Sunday, September 28, 2008

"Sólo nos falta que también España pase a ser un gran Estado vecino." XAVIER RUBERT DE VENTÓS


AQUEST DARRERS DIES LLEGINT TITULARS DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ FAS L'APUNT DIARI
valldalbaidi | POLÍTICA | dijous, 25 de setembre de 2008 | 19:17h
Per què? Molt senzill. És tanta la "burrera" i la "incoherència" dels nostres polítics (i quan dic "nostres" i "polítics" em referesc a "quasi" la seua totalitat) que ja no cal que penses massa per fer un apunt. Te'ls donen fets. I si no, mireu aquest titulars:

A la caza del profesor disidente. Educación moviliza a sus inspectores para vigilar que Ciudadanía se dé en inglés. (EL PAÍS)

Grandes eventos para sortear la crisis. El Consell responde a la grave situación económica con el impulso de espectáculos deportivos. (EL PAÍS)

"El peor comienzo de curso en años" Los directores de instituto instan a los padres a que exijan que sus hijos aprendan Ciudadanía. (LEVANTE-EMV)

La línea dura del PP en Ciudadanía indigna a los directores de instituto. Los responsables de los centros se sienten inseguros e indefensos. (EL PAÍS)

I si en voleu més llegiu aquestes cartes al director de Sebastián Fernández Izquierdo, Altos cargos (EL PAÍS) i La cultura del esfuerzo, de Federico Gómez Pardo (EL PAÍS).

I l'article de Xavier Rubert de Ventós, El español, ¡qué gran Lengua! (EL PAÍS) acaba així:

"Pues nada, consigamos que no lo sientan como un agravio; seamos un vulgar Estado más". Esto es lo que pueden ir pensando muchos catalanes -no necesariamente nacionalistas- al comprobar que no les queda otra si no quieren inquietar o irritar a los españoles cuando reclaman los derechos y medios indispensables para enfrentar desde la inmigración hasta la educación y la cohesión del país. ¿Que si somos una nación? Dejémosles a ellos estos discursos esencialistas, en el que españoles y franceses parecen ahora tan interesados, y contentémonos con alcanzar el banal estatus de Estado ante el que ya nadie se ofenda ni se sienta literalmente "tirado de la lengua". Por lo que respecta al castellano... Pues sí, pese a los costes que para mí ha tenido su imposición, yo cada día agradezco a los dioses poder leer a Cervantes, a Gracián o a Quevedo con la naturalidad con la que nunca podré leer a Shakespeare. O poder hablar con los hispanoamericanos con los sobreentendidos y la complicidad que nunca tendré con un norteamericano o un francés. El español, ¡qué gran Lengua! Sólo nos falta que también España pase a ser un gran Estado vecino


I si el voleu llegir sencer el teniu a continuació. Bona vesprada.


Àngel Canet Català (Escriptor del blog:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107541)

------------------------------


El español, ¡qué gran Lengua!



XAVIER RUBERT DE VENTÓS
EL PAÍS - Opinión - 23-09-2008

Lengua del pueblo y de poetas, lengua de la intimidad y de la plegaria, lengua castiza y entrañable, lengua magnífica... hasta ahí. Hasta ahí habían sobrevivido nuestras lenguas mientras fueron reprimidas y así deberían, para algunos, mantenerse ahora: en conserva, en un recoleto conservatorio. Para rezar o chismorrear bueno era el catalán, pero para la microbiología o para la filosofía, seamos serios, para eso era necesario el castellano. (Hoy este argumento serviría para quienes proponen hacerlo todo directamente en inglés).
En algún lugar, irónicamente, yo argumenté exactamente lo contrario: que se debía rezar y chismorrear en castellano, pero que para la ciencia o la teoría deberíamos usar el catalán. Era el año 1969, de modo que decidí publicar en catalán una tesis doctoral que, ¿cómo no?, tuve que redactar en castellano para poder presentarla. "No es lo mismo conocer la lengua de modo más o menos sobrevenido -dice Savater- que estudiar en ella y aprovechar todos sus recursos expresivos y bibliográficos". ¡Y cuánta razón tiene! Sé bien de la riqueza expresiva y literaria que se tiene cuando se escribe sobre temas culturales en la misma lengua en la que se pedía sopa en casa: cuando la llamada lengua 1 (materna) y la lengua 2 (académica) coinciden. En mi caso no coincidieron y al escribir noto esta carencia. Una carencia que espero no sientan mis hijos de 11 y 12 años, que ya hablan gallego con su madre, catalán conmigo y castellano en la escuela de Santiago. Sólo falta que tengan como asignatura el portugués para que nazcan con "todos los recursos expresivos y bibliográficos" de cuatro lenguas. Pero es curioso: lenguas como la española o la francesa, que hasta ahorita se defendían por su universalismo frente a las lenguas vernáculas, apelan hoy a argumentos particularistas y reclaman la protección política del Estado. ¿Será que ahora, cuando nosotros vamos olvidando estos argumentos y defendemos el catalán en la escuela por razones de "cohesión social", ellos se han vuelto como catalanistas rancios que defienden el castellano o el francés por razones de "cohesión política o cultural"? Así parecía sugerirlo un artículo aparecido en este mismo periódico: "Los españoles no somos tan fuertes como para olvidarnos de esta función política de la lengua. A mi modo de ver no se trata de un prurito nacionalista, sino de una legítima necesidad de los pueblos de permanecer". Sí, han leído ustedes bien: "una legítima necesidad de los pueblos a permanecer". Pero ¿cuáles son esos pueblos y lenguas con tal derecho? Alguien dijo que "una lengua es un dialecto con un Ejército". Menos explícitos y belicosos, algunos españoles que redactan manifiestos parecen entender que "una lengua es un dialecto con Estado". Pues bien, si esto es lo que necesitamos los catalanes para tener también nosotros una lengua, consigamos ese Estado, que lo demás ya nos será dado (y reconocido) por añadidura. A eso nos llevan los propios argumentos de Fernando Savater: "Porque el busilis de la cuestión -nos dice- no es el bilingüismo, desde luego, sino el biestatismo que los nacionalistas pretenden imponer a sus autonomías". Y esto es lo que tácitamente entienden tantos nacionalistas españoles que no se asombraron ni escandalizaron cuando al ir a vivir a Francia tuvieron que aprender francés, italiano en Italia o alemán en Alemania. ¿Y en Catalunya? En Catalunya no, Catalunya es otra cosa. Ahora que los funcionarios españoles tienen que aprender lenguas europeas para trabajar en la Comunidad, sigue pareciéndoles un agravio o un atentado a sus derechos adquiridos el que aquí, en Catalunya, deban aprender el catalán. "Pues nada, consigamos que no lo sientan como un agravio; seamos un vulgar Estado más". Esto es lo que pueden ir pensando muchos catalanes -no necesariamente nacionalistas- al comprobar que no les queda otra si no quieren inquietar o irritar a los españoles cuando reclaman los derechos y medios indispensables para enfrentar desde la inmigración hasta la educación y la cohesión del país. ¿Que si somos una nación? Dejémosles a ellos estos discursos esencialistas, en el que españoles y franceses parecen ahora tan interesados, y contentémonos con alcanzar el banal estatus de Estado ante el que ya nadie se ofenda ni se sienta literalmente "tirado de la lengua". Por lo que respecta al castellano... Pues sí, pese a los costes que para mí ha tenido su imposición, yo cada día agradezco a los dioses poder leer a Cervantes, a Gracián o a Quevedo con la naturalidad con la que nunca podré leer a Shakespeare. O poder hablar con los hispanoamericanos con los sobreentendidos y la complicidad que nunca tendré con un norteamericano o un francés. El español, ¡qué gran Lengua! Sólo nos falta que también España pase a ser un gran Estado vecino.

XAVIER RUBERT DE VENTÓS

Wednesday, September 17, 2008

Civil rights Robert Kennedy and civil rights.


Civil rights

Robert Kennedy expressed the Administration's commitment to civil rights during a 1961 speech at the University of Georgia Law School: "We will not stand by or be aloof. We will move. I happen to believe that the 1954 Supreme Court school desegregation decision was right. But my belief does not matter. It is the law. Some of you may believe the decision was wrong. That does not matter. It is the law."

In 1961, Attorney General Robert Kennedy authorized the FBI in a written directive to wiretap civil rights leader Martin Luther King, Jr under the auspice of concern that communists were involved in the Civil Rights Movement. The wire tapping continued through 1967. No evidence of Communist activity or influence was uncovered. Kennedy remained committed to civil rights enforcement to such a degree that he commented, in 1962, that it seemed to envelop almost every area of his public and private life—from prosecuting corrupt southern electoral officials to answering late night calls from Mrs. King concerning the imprisonment of her husband for demonstrations in Alabama. During his tenure as Attorney General he undertook the most energetic and persistent desegregation of the administration that Capitol Hill had ever experienced. He demanded that every area of government begin recruiting realistic levels of black and other ethnic workers, going so far as to criticize Vice President Lyndon B. Johnson for his failure to desegregate his own office staff.

Although it has become commonplace to assert the phrase "The Kennedy Administration" or even, "President Kennedy" when discussing the legislative and executive support of the civil rights movement, between 1960 and 1963, a great many of the initiatives that occurred during President Kennedy's tenure were as a result of the passion and determination of an emboldened Robert Kennedy, who through his rapid education in the realities of Southern racism, underwent a thorough conversion of purpose as Attorney General. Asked in an interview in May 1962, "What do you see as the big problem ahead for you, is it Crime or Internal Security?" Robert Kennedy replied, "Civil Rights."[8] The President came to share his brother's sense of urgency on the matters at hand to such an extent that it was at the Attorney General's insistence that he made his famous address to the nation.[9]

During the attack and burning, by a vast white mob, of the First Baptist Church in Montgomery Alabama, at which Martin Luther King, Jr. was in attendance with protesters, the Attorney General telephoned King to ask his assurance that they would not leave the building until the U.S. Marshals and National Guard had secured the area. King proceeded to berate Kennedy for "allowing the situation to continue". King later publicly thanked Robert Kennedy for his commanding of the force dispatched to break up an attack that might otherwise have ended King's life. The relationship between the two men was to undergo great change over the years that they would know each other—from a position of mutual suspicion to one of shared aspirations. For King, Robert Kennedy initially represented the "softly softly" approach that in former years had disabled the movement of blacks against oppression in the U.S. For Robert Kennedy, King initially represented what was then considered the unrealistic militancy that many in the white-liberal camp had regarded as the cause of so little governmental progress.

In September 1962, he sent U.S. Marshals and troops to Oxford, Mississippi, to enforce a federal court order admitting the first African American student, James Meredith, to the University of Mississippi. Riots ensued during the period of Meredith's admittance, which resulted in hundreds of injuries and two deaths. Yet Kennedy remained adamant concerning the rights of black students to enjoy the benefits of all levels of the educational system. The Office of Civil Rights also hired its first African-American lawyer and began to work cautiously with leaders of the civil rights movement. Robert Kennedy saw voting as the key to racial justice, and collaborated with Presidents Kennedy and Johnson to create the landmark Civil Rights Act of 1964, which helped bring an end to Jim Crow laws.

He was to maintain his commitment to racial equality into his own presidential campaign, extending his firm sense of social justice to all areas of national life and into matters of foreign and economic policy. At Ball State University, Kennedy was to question the student body as to what kind of life America wished for herself; whether privileged Americans had earned the great luxury they enjoyed and whether such Americans had an obligation to those, in U.S. society and across the world, who had so little by comparison.

Responding to allegations that Martin Luther King, Jr. was a communist whose close confidants were insurrectionists, Kennedy, as Attorney General, issued written approvals to the FBI in order for the Bureau to track and eavesdrop on Martin Luther King, Jr. and the Southern Christian Leadership Conference, King's civil rights organization. The source of the original allegations was none other than J. Edgar Hoover, who had a burning hatred for King, whom he viewed as an upstart troublemaker. Although Kennedy only gave written approval for limited wiretapping, the Bureau, as was common under Hoover's leadership, extended the clearance to encompass whichever areas of King's life they deemed worthy of examination—without Kennedy's knowledge.

After the assassination of President Kennedy, Robert Kennedy undertook a 1966 tour of South Africa in which he championed the cause of the anti-Apartheid movement. The tour was greeted with international praise at a time when few politicians dared to entangle themselves in the politics of South Africa. Kennedy spoke out against the oppression of the native population and was welcomed by the black population as though a visiting head of state. In an interview with Look Magazine he had this to say:

"At the University of Natal in Durban, I was told the church to which most of the white population belongs teaches apartheid as a moral necessity. A questioner declared that few churches allow black Africans to pray with the white because the Bible says that is the way it should be, because God created Negroes to serve. 'But suppose God is black', I replied. 'What if we go to Heaven and we, all our lives, have treated the Negro as an inferior, and God is there, and we look up and He is not white? What then is our response?' There was no answer. Only silence."[10]

In South Africa a group of foreign press representatives chartered an aircraft, after the National Union of South African Students failed to make sufficient travel arrangements. Kennedy not only accommodated a suspected Special Branch policeman on board, but took with good grace the discovery that the aircraft had once belonged to Fidel Castro.[11]

ROBERT F. KENNEDY "IN MEMORIAM"


ROBERT F. KENNEDY, 40 ANYS D'UN ATEMPTAT CONTRA LA DEMOCRÀCIA, LA PAU I LA LLIBERTAT
EFC | dissabte, 7 de juny de 2008 | 23:35h

POCS DIES ABANS DE L'ATEMPTAT QUE VA ACABAR AMB LA SEVA VIDA, EL SENADOR PER NOVA YORK I ASPIRANT A LA CANDIDATURA DEL PARTIT DEMÒCRATA PER A LA PRESIDÈNCIA DELS EUA, ROBERT F. KENNEDY, VA CONTESTAR A LA PERIODISTA ANGLESA DEL "TIME", MARGARET LAING...

"No faig sacrificis. Podria dir que és l'única vida que, en opinió meva, mereix ser viscuda...la meva raó de viure. Si em pregunta si m'agradaria veure a un o a tots els meus fills dedicats a la política, la resposta seria "si". No faré res per influir sobre ells o coaccionar-los, però estaria content de que fos així. La política pot fer mal, però hi han moltes altres maneres de patir la vida. Per tant, no té molta importància patir en aquest terreny".
Si el seu germà gran va aconseguir ser elegit president dels EUA va ser, en gran part, degut a la tenacitat i capacitat de treball -vint hores diàries- com a cap de la campanya electoral més extraordinària de la política nord-americana. Aquí va ser on Robert Kennedy va començar, de veritat, a donar suport a les aspiracions i ideals polítics de JFK i del partit demòcrata. Suport que es mantindria fins al final, quan el president va ser assassinat l'any 1963. Van iniciar un canvi profund, valent i arriscat de les estructures rovellades i terriblement injustes de la societat nord-americana dels anys seixanta. Vuit anys de govern del president Eisenhower -el general que va dirigir el desem-
barc aliat a Normandia- considerat un heroi i que els republicans van empen-
tejar cap a les presidencials- varen deixar una nació passiva i endormiscada davant greus problemes tant als EUA -recessió, escalada de l'intransigència i violència racial, augment del crim organitzat i de la pobresa-, com al món
-guerra freda amb amenaça d'una tercera guerra mundial, proliferació de les
dictadures militars, fam-.
Com a fiscal general dels EUA, Robert Kennedy, va treballar durament per el respecte i compliment de les lleis dels EUA; de les elaborades per l'Administració Kennedy i aprovades per el Congrès així com, per damunt de
tot, el treball constant per la pau. Diàleg amb l'Unió Soviètica. Tractat contra
les proves i de l'armament nuclear. Aconseguir la retirada de l'armament soviètic instal.lat a Cuba mitjançant un bloqueix naval; el Pentàgon i la CIA pretenien bombardejar Cuba per sorpresa. Fundació de l'Aliança per el Progrès, per tal d'ajudar als països pobres, i del Cos de la Pau...Robert Kennedy era un home d'una extraordinària humanitat. Mai va ser persona orgullosa, d'una gran capacitat emocional, però, amb una notable brusquetat davant la injustícia social i de l'incompliment del deure. Bon pare de familia, afectuós amb la seva esposa -mare de nou fills- es van estimar molt...
Robert Kennedy va ser fidel fins a les últimes conseqüències amb el programa de l'Administració Kennedy. Això el va portar a durs enfrontaments amb la màfia i els gànsters del crim organitzat. Va aconseguir que alguns caps mafiosos fossin repatriats als països d'origen. Desprès de sis anys d'investigacions i judicis va aconseguir fer engarjolar a Jimmy Hofa, president del totpoderós sindicat de camioners, acusat de corrupció. També i com a fiscal general va tenir constants batalles davant els abusos del magnats del petroli -amb prou feines pagaven impostos i a més volien gaudir de subven-
cions estatals-; els de l'acer - van incomplir l'acord de no augmentar els preus- i contra els abusos de les grans automobilístiques que es negaven a indemnitzar per greus accidents degut a provades deficiències en els cotxes. Defensor acèrrim, igual que el president, de la marxa progressiva del Vietnam, no es va guanyar la simpatia del sector més dur, carca i rancuniós del Pentàgon i la CIA.
Bob Kennedy va ser tirotejat el 5 de juny del 1968 a l'hotel Ambassador, Los Ángeles, quan acabava d'anunciar la victòria a les primàries del partit demòcrata a Califòrnia. Va lluitar contra la mort durant 24 hores. Va morir el 6 de juny, tenia 42 anys. El seu germà petit, el senador Edward Kennedy, va dir en els funerals per Bob: "No és necessari idealitzar ni exaltar al meu germà desprès de mort, més del que ho va ser-ho en vida. L'hauriem de recordar simplement com un home bo i decent que va veure el mal i va intentar reparar-lo; que va veure el sofriment i va intentar guarir-lo, que va veure la guerra i va intentar parar-la."
Robert Kennedy va ser assassinat a causa d'un complot polític i militar. El mateix que va fer assassinar al president John F. Kennedy i al pastor i Premi Nobel de la Pau, Martin Luther King. En nom de la democràcia, la pau ,la llibertat i el bon nom de la justícia dels Estats Units d'Amèrica fa més de 40 anys que els ciutadans del món esperem la resposta veritable, clara i convincent per part del govern americà. I també de la gran premsa cobarda que va callar i consentir.

ENRIC FIGUERAS

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Friday, September 12, 2008

11 September, The National Day of Catalonia


11 September, The National Day of Catalonia

On 11 September Catalonia commemorates the defeat it suffered at the hands of the Spanish troops of Felipe V of Bourbon in 1714. Catalonia, which had been a sovereign nation up to that point, lost its national rights and liberties, with its own laws abolished and Catalan language and culture banned.

After many years of darkness, in 1932, under the II Spanish Republic, Catalonia acquired a Statute of Autonomy which recovered some of its national rights. However, after the Civil War, the Franco dictatorship brought with it the toughest repression that Catalonia had ever endured, to a point that could be described as attempted cultural genocide. Thousands and thousands of people suffered retaliation and may were shot. These even included the President of the Government of Catalonia, Lluís Companys, the only European president executed under Nazism-fascism.

In 1979 the new Statute of Autonomy of Catalonia was approved, giving the country its own institutions and government, but to date a satisfactory level of self-government has still not been attained.

Celebrating the National Day as Civil Society

Every 11 September, many Catalans continue to demonstrate in the streets to demand recognition of our national rights and liberties and a greater degree of self-government.

The Festival for National Rights and Liberties is organised as a political event of Catalan civil society, to celebrate the National Day in a festive way yet as a protest. We want to make this celebration a political event of affirmation and national demands, in an open and participatory way. For this reason, since the year 2000, around two hundred institutions from Catalan civil society have staged an event that includes an exhibition of these organisations, the reading of a manifesto that has the support of all the organisations involved and finally a music concert to round off the celebration.

We want to share this festive protest with all the people who live in Catalonia, whatever their place of origin. Only if we attain greater capacity to decide what we want our country to be like in the future can we construct a nation that is fair, pluralistic, caring, integrationist and sustainable.


........................................

Francès

L’11 septembre, Journée nationale de Catalogne

L’Onze septembre, la Catalogne commémore la défaite qu’elle a subi en 1714 face aux armées espagnoles de Philippe V de Bourbon. La Catalogne, qui jusqu’à ce moment-là avait été une nation souveraine, a perdu ses libertés nationales, les lois propres du pays et a subi l’interdiction de la langue et de la culture catalanes.

Après des années d’obscurité, en 1932, dans le cadre de la II République espagnole, la Catalogne a obtenu un Statut d’autonomie que récupérait une partie de ses libertés nationales. Mais, après la Guerre Civile, la dictature du général Franco a entraîné la répression la plus dure que jamais la Catalogne n’avait pas subi, jusqu’au point que l’on peut parler de tentative de génocide culturel, avec des milliers et milliers de personnes fusillées et objet de représailles. Même, parmi elles, on trouve le président du Gouvernement de la Catalogne, Lluís Companys, le seul président européen fusillé par le nazisme-fascisme.

En 1979 un nouvel Statut d’autonomie de Catalogne a été approuvé, avec lequel le pays a été doté des institutions et d’un gouvernement propres, même si depuis lors on n’a pas encore obtenu un niveau d’autogouvernement satisfaisant.

On commémore la Journée dès la société civile

Tous les 11 septembre, beaucoup de catalans et de catalanes continuons à nous manifester dans les rues pour réclamer la reconnaissance de nos droits nationaux et un autogouvernement plus plein.

La Fête de la Liberté est configurée comme un acte politique de la société catalane, pour fêter la Journée d’une manière joyeuse mais à la fois revendicative. Nous désirons faire de cette fête un acte politique d’affirmation et de revendication nationale, d’une manière ouverte et participative. C’est pourquoi, dès l’année 2000 quelque deux cents associations de la société civile catalane organisent un acte qui comprend une présentation d’associations, la lecture d’un manifeste qui jouit du support des associations et un concert de musique pour clore la fête.
Nous désirons partager cette revendication avec toutes les personnes vivant en Catalogne, quel que soit le pays d’où elles viennent. Seulement si nous avons plus de capacité pour décider comment voulons-nous que notre pays soit-il, nous pourrons le construire plus juste, pluriel, solidaire, intégrateur et soutenable.

........................................

Castellà

11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya

L’Onze de Setembre Catalunya conmemora la derrota infligida por las tropas españolas de Felipe V de Borbón el año 1714. Catalunya, que hasta entonces había sido una nación soberana, perdió las libertades nacionales, las leyes propias del país y sufrió la prohibición de la lengua y la cultura catalanas.

Tras años de oscuridad, en 1932, en el marco de la II República española, Catalunya adquirió un Estatuto de autonomía que recuperaba una parte de sus libertades nacionales. Pero después de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco comportó la represión más dura que jamás haya sufrido Catalunya, hasta tal punto que podemos hablar de un intento de genocidio cultural, con miles de fusilados y represaliados. Entre ellos se encuentra hasta el presidente del Gobierno de Catalunya, Lluís Companys, el único presidente europeo fusilado por el nazismo-fascismo.

En 1979 fue aprobado un nuevo Estatuto de autonomía de Catalunya, con el cual se dotó al país de unas instituciones y de un gobierno propio, pero aún no se ha logrado un nivel de autogobierno satisfactorio.

Celebramos la Diada desde la sociedad civil

Cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas seguimos manifestándonos por las calles para reclamar el reconocimiento de nuestros derechos nacionales y más autogobierno.

La Festa per la Llibertat se configura como un acto político de la sociedad civil catalana para celebrar la Diada de una manera festiva y, a la vez, reivindicativa. Queremos que esta celebración sea un acto público de afirmación y reivindicación nacional, de forma abierta y participativa. Por este motivo, desde el año 2000, unas doscientas entidades de la sociedad civil catalana celebramos un acto que incluye una muestra de entidades, la lectura de un manifiesto que cuenta con el apoyo de las entidades y un concierto de música que cierra la celebración.

Queremos compartir esta reivindicación con todas las personas que viven en Catalunya, vengan de donde vengan. Sólo si tenemos más capacidad para decidir cómo queremos que sea nuestro país, podremos construirlo más justo, plural, solidario, integrador y sostenible.



Què és la diada?

Consulteu totes les novetats de la Festa per la llibertat a www.omnium.cat

L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

Després d'anys de foscor, el 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va adquirir un Estatut d’autonomia que recuperava part de les seves llibertats nacionals. Però després de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco va comportar la repressió més dura que mai ha patit Catalunya, fins al punt que podem parlar d’un intent de genocidi cultural, amb milers i milers d’afusellats i represaliats. Fins i tot entre ells s'hi compta el president del Govern de Catalunya, Lluís Companys, l'únic president europeu afusellat pel nazisme-feixisme.

El 1979 es va aprovar un nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb el qual es va dotar el país d’unes institucions i d’un govern propis, però des de llavors encara no s’ha assolit un nivell d'autogovern satisfactori.

Celebrem la Diada des de la societat civil

Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes continuem manifestant-nos pels carrers per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals i més autogovern.

La Festa per la Llibertat es configura com un acte polític de la societat civil catalana, per celebrar la Diada de manera festiva i alhora reivindicativa. Volem fer d’aquesta celebració un acte polític d’afirmació i reivindicació nacional, de forma oberta i participativa. Per aquest motiu, des de l’any 2000 unes dues-centes entitats de la societat civil catalana celebrem un acte que comprèn una mostra d’entitats, la lectura d’un manifest que compta amb el suport de les entitats i un concert de música que clou la celebració.

Volem compartir aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.

Thursday, September 04, 2008

Blog Archive