Friday, November 20, 2015

LA DIP en castellano para Euskadi (Jaume Renyer)

Declaración de inicio del proceso de creación del "Estado catalán independiente en forma de República y constitución del Govern de la Generalitat que la ha de aplicar:"

L’abril d’enguany vaig presentar una comunicació titulada “Consideraciones sobre el proceso soberanista en Catalunya (2010-2015)” a un seminari organitzat per la Fundación Sabino Arana a Bilbao. Posteriorment, vaig actualitzar-ne el contingut amb afegint-hi una valoració “De las elecciones municipales del 24 de mayo a las plebiscitarias del 27 de septiembre“, i avui incorporo al text breu apunt d’actualitat sobre la declaració del Parlament de Catalunya del proppassat 9 d’aqueix mes i les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per escollir un nou President de la Generalitat per tal de donar compliment al mandat parlamentari d’iniciar el procés de crear un estat català independent. La versió definitiva apareixerà al proper número de la revista Hermes editada per la FSA.
“Tras las elecciones del 27-S, la inciativa política está en manos de los independentistas, correspondiendo a Junts pel Sí i CUP la responsabilidad histórica de alcanzar un acuerdo sobre la hoja de ruta a seguir y la formación del Govern de la Generalitat que la habrá de aplicar y el President que lo tendrá que liderar.
Un primer paso en esta dirección fue la elección de Carme Forcadell, diputada de Junts pel Sí como presidenta del Parlament de Catalunya con el voto favorable de 77 diputados (72 independentistas más 5 de Catalunya sí que es pot) el 26 de octubre, en la misma sesión en la que se presentó una propuesta de resolución conjunta de los dos grupos parlamentarios independentistas que declare formalmente el inicio del proceso de creación del estado catalán independiente en forma de república:
Primero. El Parlamento de Cataluña constata que el mandato democrático obtenido en las pasadas elecciones del 27 de septiembre de 2015 se basa en una mayoría en escaños de las fuerzas parlamentarias que tienen como objetivo que Cataluña sea un estado independiente y en una amplia mayoría soberanista en votos y escaños que apuesta por la apertura de un proceso constituyente no subordinado.
 Segundo. El Parlamento de Cataluña declara solemnemente el inicio del proceso de creación de un estado catalán independiente en forma de república.
 Tercero. El Parlamento de Cataluña proclama la apertura de un proceso constituyente ciudadano, participativo, abierto, integrador y activo para preparar las bases de la futura constitución catalana.
Cuarto. El Parlamento de Cataluña insta al futuro gobierno a adoptar las medidas necesarias para hacer efectivas estas declaraciones.
Quinto. El Parlamento de Cataluña considera pertinente iniciar en el plazo de treinta días la tramitación de las leyes de proceso constituyente, de seguridad social y de hacienda pública.
Sexto. El Parlamento de Cataluña, como depositario de la soberanía y como expresión del poder constituyente, reitera que esta cámara y el proceso de desconexión democrática del Estado español no se supeditarán a las decisiones de las instituciones del Estado español, en particular del Tribunal Constitucional, que considera falto de legitimidad y de competencia a raíz de la sentencia de junio de 2010 sobre el Estatuto de autonomía de Cataluña, votado previamente por el pueblo en referéndum, entre otras sentencias.
Séptimo. El Parlamento de Cataluña debe adoptar las medidas necesarias para abrir este proceso de desconexión del Estado español, de una forma democrática, masiva, sostenida y pacífica que permita el empoderamiento de la ciudadanía a todos los niveles y se base en una participación abierta, activa e integradora.
Octavo. El Parlamento de Cataluña insta al futuro gobierno a cumplir exclusivamente las normas o los mandatos emanados de esta cámara, legítima y democrática, a fin de blindar los derechos fundamentales que puedan resultar afectados por decisiones de las instituciones del Estado español, como los especificados en el anexo de esta resolución.
Noveno. El Parlamento de Cataluña declara su voluntad de iniciar negociaciones para hacer efectivo el mandato democrático de creación de un estado catalán independiente en forma de república, y acuerda ponerlo en conocimiento del Estado español, de la Unión Europea y del conjunto de la comunidad internacional.”
Posteriormente los grupos proponientes añadieron un anexo con las medidas que habrá de aplicar el futuro gobierno destinadas a blindar derechos fundamentales afectados por decisiones de las instituciones del Estado español en las siguientes materias: pobreza energética, vivienda, sanidad, educación, garantía de las libertades públicas, administraciones locales, refugiados, derecho al aborto y financiación de un plan de choque social y gestión de la deuda.
Los grupos parlamentarios del PP, Ciudadanos y PSC (PSC-PSOE) presentaron sendos recursos de amparo ante el Tribunal Constitucional con la finalidad que se impidiera el debate de estas proposiciones parlamentarias, pretensiones no les fueron estimadas y el 9 de noviembre, efectivamente, la declaración anteriormente transcrita fue aprobada por 72 votos a favor y 63 en contra.
El gobierno español, como ya había anunciado el presidente Mariano Rajoy, impugnó inmediatamente dicha resolución ante el Tribunal Constitucional, que fue admitida a trámite (y por consiguiente suspendida), en fecha 11 de noviembre, advirtiendose personalmente a la presidenta del Parlament, a los miembros de la Mesa, al secretario general y al presidente y todos los miembros del Govern de la Generalitat de la obligación de cumplir las resoluciones judiciales: “Se les advierte, asimismo, de su deber de impedir o paralizar cualquier iniciativa que suponga ignorar o eludir la suspensión acordada, apercibiéndoseles de las eventuales responsabilidades, incluida la penal, en las que pudieran incurrir”.
A esta respuesta judicial cabe añadir la configuración de un frente político en defensa de la integridad estatal formado por PP, PSOE, Ciudadanos y UpyD, al cual no se han adherido ni Podemos ni IU, partidarias de convocar un referéndum en Catalunya para resolver la nueva fase que se abre en el conflicto a partir de la resolución del Parlament de Catalunya anteriormente referenciada.
La falta de acuerdo entre Junts pel Sí y la CUP para investir un President de la Generalitat que cumpla el mandato emanado del Parlament ha paralizado de hecho la eficacia del mismo tras ver rechazada Artur Mas su candidatura por dos veces (el 10 y el 12 de noviembre) por 62 votos a favor y 73 en contra. A partir de la fecha de la primera votación negativa la presidenta del Parlament dispone de dos meses, (esto es hasta el 10 de enero del 2016) para iniciar una nueva fase de consultas y proponer nuevamente un candidato. Sí ello no es posible deberán celebrarse nuevas elecciones, una opción que la CUP ha descartado formalmente en un documento titulado “Fil a l’agulla” donde sienta las bases para un acuerdo político de futuro con Junts pel Sí a partir de un triple lema: independencia, pobreza cero y basta de corrupción.
Este texto que recuerda en el fondo y en la forma los debate colectivos de las organizaciones de la izquierda abertzale (concretamente la campaña Erabakia ehuntzen/Hora de tejer voluntades, impulsada por la plataforma cívica Gure Esku Dago en noviembre del año pasado) ha de ser debatido en una asamblea nacional de la CUP prevista para el 29 de noviembre. Todo hace prever que se alcanzará un acuerdo con Junts pel Sí, incluso sobre el candidato Artur Mas, se evitarán nuevas elecciones y se pondrá en marcha el contenido de la declaración parlamentaria de inicio de proceso de creación del estado catalán ya que las afirmaciones de los dirigentes independentistas así lo han reiterado incluso después de conocerse la suspensión acordada por el tribunal Constitucional.
Ello es así porque la reiterada voluntad negociadora de la mayoría parlamentaria catalana no encuentra respuesta en las autoridades españolas y probablemente la “cuestión de Catalunya” se convertirá en un asunto pendiente en la agenda europea en los próximos tiempos, pues nada hace pensar que las causas que fundamentan el proyecto independentista se diluyan por razones ajenas al pueblo catalán.
Josep Lluís Carod Rovira ha resumido certeramente en un artículo titulado “Els canvis del canvi” (19) la multiplicidad de factores que convergen en la transformación multidimensional que Catalunya está experimentando como nación, que contrastan con el inmobilismo del sistema político español. Como se tendrá ocasión de contrastar en las próximas elecciones a Cortes convocadas para el 20 de diciembre.”

Tuesday, September 15, 2015

El govern espanyol pressiona Obama perquè parli contra la independència de Catalunya.

El govern espanyol pressiona Obama perquè parli contra la independència de Catalunya.

El rei espanyol Felipe de Borbó es reuneix amb el president nord-americà aquest vespre

la diplomàcia espanyola fa tant com pot i més perquè Barack Obama es pronunciï contra la independència de Catalunya, segons que ha pogut saber VilaWeb. El rei espanyol, Felipe de Borbó, es reuneix aquest vespre amb el president nord-americà i el govern espanyol vol que emeti un missatge contra un possible estat català en la compareixença davant els mitjans de comunicació. Hi hagué una situació molt semblant l’any passat, quan Mariano Rajoy es va reunir amb Obama al despatx oval de la Casa Blanca i va dir que Catalunya no seria independent. El govern espanyol va instar els periodistes espanyols a fer la pregunta, però Obama va evitar de respondre-la i va cedir la paraula a Rajoy (Informació detallada d’aquells fets).

Aquesta pressió del govern espanyol arriba després de l’èxit diplomàtic del govern català, que la setmana passada va aconseguir un pronunciament de la Comissió d’Afers Europeus del congrés nord-americà a favor de l’autodeterminació de Catalunya. El Congrés dels Estats Units va rebre una delegació de la Generalitat de Catalunya per tenir informació directa sobre el procés d’independència. Representants del govern es van reunir amb membres de la comissió parlamentària nord-americana per explicar-los com encaren el procés cap a la independència i les eleccions del dia 27. Després de la trobada, diversos congressistes es van mostrar favorables al dret d’autodeterminació de Catalunya.
El republicà Dana Tyrone Rohrabacher, president de la subcomissió d’Europa del Congrés dels Estats Units, va defensar el dret de decidir de Catalunya. ‘No veig cap raó per la qual la gent de Catalunya no ha de poder decidir sobre si vol ser part d’Espanya. Com qualsevol altre poble, té el dret a decidir’, va dir a la premsa.

Rohrabacher va dir que la Comissió dels Afers Europeus i d’Àsia havia estudiat la qüestió de l’autodeterminació en diversos països del món i que Catalunya tenia el mateix dret que qualsevol altre poble.

Segons el sistema polític i legal dels EUA, Obama no pot signar tractats internacionals sense l’autorització del Senat.

Sunday, September 13, 2015

La independència catalana torna a la primera plana del «Wall Street Journal» El rotatiu nord-americà explica que el 27-S posa en perill la unitat de l'Estat i fins i tot el govern de Rajoy

La independència catalana torna a la primera plana del «Wall Street Journal»

 El rotatiu nord-americà explica que el 27-S posa en perill la unitat de l'Estat i fins i tot el govern de Rajoy


La independència catalana torna a la primera plana del «Wall Street Journal»

 El rotatiu nord-americà explica que el 27-S posa en perill la unitat de l'Estat i fins i tot el govern de Rajoy

 | 10/09/2015 a les 19:00h
El 27-S, al «The Wall Street Journal»
El procés català torna a les taules de les redaccions dels principals mitjans d'arreu del món. Avui, el The Wall Street Journal col·loca a portada de la seva edició digital per a Europa un article molt extens que serveix per posar al dia la qüestió catalana de cares a la Diada i a les eleccions del 27-S. 

El corresponsal Matt Moffett explica des de Barcelona que "menys d'un any després de l'intent del primer ministre Mariano Rajoy d'aturar la votació sobre la secessió de la potent regió industrial de Catalunya, el tema torna a estar sobre la taula, tot desafiant no només la unitat d'Espanya sinó el seu propi govern, tres mesos abans de les eleccions generals".

Un dia abans de la Diada, preveu que "centenars de milers de persones s'esperen divendres en la manifestació anual independentista de Barcelona. Més tard, aquest mateix mes, Catalunya vota el seu parlament regional, unes eleccions que els activistes pro-independència han transformat en un plebiscit. Si guanyen el 27-S, han advertit que iniciaran un procés unilateral de separació d'Espanya".

Avança el reconeixement diplomàtic de Catalunya !






Qui està a favor i qui en contra de reconeixement diplomàtic de Catalunya?

La qüestió catalana ha saltat al debat internacional després que parlaments de diversos països s’ha reunit amb el govern català de forma pública.


Una de les sorpreses polítiques de les darreres setmanes ha estat la proliferació de gestos de comprensió o interès en diversos països sobre el que està passant a Catalunya. Els parlaments de Dinamarca, Irlanda, l’Uruguai, el Paraguai i els Estats Units han celebrat sessions oficials amb el govern català per informar-se sobre la independència o fins i tot han fet mocions de suport al procés d’independència. S’ha sabut també que el govern de Lituània va incloure en la seua enquesta òmnibus la pregunta sobre què hauria de fer en cas d’independència de Catalunya i hi ha hagut encara unes declaracions molt clares també d’un dels membres de la Congregació per la Doctrina de la Fe, l’equivalent al principal tribunal del Vaticà.
L’estat espanyol fa mesos que insisteix en que ningú no farà cas d’una Catalunya independent i en que la qüestió catalana és un afer intern en el qual ningú no entrarà. La realitat, però, desmenteix ja aquestes apreciacions. Aquesta mateixa setmana podria haver nous gestos internacionals, gestos que el govern espanyol observa amb aprensió perquè ja no els pot aturar. Evidentment hi ha estats que són incondicionalment al seu costat i la diplomàcia espanyola aconsegueix també gestos al seu favor, com els de Merkel i Cameron recentment. La qüestió, però, és que hi ha una batalla oberta que ningú no pot amagar i que les cancelleries de tot el món segueixen amb un enorme interès.
La gran pregunta és què passarà després de la proclamació de la independència de Catalunya? Hi haurà països que la reconeixeran com a estat independent? Quins? I de quina manera?
Què és el reconeixement diplomàtic i com es fa?
Per parlar amb propietat de reconeixement diplomàtic primer cal entendre què és. El reconeixement diplomàtic és un acte unilateral pel qual un estat reconeix a un altre com actor de l’escena internacional. Pot ser un reconeixement de dret o de fet. Habitualment consisteix en una declaració i en el nomenament d’ambaixadors entre els dos estats. De vegades fins i tot no hi ha un reconeixement formal però s’accepta l’existència d’una realitat política —per exemple ara mateix Espanya no reconeix la Xina Taiwan però accepta els passaports de Taiwan a l’hora d’entrar al país o no reconeix Kossove però paga al govern kossovar la quota de contribució europea que li correspon. No tot és tan rígid, doncs.
Actualment en el món hi ha 205 estats proclamats. D’aquests 193 formen part de l’ONU i onze no en formen part. Però d’entre els que formen part de l’ONU n’hi ha sis que no són reconeguts per tothom —Armènia, Corea del Nord, Corea del Sud, Israel, Xipre i la República Popular de la Xina. Hi ha per tant:
-187 estats plenament reconeguts
-6 estats que sense ser plenament reconeguts formen part de l’ONU
-2 estats (Ciutat del Vaticà i l’estat de Palestina) que no formen part de l’ONU però tenen un estatut especial d’observador
-7 estats que no són membres de l’ONU però són reconeguts com a mínim per algun altre estat que és membre de l’ONU (Abkhàzia per 4 estats, Kossove per 112 estats, Ossètia del Sud per 4 estats, la República Àrab Sahrauí Democràtica per 45 estats, la República Turca de Xipre del Nord per un i la república de la Xina Taiwan, per 21)
-2 estats que no són reconeguts per cap estat membre de l’ONU però són reconeguts per almenys un estat que no forma part de l’ONU (Nagorno Karabahk i Transdniester)
-i 1 sol estat que no reconeix ningú (Somaliland, que en bona part no reconeix ningú perquè Somàlia no té un govern estable).
Això implica, per tant, que un estat pot funcionar sense el reconeixement diplomàtic ple i que pot fins i tot formar part d’instàncies internacionals amb un reconeixement limitat —el cas del Sàhara que forma part de ple dret de la Unió Africana o de Kossove que forma part del Banc Mundial i l’FMI.
Quan es reconeix un estat independent?
Un estat no pot reconèixer un altre si aquest primer no se’n proclama, com és lògic. Així doncs cal primer que Catalunya proclame la independència per a que després alguns estats la reconeguen. Mentre no es proclame la independència no hi hauran reconeixements amb valor legal.
Una altra cosa són els gestos. És possible que un o diversos estats expressen la seua intenció. És evident que si el govern de Lituània pregunta en la seua enquesta si els ciutadans lituans estan d’acord en que es reconega la Catalunya independent això vol dir que en les seues previsions immediates aquesta possibilitat existeix i és important. Si no fos així simplement no preguntaria.
Ara bé, cal un reconeixement ràpid i col·lectiu per part de molts estats o aquest és un procés lent?
El ‘Moment islandès’
Això també depèn de les circumstàncies polítiques. Precisament els lituans parlen del ‘moment islandès’ com a part fonamental del procés d’independència del seu país. Islàndia va reconèixer Lituània com a país independent el febrer del 1991 quan cap altre país no els reconeixia la independència proclamada de forma unilateral el març d’un any abans. Fins setembre d’aquell mateix any no ho va fer ningú més.
Islàndia, i això és significatiu, ha estat en les tres darreres dècades el primer país del món a reconèixer, quan ningú més no ho volia fer, Lituània, Letònia, Estònia, Geòrgia, Armènia, Azerbaitjan, Montenegro, Croàcia i Palestina. Cosa que el posiciona d’una forma molt especial en el panorama mundial. No és estrany, doncs, preguntar-se si podria ser aquest el primer país a reconèixer la independència de Catalunya.
La clau entre un reconeixement lent o ràpid normalment és si està d’acord o no l’estat del qual et separes. Per exemple quan Rússia va reconèixer la independència de Lituània al setembre de 1991 aquest reconeixement va ser seguit d’immediat pel de tots aquells estats que no s’havien atrevit a fer-ho abans.
La Unió Europea és la peça clau. Qui tenim a favor a dins?
En el cas de la independència de Catalunya Espanya ja ha anunciat la seua oposició. Això no vol dir que no acabe acceptant-la però és poc previsible que l’accepte de forma ràpida. Per tant d’això es podria interpretar que el procés de reconeixement seria complicat en un inici. Però a diferència del que passava amb Lituània ara entre Espanya i Catalunya hi ha un actor clau que marcarà la diferència: la Unió Europea.
Encara que Espanya no reconega la independència de Catalunya si Catalunya passa a ser, de fet, un estat més de la Unió és molt lògic pensar que per a la majoria dels països del món serà el que pense Brussel·les i no el que pense Madrid el que importarà.
La possibilitat que Catalunya esdevinga un estat de la Unió sense el reconeixement d’Espanya no és tan estranya com podria aparentar. Més enllà de la propaganda interessada la UE hauria d’expulsar formalment Catalunya del seu si i bastir unes noves fronteres per a que Catalunya deixés de ser considerada part de la UE. I això és gairebé impossible. Legalment no hi ha cap previsió que autoritze de cap manera l’expulsió de ciutadans europeus. I seria molt difícil en tot cas que Espanya imposés als altres 27 estats, a tots ells, les seues polítiques. Expulsar Catalunya en tot cas seria legalment impossible però políticament possible si els 28 estat es posaren d’acord. Però seria completament inviable si hi hagués divisió d’opinions. I això ja podem dir avui que existeix.
Ja s’han donat casos tan clars i oberts de deferència diplomàtica envers Catalunya com ho és la resolució del parlament de Dinamarca de fa unes setmanes que per ella sola fa increïble la tesi de que tots els estats acceptarien expulsar Catalunya. Els parlaments de Dinamarca i Irlanda ja han rebut de forma oficial el govern català per a parlar d’independència. I els governs de Lituània i Letònia n’han parlat en declaracions dels seus primers ministres. El de Lituània va rectificar després de la pressió espanyola però ara ha preguntat els seus ciutadans què hauria de fer. Els letons es van negar a rectificar.
Vol dir això que danesos, irlandesos, lituans i letons estarien a favor de reconèixer el nou estat català? No necessàriament però ja es pot dir segur que no estarien en contra de forma automàtica com pretén Espanya. La decisió molt probablement seria coordinada al final pels diversos estats membres de la Unió. I curiosament ací ens trobaríem una de les grans paradoxes del procés: va ser Espanya la que va trencar la tradició europea d’anar a l’una pel que fa als reconeixement diplomàtics amb la seua decisió de no reconèixer Kossove, contra el criteri de la gran majoria dels altres estats. Curiosament aquella decisió seria la que ara serviria clarament de precedent quan Espanya invoque aquella unanimitat que abans que ella mateixa trenqués la regla sempre s’aconseguia per consens.
Dins la Unió Europea hi ha a més un nou moviment de fons al qual cal estar atents: la rebel·lió dels petits. Alguns estats de pes mitjà estan molt cansats de que al final tot ho acaben decidint els grans i s’han organitzat per a sumar vots en les grans decisions. És el que va passar, precisament, per a que De Guindos no fos elegit cap de l’Eurogrup.
Com és ben sabut Espanya fins i tot va anunciar que De Guindos seria el president de l’Eurogrup. Ho havia pactat amb Alemanya, França i Itàlia però no va tenir en compte els altres països. Aquests es van organitzar i van optar per un holandès, Jeroen Dijsselbloem, que va guanyar. A més amb el suport d’Alemanya que quan va veure els països mitjans i petits organitzar-se no s’hi va voler enfrontar.
Aquest és un precedent suggerent. Tots els observadors apunten a Àustria, el grups dels països nòrdics, els Països Baixos i els tres estats bàltics com els impulsors d’aquest front. I no deixa de ser interessant que Dinamarca i dos dels tres països bàltics estan entre els estats que ja han tingut gestos cap a Catalunya. No seria estrany que n’arribaren aviat altres d’aquest tipus d’estats de la Unió, que van des de Croàcia i Eslovènia a Bèlgica o fins i tot Portugal.
Pel que fa als grans estats, és a dir França, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit i potser Polònia, el tema tots el miren amb més respecte, sobretot França que sap que seria la peça clau ja que a banda d’Espanya seria l’únic estat de la Unió en tenir frontera, a través de la Catalunya Nord, amb el nou estat. Malgrat les declaracions en campanya de Merkel, molt vaga i de Cameron, molt clara, cal entendre que un pronunciament directe no tindrà lloc mai abans de la proclamació d’independència i que en el context de ‘fets acomplerts’ les coses sempre es miren diferent des de la diplomàcia. Els darrers mesos, sobretot pel que fa a Alemanya i França, en els cercles diplomàtics s’observa un interès creixent pel que passa a Catalunya i fins i tot una certa impressió de que serà inevitable fer front al problema, a la vista de la nul·la voluntat espanyola d’encara el problema en termes polítics.
Els països de la Unió més contraris a la independència de Catalunya en principi no estarien entre els grans sinó que serien els que es van oposar a la independència de Kossove i en general els de la zona oriental de la Unió, sobretot Eslovàquia, Bulgària i Xipre. El cas de Grècia dependrà molt de quin govern estiga en el poder en aquell moment.
Fora la Unió: el paper de les superpotències
Fora de la Unió interessa sobretot en primer lloc el paper de les superpotències ja que aquestes marquen línia a molts altres països. En aquest sentit ha estat altament significativa l’audiència de la Comissió d’Afers Estrangers del Congrés dels Estats Units. Especialment perquè contra l’opinió generalitzada de que el president dels Estats Units dicta la política exterior cal recordar que el reconeixement d’un estat necessita de l’acord del Senat, que decideix quins tractats internacionals pot ratificar el president. Aquesta setmana el rei d’Espanya serà a Washington i si aconsegueix que el president Barack Obama diga alguna cosa al respecte caldrà tenir en compte per tant que la decisió definitiva l’ha de consensuar com a mínim amb alguns dels membres del seu parlament que es van reunir la setmana passada amb representants del govern català. Per cert que Rajoy ja ho va intentar això sense èxit.
Els Estats Units tenen molt interessos en Espanya però la seua visió de la política internacional sempre és molt pragmàtica i dóna, des del temps del president Wilson, una gran importància al dret d’autodeterminació. Però també dóna una gran importància als aliats així que el reconeixement de Catalunya no sembla que s’hi puga plantejar abans que alguns estats europeus hagen donat el primer pas.
A remolc tradicionalment dels Estats Units pel que fa a l’acció diplomàtica hi ha Israel, un dels països que al llarg dels anys ha tingut més gestos de deferència diplomàtica cap a Catalunya. Israel és important a més perquè forma part del grup dels països clau de la Mediterrània, amb Turquia, Egipte, el Marroc i Itàlia. Entre aquests el Marroc i Itàlia segueixen amb molta atenció el procés d’independència. En el cas marroquí cal tenir en compte, però, que sempre manté una relació estranya d’amor-odi amb Espanya i que aquest factor emotiu serà el més determinant en el moment precís que es proclame la independència.
Pel que fa a Rússia la reacció és imprevisible perquè Putin ho és. Una cosa és evident: si reconeix Catalunya serà pel propi interès, segurament per retornar la bufetada que va rebre en ocupar il·legalment Crimea o per posar de relleu que també la Unió Europea té problemes importants. La cobertura del procés català pels mitjans públics russos és en aquest cas molt significativa. Per això per al govern català les relacions amb Rússia seran especialment complicades. Tret d’aquest interès Rússia s’ha alineat contra Kossove per la seua aliança amb Sèrbia i en principi no caldria comptar-hi a no ser que pesaren molt les relacions comercials i econòmiques.
Que és el mateix cas de la Xina. La Xina es va oposar i s’oposa a la independència de Kossove, cosa que per cert no li impedeix mantenir importants relacions comercials amb ell. En el cas català, però, la Xina no té una preferència de caràcter ideològic per Espanya, com la tenia per Sèrbia, i les relacions econòmiques són molt importants i estratègiques.
Qui està a favor de l’autodeterminació?
La sentència de la Cort Internacional de Kossove és en aquest sentit una bona guia del que podria passar. Això perquè la Cort va convocar tots els estats a enviar els seus arguments sobre la declaració unilateral d’independència i les posicions s’hi van mostrar clarament i sense embuts. En total van ser 27 els estats de tot el món que s’hi van presentar.
Com a precedent a tenir en compte cal remarcar que es van mostrar clarament a favor del dret d’autodeterminació i absolutament respectuosos amb la legalitat d’una declaració unilateral d’independència els següents estats: Albània, Alemanya, Aràbia Saudita, Àustria, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, els Estats Units, Finlàndia, França, Jordània, Noruega, els Països Baixos i el Regne Unit.
I es van mostrar clarament contraris a qualsevol declaració unilateral d‘independència aquests altres estats: Argentina, Azerbaitjan, Bielorússia, Bolívia, Brasil, Espanya, Romania, Rússia, Veneçuela, Vietnam Xina i Xipre.
I encara van haver-hi un estat que tot i tenir dubtes legals va afirmar que la declaració d’independència era un fet i que per tant ignorar-la no era possible: Burundi.
Crida l’atenció el fet que dels 193 estat de l’ONU només 27 tingueren interès en un tema tan determinant com aquest. I encara és més cridaner el repartiment geogràfic. Pràcticament tota l’Àfrica i la major part d’Àsia es van abstenir en el debat. Avui, però, la immensa majoria dels països africans i asiàtics ja han reconegut diplomàticament la independència de Kossove.
En aquest sentit no podem esperar que països africans o asiàtics estiguen en la primera línia pel que fa al reconeixement de Catalunya. La contrapartida, però, és que tampoc no s’oposaran per sistema.
El cas latinoamericà
Un cas molt especial és el latinoamericà. En el cas de Kossove sorprèn veure que entre la dotzena justa de països que es van oposar amb arguments a la independència kossovar n’hi haja quatre d’americans. És una proporció certament alta. Dos casos s’expliquen per ideologia: Veneçuela i Bolívia se sentien aleshores pròxims al règim socialista iugoslau i en qualsevol cas eren contraris a la intervenció militar dels Estats Units. El tercer cas, el d’Argentina, té la seua explicació i motivació en l’afer de les Illes Malvines. Només queda a banda el cas de Brasil, certament important. Brasil ha dit en repetides ocasions que no reconeixerà Kossove mentre no hi haja un acord diplomàtic entre Sèrbia i Kossove.
Pot ser això un precedent? En el cas brasiler sí però en els altres no. Veneçuela i Bolívia, sobretot Veneçuela, han tingut i tenen tants enfrontaments amb el govern espanyol que tampoc no resulta senzill pensar que ara simplement es plegaran al seu desig. El cas argentí és més complicat.
A l’Amèrica Llatina el pes d’Espanya és més rellevant a més que enlloc. I és ben conegut l’ús que en fa de les ajudes i els projectes econòmics per a usos polítics. El hoquei patins català ja ho va veure ben clar quan el famós acord de Fresno.
Per això ha causat sorpresa que el parlament de Paraguai rebés el govern català també. A Amèrica el d’Uruguai era el parlament que era més raonable pensar que no es plegaria en cap cas a les pressions espanyoles i així va ser però no s’hi comptava amb massa més opcions. La decisió del parlament del Paraguai ha canviat la perspectiva que es tenia a la zona encara que tothom és conscient que un pronunciament dels governs o els parlaments de grans països com Mèxic, on els exiliats catalans del franquisme van jugar un paper rellevant, o l’Argentina tindria un impacte gran en els altres estats.

Wednesday, September 09, 2015

El congrés dels Estats Units rep el govern català per parlar de la independència


El congrés dels Estats Units rep el govern català per parlar de la independència

Segons que ha pogut saber VilaWeb, ara mateix alguns representants del govern català són reunits amb membres de la Cambra de Representants i del Senat


El secretari d’Afers Exteriors del govern, Roger Albinyana, amb membres de la Comissió d'Afers Estrangers de la Cambra de Representants (fotografia: Raquel Sans - TV3).
El congrés dels Estats Units rep en aquest moment una delegació de la Generalitat de Catalunya per tenir informació directa sobre el procés d’independència, segons que ha pogut saber VilaWeb. Representants del govern són reunits amb membres de la comissió d’Afers Estrangers del congrés nord-americà per explicar-los com encaren el procés cap a la independència i les eleccions del dia 27. Abans, el secretari d’Afers Estrangers, Roger Albinyana, ha fet una conferència al Peterson Institute for International Economics. En la presentació de l’acte, el president d’aquest important ‘think tank’ ha explicat que es faria aquesta trobada al Capitoli.
El president de la subcomissió d’Afers Europeus del Congrés dels EUA, Dana Rohrabacher, ha dir que era favorable al dret d’autodeterminació dels pobles, també de Catalunya, segons que ha piulat la periodista de TV3, Raquel Sans. El model que proposa Rohrabacher és un referèndum com el d’Escòcia. Per ell, la clau és que la gent pugui votar, que es respecti el resultat sigui quin sigui i que s’avanci en un camí democràtic.
Ja hi ha hagut cinc cambres legislatives d’estats sobirans on s’ha tractat del procés català. El parlament de Dinamarca (Folketinget) va votar el 19 de maig una resolució en què instava al diàleg entre Catalunya i Espanya. La moció va ser aprovada amb 64 vots a favor, cap en contra i 41 abstencions. El dia 7 de juliol, el procés sobiranista va ser objecte de debat al parlament d’Irlanda (Oireachtas), en una sessió en què van intervenir el secretari d’Afers Exteriors del govern, Roger Albinyana, i el secretari general de Diplocat, Albert Royo. El 26 d’agost, Albinyana i Royo van comparèixer davant el Parlament de l’Uruguai per explicar el procés i van ser rebuts més tard pel president de la cambra, Alejandro Sánchez. I el 2 de setembre la directora general de Relacions Exteriors de la Generalitat, Francesca Guardiola, va comparèixer a la comissió de Relacions Exteriors i Afers Internacionals del senat del Paraguai per explicar el moment polític que viu Catalunya.

----

Sunday, September 06, 2015

"Adios a España. Dignidad Felipe"

ES LA DIGNIDAD, ESTÚPIDO! http://indirecte.cat/14431

La has hecho llorar. Has hecho llorar a mi madre con tus palabras, Felipe González. Mi madre es andaluza, de Granada. Ella ama sus raíces andaluzas y moriría por su tierra catalana, de la misma forma que hizo su madre, mi abuela, que descansa en paz en Cataluña.
Pero tú la has hecho llorar con tus mentiras de truhán acomodado acerca de la ruptura social y del rechazo a los que no tienen “pedigrí”. Ella te votó en repetidas ocasiones hasta que tú lo hiciste imposible por tu incompetencia manifiesta. De Andalucía nos vinimos muertos de hambre, mientras los señoritos acomodados nadaban en la abundancia (como haces tú ahora), y en Cataluña encontramos una oportunidad, la oportunidad de trabajar duro, durísimo, para poder tener una vida digna y un futuro para los nuestros. Y nadie falló en ese compromiso: hubo trabajo duro y oportunidad.
En Cataluña vamos todos a una, sin mirar el origen, y con un destino común: la libertad de decidir y de construir un futuro personal y colectivo mejor para nosotros y nuestros seres queridos. Este es, sin duda alguna, el punto más fuerte del movimiento independentista, su capacidad de integración en pos de un futuro mejor, y eso gente como tú, Aznar, Guerra, Zapatero, Ibarra, Vara, Monago, Bono, Rajoy, Feijoo, Cospedal y muchos otros, sois incapaces de entenderlo. Pensáis que somos colonos y que nuestra existencia y nuestro futuro, así como el de toda nuestra maldita descendencia, os pertenecen. Nada más lejos de la realidad. Notais nuestro aliento en vuestro cogote, y lo vais a sufrir directamente, en vuestros bolsillos.
Mi madre se ha sentido dolida, muy dolida, y al mismo tiempo aliviada. Tus palabras le han dado la total seguridad que la estelada colgada en su balcón representa la libertad moral que tú no tienes para hablar de nosotros, pero sobre todo representa la misma oportunidad de futuro para sus hijos que hace 60 años buscaba su madre para los suyos al venir a Barcelona.
Cuando se ha recuperado del golpe que han supuesto tus feas palabras, me ha dicho: “Niño, le tenemos que estar muy agradecidos. Si escribes algo dale las gracias por ayudarnos a decidir. Aunque él no lo sepa y nos niegue incluso ese derecho, nos ha ayudado a nosotros y a los que están por venir”.
Nosotros también somos EZ, como tú. Desde aquí, y en nombre de todos los EZ de Cataluña que así lo vean, te damos las gracias por ayudarnos a decidir luchar a muerte por brindar a los nuestros la oportunidad de tener un futuro digno lejos de caciques, e incultos ilustrados (y forrados), como tú.
Es la dignidad, estúpido!
Apa, bon vent i barca nova!

Blog Archive