat het referendum van november niet kon plaatsvinden. Dat werd dan maar vervangen door een ‘participatief proces’, dat eerder een (weliswaar indrukwekkende) massamanifestatie was dan een echt referendum. En de illusie dat de verkiezingen van 2014 in Vlaanderen zouden uitdraaien op een quasi-referendum voor of tegen onafhankelijkheid moest al zeer vroeg worden opgeborgen.
Al vanaf de bocht van Bracke, in september 2013, was het duidelijk dat de N-VA bij de verkiezingen voorrang zou geven aan het economische thema. De daaropvolgende regeringsvorming heeft het Belgische systeem versterkt. De Vlaamse onafhankelijkheid is verder weg dan ooit.

Twijfels

Maar in de twee andere regio’s blijft het broeien. Een paar weken geleden verraste voormalig SNP-voorzitter Alex Salmond vriend en vijand door aan te kondigen dat een tweede Schots referendum onvermijdelijk is geworden. Want de Schotten krijgen een rechts besparingsbeleid opgelegd waarvoor ze niet hebben gestemd. Bovendien komt premier Cameron zijn beloftes niet na inzake meer Schotse autonomie. Die uitlatingen van Salmond kwamen ook voor huidig partijvoorzitter Nicola Sturgeon als een verrassing. Want zij is eerder geneigd om de boot van een nieuw referendum nog wat af te houden.
Bijgevolg is het vandaag Catalonië dat overduidelijk in poleposition staat om als eerste een onafhankelijke staat te worden. Vorig jaar kon er nog getwijfeld worden aan de vastberadenheid van de Catalaanse minister-president Artur Mas om te breken met Spanje. Hij had toen de oekazen van het Hooggerechtshof naast zich neer kunnen leggen. Hij had zich kunnen baseren op de in 2013 goedgekeurde Catalaanse soevereiniteitsverklaring om toch een formeel referendum te houden. Dat hij uiteindelijk terugkrabbelde had ook te maken met de interne verdeeldheid in zijn partij CiU. Dat was een kartel van het liberale CDC (de partij van Mas) en het christendemocratische UDC. UDC is gematigder en wil de bruggen met Spanje niet opblazen.

Op zoek naar een plebiciet

Maar nu lijkt Artur Mas de Rubicon echt te hebben overgestoken. In juli bereikte hij een akkoord met de links-republikeinse separatisten van ERC om op 27 september een ‘plebicitaire’, regionale verkiezing te houden: een feitelijk referendum over onafhankelijkheid. UDC is het hier niet mee eens en heeft het kartel met CDC opgeblazen.
CDC en ERC zullen met gezamenlijke lijsten aan de verkiezingen deelnemen onder het label ‘Junts pel sí’ : samen voor ja. Die lijsten worden aangevoerd door vertegenwoordigers van de niet-partijpolitieke onafhankelijkheidsbeweging. CDC en ERC hebben er zich toe verbonden om de Catalaanse onafhankelijkheid uit te roepen indien de soevereinistische partijen een absolute meerderheid halen in het Catalaanse parlement. Dat zijn CDC en ERC, verenigd in ‘Junts pel sí’, en het uiterst-linkse en separatistische CUP.

Ondanks diep water

Tussen haakjes : bij ons hebben de Vlaams-nationalisten een tijdlang van een soortgelijk scenario gedroomd : dat de V-partijen (N-VA, Vlaams Belang en LDD) een absolute meerderheid zouden halen in het Vlaams Parlement en hun ideologische verschillen opzij zouden zetten om de onafhankelijkheid uit te roepen. Maar dat is nooit meer geweest dan wishful thinking. Zelfs als die absolute meerderheid er zou gekomen zijn (zoals de opiniepeilingen een tijdlang lieten uitschijnen), dan nog zou het water tussen N-VA en Vlaams Belang wellicht te diep zijn gebleken.
Maar het water tussen CDC en ERC is eigenlijk nog dieper, want de twee staan op het links-rechtse spectrum in alle opzichten diametraal tegenover elkaar. En toch slaan die ideologische opponenten nu de handen in elkaar. Het mag dus duidelijk zijn dat het menens wordt in september.

Grote kans

Begin deze week heeft Artur Mas het decreet ondertekend dat de nieuwe verkiezingen uitschrijft. Daarmee heeft hij zijn schepen definitief verbrand. Want er lijkt voor hem geen weg terug. Als het soevereinistische blok de absolute meerderheid haalt, dan verlaat Catalonië definitief het pad van de Spaanse legaliteit en zal (tussen de zes en acht maanden na de verkiezingen) een onafhankelijkheidsverklaring worden goedgekeurd (voor een gedetailleerde beschrijving van het stappenplan naar onafhankelijkheid, zie de bijdrage van Christophe Bostyn op doorbraak.be. Als die absolute meerderheid niet wordt gehaald, dan zal de CDC van Mas een stap opzijzetten, zo heeft hij al aangekondigd.
CiU, ERC en CUP haalden bij de vorige regionale verkiezingen, in 2012, al een ruime meerderheid van 74 van de 135 zetels in het Catalaanse parlement. Toch is het geen uitgemaakte zaak dat het ja-kamp wint. De voormalige kartelpartner UDC neemt apart deel aan de verkiezingen en kan wat stemmen afsnoepen van Mas. Al ziet het er momenteel naar uit dat het UDC in het reeds overbevolkte electorale speelveld slechts een marginale rol zal spelen, temeer omdat de meest radicale vleugel van de partij is afgesplitst en zich bij het ja-kamp heeft aangesloten.
Een deel van het ERC-electoraat kan om ideologische redenen overlopen naar het alternatief-linkse en federalistische kartel van ICV-EUiA en Podemos. Maar gezien het radicaal-Catalaanse profiel van ERC en het feit dat er in het akkoord met CDC ook een aantal sociale accenten worden gelegd zal dit stemmenverlies allicht beperkt blijven.

Schandaal als spelbreker?

Gevaarlijker voor Mas is het vorig jaar losgebarsten schandaal rond voormalig CiU-boegbeeld Jordi Pujol. Deze iconische Catalaanse politicus bleek een fortuin te hebben staan op geheime bankrekeningen in onder meer Andorra. Er zijn er die beweren dat Mas nu een vlucht vooruit neemt met zijn plebicitaire verkiezing om de aandacht af te leiden van dit schandaal. Maar zulke zaken lees je vooral in de Spaansgezinde pers. En die zal de komende weken alle duivels ontbinden. Nu al is duidelijk dat het Spaans-nationalistische establishment tot het uiterste zal gaan om Artur Mas en zijn onafhankelijkheidsbeweging in diskrediet te brengen en te demoniseren.
Toch blijft de kans reëel dat de voorstanders van onafhankelijkheid dit keer hun slag thuis zullen halen. Het centrale Spaanse gezag heeft het echt wel verkorven in Catalonië. Keer op keer werden de Catalaanse ambities om meer autonomie te verwerven binnen Spanje gefnuikt door Madrid. Het nieuwe autonomiestatuut van 2006 was een grote ontgoocheling, en werd nadien dan nog eens teruggeschroefd door het Grondwettelijk Hof. De conservatieve regering van premier Mariano Rajoy gebruikt de economische crisis als alibi om de autonomie van de deelstaten in te perken. Zelfs in de nationale pers klinkt ergernis door over de wijze waarop een hautaine Rajoy de uitgestoken hand van Mas keer op keer heeft geweigerd, en nooit echt in dialoog is willen gaan met de Catalanen. Op 27 september krijgen de Catalanen een historische kans om het gehate post-franquistische Spanje definitief de rug toe te keren. Het zou niet verbazen mochten ze die kans met beide handen aangrijpen.

Als het regent in Spanje, druppelt het misschien in België

Bij de EU mogen ze dus kaarsen beginnen te branden om dit ‘onheil’ af te wenden. Maar ook in de Belgische regering. Nu de taxshift achter de rug is, zou het wel eens kunnen dat het de Spaans-Catalaanse state-shift is die de regering-Michel in de problemen brengt. Zal België de Catalaanse onafhankelijkheid erkennen ? Wat zal het standpunt zijn van België in de Europese Raad ?
Het lijkt ondenkbaar dat een door de N-VA gedomineerde federale regering de Catalaanse onafhankelijkheid niet zou erkennen. Het lijkt even ondenkbaar dat zo een regering niet zou pleiten voor een automatisch EU-lidmaatschap van Catalonië.
Maar ik kan me inbeelden dat de andere coalitiepartners, en vooral de MR, dat enigszins anders zien. Of hoe de Catalaanse storm ook een einde kan maken aan de communautaire windstilte in België.
(Bart Maddens doceert politieke wetenschappen in Leuven.)

Sunday, August 02, 2015

DUI en 6 mesos

"Després d’explicar que la llista conjunta d’ERC i CDC amb la societat civil que inclou noms com el de Pep Guardiola, ha promès declarar unilateralment la independència  els propers  sis mesos si guanyen les eleccions, desgrana els 6 punts que haurien de preocupar a Europa:"


Business Insider adverteix: “Espanya no té totes les cartes”. El deute, geopolítica, oleoductes, ports…..

Buss
Revisió: Josep Maria Bellmunt
A fora no ho veuen tant clar com a Madrid.
Un article escrit per Don Quijones al digital de Wolfstreet però  que reprodueix la poderosa i influent web de noticies econòmiques i de negocis nordamericana Busines Insider raons recorda a Madrid que no té totes les cartes de la baralla i que hauria de deixar d’amenaçar a Catalunya.
Del títol original al digital  Wolfstreet  “The Mother of All Storms Builds Over Catalonia’s Independence” ( la  mare de totes le tempestes plana sobre Catalunya) el portal web Bussines Insider el canvia pel de: 6 raons per les que Europa hauria d’estar preocupada per la independència de Catalunya”
Després d’explicar que la llista conjunta d’ERC i CDC amb la societat civil que inclou noms com el de Pep Guardiola, ha promès declarar unilateralment la independència  els propers  sis mesos si guanyen les eleccions, desgrana els 6 punts que haurien de preocupar a Europa:
1/ El primer, la bel·ligerància de Madrid, de Mariano Rajoy i la seva camarilla de ministres i assessors, llançant una amenaça darrera una altra sobre un possible referèndum a Catalunya, en lloc de fer front a la crisi d’una manera proactiva, mitjançant la negociació amb el govern català en termes més o menys d’igualtat. I en part només per el nucli electoral del PP.
2/ L’estat espanyol està trencat, abunden els boicots a productes catalans, mentre creix una mentalitat de búnquer a Catalunya com a resultat de la creixent hostilitat que senten que emana de Madrid i d’Espanya.
3/ La darrera moguda madrilenya d’ aprovar una nova llei de seguretat per prendre el control de tot el govern català i de les institucions públiques (inclosa la policia), seria una maniobra molt provocativa, que provocaria una espiral de resposta que ràpidament estaria fora de control.
4/ Les amenaces econòmiques de Madrid  de tallar el flux de fons públics a Barcelona se li poden girar en contra dóna a entendre l’article. “Madrid no té totes les cartes” apunta: Catalunya representa aproximadament una cinquena part del PIB espanyol i una gran part del seu deute total. Si declara la independència i renuncia a la seva part de 1 bilió d’€ de deute públic estatal, Espanya podria tenir moltes dificultats per pagar el seu deute. En canvi un recent estudi mostra que una Catalunya independent milloraria molt la seva economia.
5/ La Geopolítica catalana. Catalunya és important no només pel seu poder econòmic relatiu, sino també té importància geopolítica vital. És la primera porta d’enllaç entre Espanya i França, que representa gairebé tot el trànsit de mercaderies entre Espanya i la resta d’Europa i compta amb el 13è port de contenidors més actiu d’Europa, a banda dels plans per construir un oleoducte estratègic de gas a través dels Pirineus catalans, que uneix la Península Ibèrica amb les xarxes francesa i d’Europa Central. El gasoducte MidCat. Europa no es pot permetre una Catalunya, un cop aïllada de la resta.
6/ Catexit? es pregunta l’articulista, que explica que si Catalunya fa l’impensable i unilateralment declara la seva independència d’Espanya, Europa es sumiria de nou en aigües desconegudes. Podria ser expulsada de la de la UE? ¿Es quedarirn fora dels seus bancs del Banc Central Europeu, com el cap del Banc d’Espanya, va advertir recentment? Podria Espanya fer  un veto permanent sobre la seva adhesió a la UE? Totes aquestes són preguntes a les que no hi ha respostes clares afirma.
El que està clar, però, és que si les tensions entre Madrid i Barcelona no s’esmorteeixen aviat, hi ha moltes possibilitats que repercuteixin  molt més enllà de les fronteres espanyoles conclou l’article.

Busines Insider (EEUU)

"Després d’explicar que la llista conjunta d’ERC i CDC amb la societat civil que inclou noms com el de Pep Guardiola, ha promès declarar unilateralment la independència  els propers  sis mesos si guanyen les eleccions, desgrana els 6 punts que haurien de preocupar a Europa:"


Business Insider adverteix: “Espanya no té totes les cartes”. El deute, geopolítica, oleoductes, ports…..

Buss
Revisió: Josep Maria Bellmunt
A fora no ho veuen tant clar com a Madrid.
Un article escrit per Don Quijones al digital de Wolfstreet però  que reprodueix la poderosa i influent web de noticies econòmiques i de negocis nordamericana Busines Insider raons recorda a Madrid que no té totes les cartes de la baralla i que hauria de deixar d’amenaçar a Catalunya.
Del títol original al digital  Wolfstreet  “The Mother of All Storms Builds Over Catalonia’s Independence” ( la  mare de totes le tempestes plana sobre Catalunya) el portal web Bussines Insider el canvia pel de: 6 raons per les que Europa hauria d’estar preocupada per la independència de Catalunya”
Després d’explicar que la llista conjunta d’ERC i CDC amb la societat civil que inclou noms com el de Pep Guardiola, ha promès declarar unilateralment la independència  els propers  sis mesos si guanyen les eleccions, desgrana els 6 punts que haurien de preocupar a Europa:
1/ El primer, la bel·ligerància de Madrid, de Mariano Rajoy i la seva camarilla de ministres i assessors, llançant una amenaça darrera una altra sobre un possible referèndum a Catalunya, en lloc de fer front a la crisi d’una manera proactiva, mitjançant la negociació amb el govern català en termes més o menys d’igualtat. I en part només per el nucli electoral del PP.
2/ L’estat espanyol està trencat, abunden els boicots a productes catalans, mentre creix una mentalitat de búnquer a Catalunya com a resultat de la creixent hostilitat que senten que emana de Madrid i d’Espanya.
3/ La darrera moguda madrilenya d’ aprovar una nova llei de seguretat per prendre el control de tot el govern català i de les institucions públiques (inclosa la policia), seria una maniobra molt provocativa, que provocaria una espiral de resposta que ràpidament estaria fora de control.
4/ Les amenaces econòmiques de Madrid  de tallar el flux de fons públics a Barcelona se li poden girar en contra dóna a entendre l’article. “Madrid no té totes les cartes” apunta: Catalunya representa aproximadament una cinquena part del PIB espanyol i una gran part del seu deute total. Si declara la independència i renuncia a la seva part de 1 bilió d’€ de deute públic estatal, Espanya podria tenir moltes dificultats per pagar el seu deute. En canvi un recent estudi mostra que una Catalunya independent milloraria molt la seva economia.
5/ La Geopolítica catalana. Catalunya és important no només pel seu poder econòmic relatiu, sino també té importància geopolítica vital. És la primera porta d’enllaç entre Espanya i França, que representa gairebé tot el trànsit de mercaderies entre Espanya i la resta d’Europa i compta amb el 13è port de contenidors més actiu d’Europa, a banda dels plans per construir un oleoducte estratègic de gas a través dels Pirineus catalans, que uneix la Península Ibèrica amb les xarxes francesa i d’Europa Central. El gasoducte MidCat. Europa no es pot permetre una Catalunya, un cop aïllada de la resta.
6/ Catexit? es pregunta l’articulista, que explica que si Catalunya fa l’impensable i unilateralment declara la seva independència d’Espanya, Europa es sumiria de nou en aigües desconegudes. Podria ser expulsada de la de la UE? ¿Es quedarirn fora dels seus bancs del Banc Central Europeu, com el cap del Banc d’Espanya, va advertir recentment? Podria Espanya fer  un veto permanent sobre la seva adhesió a la UE? Totes aquestes són preguntes a les que no hi ha respostes clares afirma.
El que està clar, però, és que si les tensions entre Madrid i Barcelona no s’esmorteeixen aviat, hi ha moltes possibilitats que repercuteixin  molt més enllà de les fronteres espanyoles conclou l’article.

Sunday, May 31, 2015

El batlle de Dublín diu que Catalunya mereix la independència


El batlle de Dublín diu que Catalunya  es... por vilawebtv


Autor/s: ACN

El batlle de Dublín diu que Catalunya mereix la independència

'Entenem els catalans, perquè sabem què és que et tractinCOM a ciutadans de segona', diu Christy Burke
Men?ame
El batlle de Dublín, Christy Burke, diu que Catalunya 'es mereix la independència'. 'Entenem absolutament la posició, la visió i els sentiments del poble català, perquè sabem què vol dir que ens tractin com a ciutadans de segona', explica enUNA entrevista a l'ACN. Burke ha donat suport a les eleccions plebiscitàries del 27-S després de reunir-se amb una delegació del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), que ha homenatjat els líders històrics irlandesos Charles Stewart Parnell i James Connolly. 'Les urnes són meravelloses, ofereixen molta informació i no tinc cap dubte que els catalans les faran servir i que la democràcia prevaldrà', pronostica. I ofereix 'l'ajut d'Irlanda'.
'No tinc cap dubte que el vostre dia també arribarà, no en tinc cap dubte', diu, confiat, el batlle de la capital irlandesa. 'Espero que el vostre país pugui tirar endavant com ho va fer Irlanda', que va fer servir precisament el recurs d'unes plebiscitàries, en les eleccions britàniques del 1918, com a via de secessió, recorda Burke. 'Estic convençut que Irlanda podrà ajudar els vostres líders a fer possible un país adequat, decent i independent, a través de l'autodeterminació', assegura. 'Teniu contactes iACCÉS a grans negociadors d'Irlanda per impulsar el procés d'independència.' 'L'experiència' de "amics" que en saben, com el Sinn Féin o Gerry Adams pot ser molt valuosa per a Catalunya', ha insistit. Burke va pertànyer al Sinn Féin fins el 2009, però des de llavors és independent.

Burke també compara Catalunya amb Escòcia: 'Els van menystenir durant anys, però quan va esdevenir una qüestió política d'alta volada i quan els escocesos van exigir el seu dret de fer un referèndum d'independència el van aconseguir.' I afegeix: 'Els ulls i les orelles d'Europa estaven atentes, mirant com es feia.' Per això, demana a Mariano Rajoy que faci com el primer ministre britànic, David Cameron, i accepti un referèndum. 'Espero que el president i el govern espanyol l'autoritzin, que permetin el vostre dret bàsic a la llibertat i l'autodeterminació, a governar els vostres ciutadans perquè tinguin veu, el dret de viure de laSEVA manera, el dret d'educació, d'un habitatge adequat i el dret d'independència, que són valors actuals', ha reclamat.

Acompanyat del sindicat UGT, el Diplocat és a Dublín per a homenatjar Parnell i Connolly, amb ofrenes als seus monuments. 'La societat irlandesa entén perfectament les eleccions plebiscitàries del 27-S, perquè també va transformar unes eleccions normals i corrents, les generals del Regne Unit del 1918, en un referèndum "de facto" sobre la independència', diu el secretari general del Diplocat, Albert Royo. 'Els republicans van guanyar de manera molt clara i els nous diputats no van prendre possessió dels seus escons a Westminster sinó que van decidir de crear el parlament de la república independent d'Irlanda', recorda. Burke haOFERT una recepció a la delegació catalana a l'Ajuntament de Dublín en què han participat representants polítics, diplomàtics i del món associatiu irlandès.

Informació relacionada:

Friday, April 24, 2015

No parlar de terceres vies (Romeva ON)

Proceso en modo ON (para Diario.es, 24/04/15)

Captura de pantalla 2015-04-24 a les 11.46.28


Lo hemos intentado todo, y nada ha funcionado. Hablad, nos piden desde Europa. Pero es que desde aquella dolorosa mutilación del Estatut, no hemos conseguido que ninguna puerta se abriera ni ningún teléfono se descolgara. ¿Hablar? ¿Con quién? ¿De qué?

Proceso en modo ON (publicado en Catalunyaplural.cat, de Diario.es)

RAÜL ROMEVA I RUEDA
En un artículo publicado en El País el catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Valladolid, Fernando Rey, concluía que «el número de personas con ideas independentistas es más un bizcocho compacto de cierto grosor que algo frágil y pasajero. Y que aumentará si no se actúa con más inteligencia que la exhibida hasta el momento ». Lo resumía perfectamente en el título del artículo: Era un ‘plumcake’, no un ‘soufflé’. Desde entonces no parece que las cosas hayan cambiado demasiado, al menos a mejor: las amenazas continúan, el desprecio institucional persiste y las acusaciones infundadas (por ejemplo pretendiendo relacionar soberanismo y yihadismo) aparecen en forma de píldoras incendiarias en un relato visiblemente diseñado y ejecutado con voluntad de confundir e intoxicar.
La sensación que tengo es que ya hace tiempo que hemos cruzado el punto de no retorno. El número de gente que ve en la independencia una salida, la única que nos han dejado, no para de crecer. Demasiados agravios, demasiado reproches, demasiado heridas abiertas. La desconexión emocional es un hecho, desde hace tiempo. Por mucho que, eventualmente, un cambio de mayorías en el Estado hiciera posible un cambio en el tono y el discurso (cambio que por otra parte veo poco probable, a estas alturas), difícilmente el fondo de la cuestión se modificaría sustancialmente. Ya no es una cuestión de correlación de fuerzas, es un problema más estructural. Para mucha gente, sólo se percibe un escenario: la derrota (nuevamente) y la subsiguiente sumisión. En otras palabras: ya no hay margen para encontrar un encaje satisfactorio, y es una lástima, porque hace unos años, no demasiados, esta opción sí parecía que existía.
Lo hemos intentado todo, y nada ha funcionado. Hablad, nos piden desde Europa. Pero es que desde aquella dolorosa mutilación del Estatut, no hemos conseguido que ninguna puerta se abriera ni ningún teléfono se descolgara. ¿Hablar? ¿Con quién? ¿De qué?
La conclusión es obvia: el status quo ya no es una opción. Quedarnos como estamos no está en el menú. O bien avanzamos, o sino hay que reconocer (si actuamos de manera honesta) que damos por bueno retroceder, aún más, en todo tipo de derechos (sociales, políticos y ambientales).
Es por ello que, personalmente, entiendo el momento que vivimos con una gran dosis de ilusión por un hecho muy simple: supone una enorme ventana de oportunidad. Constato desde hace tiempo que mucha gente tiene ganas de que las cosas den un giro radical, de 180 grados. La política está demasiado desprestigiada, la economía secuestrada por élites y poderes corruptos y las ilusiones huérfanas de estandartes. La demanda por iniciar un proceso de cambio y regeneración política crece, y sólo disponemos de una herramienta que sea a la vez útil y aceptable: la Democracia.
El cualquier caso, en el Estado esta expectativa se nos ofrece incierta y enormemente difícil. En cambio, en Cataluña vivimos un momento singular en el que quien quiera empezar de nuevo un proyecto estimulante, quien desee establecer las bases de un marco nuevo, de un Estado moderno, propio del siglo XXI, tiene una gran oportunidad. Detecto, más que nunca, hambre de democracia, pero también de apoderamiento. La gente necesita, necesitamos, tener la sensación de que recuperamos las riendas de nuestro futuro. Ser soberanos de nuestro destino, a nivel individual y colectivo.
Del caso escocés aprendimos como el debate sobre el ejercicio del derecho a decidir en relación a las relaciones con el Reino Unido abrieron de manera subsidiaria muchos otros debates sobre la necesidad (y el derecho) a decidir sobre todo tipo de cuestiones. En definitiva tiene que ver con las soberanías (en plural) de las que se dota una ciudadanía cada vez más depauperada en términos democráticos.
La gran demostración de fuerza y vitalidad demostrada alrededor de la organización, el próximo 24 de abril, de un gran acto en el Palau Sant Jordi (y alrededores) demuestra que el espíritu es más vivo que nunca. ¿Dónde está el desencanto abanderado por unos y lamentado por otros? No lo veo por ninguna parte.
La campaña ‘Ara és l’hora’ (impulsada por el ANC y Òmnium Cultural) ha sido determinante para poner sobre la mesa la importancia del momento, y sin embargo se ha hecho mayor. Hemos pasado pantalla. El joven ya no es ninguna promesa, ahora es una realidad adulta. Entramos en un marco diferente: el de la madurez. Hora de construir. Ya no toca hablar de si hay que hacerlo, o no, sino de cómo lo haremos (siempre y cuando el 27S la mayoría, vía urnas, exprese esta voluntad de poner en marcha las máquinas). Hasta ahora hemos hablado del porqué, ahora toca encarar el para qué. Hablamos sin rodeos de regeneración democrática, de abrirnos al mundo, de bienestar, de justicia social, de innovación, de sostenibilidad, de equilibrio territorial, de solidaridad, de igualdad, de educación y cultura, de diversidad.
Para mí está más claro que nunca: la sociedad civil calienta motores. La cosa está en marcha. Veremos cómo se traduce esto en la proyección institucional, primero el 24 de mayo, a escala local, y sobre todo el 27S. Proceso en modo ON.

En marxa

1415726900_999459_1415728211_noticia_normal
(Foto d’Eva Vázquez / El País)
EN MARXA
En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.
La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Malauradament, molta gent ja només percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i no pas massa, aquesta opció sí semblava que existia.
Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Però des de la mutilació de l’Estatut no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?
La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).
És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.
El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.
Del cas escocès vàrem aprendre com el debat al voltant de l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit va obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva: tot plegat té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.
La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.
La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar de si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca encarar el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.
Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

Blog Archive