Ja fa un mes de la multitudinària manifestació del 10 de juliol que va omplir els carrers de Barcelona. Un bon moment per començar-ne a treure alguna lectura. Algunes reflexions que llenço:
1.- La reacció immediata: en la reacció immediata es va constatar que tant la dreta espanyola (ABC, El Mundo), com per l’esquerra espanyola (El País) tots van jugar el paper d’obviar i minoritzar el resultat, començant per qüestionar el nombre de manifestants. És dir, aquella màxima que ens qüestions d’estat el PP i el PSOE són el mateix, es posa en evidència des de la reacció a la manifestació.
2.- La reacció política: La manifestació també invalida el discurs clàssic del PSC de dir una cosa aquí i fer-ne una altra a Madrid, ja no es pot anar a missa i repicar campanes.
La incomoditat manifesta de Montilla a la Manifestació i les crítiques posteriors del PSOE a la seva presència ho posen de manifest. També n’és una conseqüència la sortida de Castells de les llistes del PSC, un dels pocs representats de l’anomenat sector catalanista del PSC, que escenifica la liquidació definitiva del PSC a mans del PSOE català.
3.- President o birrei?: El paper de Montilla al debat monogràfic posterior evitant una posició conjunta dels partits catalans i evitar que es presentés una resolució de tots al Congrés dels Diputats, trenca el joc de sempre del PSC i posa en evidència que la força d’ERC al govern no serveix per a res. Ara d’una forma nítida els catalans han pogut veure que tenen un President que depèn de Madrid i que posa per davant els interessos del PSOE als del milió i mig de persones que es van manifestar.
4.- La racionalització de l’independentisme: els que fa anys que som independentistes hem hagut de sentir-nos dir molts cops que era una via utòpica. Però la sentència del Tribunal Constitucional posa en evidència que la via “racional” que representava la reforma estatutària ha quedat invalidada. Espanya ha tancat la porta. Estic d’acord amb els que diuen que el 10 de juliol era una manifestació independentista però no la clàssica, allà hi havia molts nouvinguts a la causa que s’han adonat que la via del pacte amb Espanya ja no és possible.
5.- S’estan cremant etapes més ràpidament: Fruit del punt anterior s’estan cremant etapes més ràpidament. I serà molt important que tant CiU, com ERC, interpretin bé aquest fet. Potser ens tocarà pujar al Montblanc abans d’hora i caldrà estar preparats.
En definitiva, el 10 de juliol no és el punt d’arribada sinó d’arrencada d’un procés que hem de saber conduir amb intel·ligència a l’alçada dels anhels de la gent que ens hi vam manifestar.
NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el diari digital AraVallès.cat. Pots llegir l'article aquí.
Lliçons a un mes de la manifestació del 10J
No hi ha cap vot 
carregant
Algunes reflexions que llenço:
1.- La reacció immediata: en la reacció immediata es va constatar que tant la dreta espanyola (ABC, El Mundo), com per l’esquerra espanyola (El País) tots van jugar el paper d’obviar i minoritzar el resultat, començant per qüestionar el nombre de manifestants. És dir, aquella màxima que ens qüestions d’estat el PP i el PSOE són el mateix, es posa en evidència des de la reacció a la manifestació.
2.- La reacció política: La manifestació també invalida el discurs clàssic del PSC de dir una cosa aquí i fer-ne una altra a Madrid, ja no es pot anar a missa i repicar campanes.
La incomoditat manifesta de Montilla a la Manifestació i les crítiques posteriors del PSOE a la seva presència ho posen de manifest. També n’és una conseqüència la sortida de Castells de les llistes del PSC, un dels pocs representats de l’anomenat sector catalanista del PSC, que escenifica la liquidació definitiva del PSC a mans del PSOE català.
3.- President o virrei?: El paper de Montilla al debat monogràfic posterior evitant una posició conjunta dels partits catalans i evitar que es presentés una resolució de tots al Congrés dels Diputats, trenca el joc de sempre del PSC i posa en evidència que la força d’ERC al govern no serveix per a res. Ara d’una forma nítida els catalans han pogut veure que tenen un President que depèn de Madrid i que posa per davant els interessos del PSOE als del milió i mig de persones que es van manifestar.
4.- La racionalització de l’independentisme: els que fa anys que som independentistes hem hagut de sentir-nos dir molts cops que era una via utòpica. Però la sentència del Tribunal Constitucional posa en evidència que la via “racional” que representava la reforma estatutària ha quedat invalidada. Espanya ha tancat la porta. Estic d’acord amb els que diuen que el 10 de juliol era una manifestació independentista però no la clàssica, allà hi havia molts nouvinguts a la causa que s’han adonat que la via del pacte amb Espanya ja no és possible.
5.- S’estan cremant etapes més ràpidament: Fruit del punt anterior s’estan cremant etapes més ràpidament. I serà molt important que tant CiU, com ERC, interpretin bé aquest fet. Potser ens tocarà pujar al Montblanc abans d’hora i caldrà estar preparats.
En definitiva, el 10 de juliol no és el punt d’arribada sinó d’arrencada d’un procés que hem de saber conduir amb intel·ligència a l’alçada dels anhels de la gent que ens hi vam manifestar.
--------------------------------------
Vaig néixer a Terrassa el 16 d'agost de 1972 però visc a Sant Feliu de Codines, el meu poble. Vaig estudiar ciències empresarials i diversos postgraus sobre Comunicació i Política. De ben jove vaig entrar a la JNC, on vaig ser secretari general adjunt. Actualment sóc conseller nacional de CDC i president Local a Sant Feliu de Codines. Treballo com a cap d'informació de CDC.
No comments:
Post a Comment