SUBCOMMITTEE HEARING: U.S. POLICY TOWARD NATIONAL SELF-DETERMINATION MOVEMENTS
NOTE: This hearing was not be webcast.
Witnesses
Paul R. Williams, Ph.D.
President and Co-Founder
Public International Law and Policy Group
[full text of statement]
[truth in testimony form]
President and Co-Founder
Public International Law and Policy Group
[full text of statement]
[truth in testimony form]
Jason Sorens, Ph.D.
Lecturer
Department of Government
Dartmouth College
[full text of statement]
[truth in testimony form]
Lecturer
Department of Government
Dartmouth College
[full text of statement]
[truth in testimony form]
Mr. Ivan Vejvoda
Senior Vice President for Programs
German Marshall Fund of the United States
[full text of statement]
[truth in testimony form]
____________________________
Senior Vice President for Programs
German Marshall Fund of the United States
[full text of statement]
[truth in testimony form]
____________________________
Hearing transcript (PDF)
Els EEUU i el Tribunal de Dret Internacional de La Haya diu que DUI i els capdavanters catalans actuals diuen que NO. Visqui la Independència i la ruqueria d’alguns.
Un informe remarca que Catalunya cercarà el reconeixement internacional ‘d’acord amb la voluntat del seu poble’ i no pas ‘d’acord amb les disposicions de la constitució espanyola’
Del cas català en va parlar especialment Paul R. Williams, que es va mostrar especialment incisiu en la qüestió de Catalunya i va criticar-ne obertament la posició de la Unió Europea. Williams és professor de l’American University i fundador de Public International Law & Policy Group. Ha assessorat el govern dels Estats Units sobre la creació de nous estats, com ara els sorgits de la desintegració de la Unió Soviètica i Iugoslàvia, i també governs de diversos continents, entre els quals Kossove, Montenegro i Sudan del Sud, tant en processos de pau com en la redacció de la primeres constitucions.
La manca de coherència de la UE complica la seva aproximació al cas català
En la compareixença al congrés, Williams va assegurar que si Catalunya proclamava la independència cercaria ‘el reconeixement internacional d’acord amb la voluntat del seu poble i no pas d’acord amb les disposicions de la constitució espanyola’. Invocà tot seguit la sentència de la Cort Internacional sobre Kossove i recordà que no hi havia cap precepte de la llei internacional que pogués prohibir una declaració unilateral d’independència.
En la compareixença al congrés, Williams va assegurar que si Catalunya proclamava la independència cercaria ‘el reconeixement internacional d’acord amb la voluntat del seu poble i no pas d’acord amb les disposicions de la constitució espanyola’. Invocà tot seguit la sentència de la Cort Internacional sobre Kossove i recordà que no hi havia cap precepte de la llei internacional que pogués prohibir una declaració unilateral d’independència.
En aquest punt, va criticar la manca d’una ‘aproximació coherent i cohesiva’ de la Unió Europea cap als moviments d’autodeterminació. Mancança que, segons ell, portarà a una situació difícil en el cas català, perquè, tal com s’ha comportat fins ara la Unió, si accepta de reconèixer Catalunya repercutirà en l’interior de diversos estats, però si no ho accepta ‘es crearà un conflicte latent a Europa que apartarà capital polític i recursos econòmics d’una Espanya afeblida’.
Segons Williams, la independència de Catalunya, si no fos reconeguda per la Unió Europea ‘crearia, tanmateix, un estat que tindria l’euro per moneda, amb set milions de catalans que mantindrien la nacionalitat europea, encara que fos fora de la Unió’. Malgrat això, el professor Williams avisa que no reconèixer Catalunya seria ‘extremadament difícil de justificar’ per part dels estats que formen l’actual Unió Europea, molts dels quals no eren independents fa vint-i-cinc anys.
Abandonar l’actual política a favor de l’status quo de les fronteres
La intervenció de Williams, més enllà del cas català, se centrà en la proposta d’un model de gestió per part dels Estats Units dels casos d’autodeterminació. Segons ell, els Estats Units haurien d’abandonar la ‘política que només emfasitza l’estabilitat i l’status quo de les actuals fronteres’ en favor d’una política més oberta a l’autodeterminació, però alhora regulada, que va anomenar ‘de sobirania guanyada’. Això significa que els processos d’independència haurien de sotmetre’s a unes regulacions i a uns pactes per tal d’evitar tensió i violència entre els estats.
La intervenció de Williams, més enllà del cas català, se centrà en la proposta d’un model de gestió per part dels Estats Units dels casos d’autodeterminació. Segons ell, els Estats Units haurien d’abandonar la ‘política que només emfasitza l’estabilitat i l’status quo de les actuals fronteres’ en favor d’una política més oberta a l’autodeterminació, però alhora regulada, que va anomenar ‘de sobirania guanyada’. Això significa que els processos d’independència haurien de sotmetre’s a unes regulacions i a uns pactes per tal d’evitar tensió i violència entre els estats.
La intervenció de Jason Sorens, en una aproximació més teòrica, va concloure que una vegada un estat es declari independent els Estats Units no tenen cap més remei que definir-se, i va proposar de fer-ho ‘sense tenir en compte només els interessos de l’estat del qual s’ha separat el nou estat, sinó també els d’aquest nou estat i els efectes de la secessió en la política regional’.
Sorens va posar en relleu que com més oberta és l’actitud del govern central menys perill hi ha de violència i tensió. I va contraposar exemples com el danès (que autoritza explícitament el dret d’independència de Grenlàndia i les illes Fèroe) amb l’espanyol.
Pel que fa a la tercera intervenció, d’Ivan Veijvoda, es va centrar en els mecanismes per a assegurar l’acord entre les parts i va posar un èmfasi especial en els referèndums del Quebec i Escòcia.
Ara mateix una DUI és guanya (68 diputats) i la RUI es perd per falta de participació (Els del “no” no hi participaran)
El factor incertesa és viu en tots dos casos, però ara mateix una DUI és guanya (68 diputats) i la RUI es perd per falta de participació (Els del “no” no hi participaran).
La DUI es pot fer demà mateix només cal posar d’acord els partidaris del Sí a la Independència i partidaris de l’Estat Independent en forma de República: Puigdemont, Junqueras i la CUP, amb 72 diputats al darrere, quatre més dels 68 diputats imprescindibles que conformen majoria.
La RUI està envoltada d’incerteses, dificultats i prohibicions, la manca de censos, l’edat dels votants, els perills de tupinada com la flagrant del vot exterior del 27S, etc, observadors internacionals, tants per cent exigits de participació i de marge percentual exigible injustament al cantó del “Sí”. En resum, Multitud de dificultats insalvables.
La DUI és un procediment que ja s’ha practicat A Kossovo, no necessita de cap aprovació de l’estat que es vol abandonar i ha estat un procediment per assolir la Independència que ja compte amb el vist i plau de la Jurisprudència Internacional, i en el cas català amb el vist i plau de departaments de primer nivell en política internacional dels EEUU com els que s’han manifestat darrerament en ”La Cambra de Representants dels Estats Units quan va debatre ahir tres informes sobre l’autodeterminació al món, en una sessió convocada sota el títol ‘La política dels Estats Units cap als moviments d’autodeterminació nacional‘. https://foreignaffairs.house.gov/hearing/subcommittee-hearing-u-s-policy-toward-national-self-determination-movements/
Tant la DUI com la RUI necessitaran igualment un cop fetes la fermesa absoluta i ple convenciment dels catalans independentistes i dels seus capdavanters.
Preparem-nos doncs per aquesta fermesa i no ens refiem de les múltiples incògnites i dificultats reals que suposa convocar i guanyar una RUI d’incerta participació dels qui volen Catalunya sotmesa a Espanya.
Els Referèndums en països de nivell de vida bo i exempts de confrontacions bèl·liques recents es perden, es perden al Quebec, es perden a Escòcia i també hi ha molt risc de que per una causa o altra es perdin a Catalunya o no tinguin prou validesa al no poder assolir el nivell de participació que pugui exigir la comunitat internacional o que ens puguem autoexigir nosaltres mateixos tan acostumats a autoflagel·lar-nos en tots sentits.
Ara és l’hora de la DUI. No ho dubteu, siguem guanyadors, no pas perdedors!
Salvador Molins Escudé, Conseller de Catalunya Acció, partidari de la DUI, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, simpatitzant del partit polític UPDIC -Unim-nos per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa.
