Qui està a favor i qui en contra de reconeixement diplomàtic de Catalunya?
La qüestió catalana ha saltat al debat internacional després que parlaments de diversos països s’ha reunit amb el govern català de forma pública.
Una de les sorpreses polítiques de les darreres setmanes ha estat la proliferació de gestos de comprensió o interès en diversos països sobre el que està passant a Catalunya. Els parlaments de Dinamarca, Irlanda, l’Uruguai, el Paraguai i els Estats Units han celebrat sessions oficials amb el govern català per informar-se sobre la independència o fins i tot han fet mocions de suport al procés d’independència. S’ha sabut també que el govern de Lituània va incloure en la seua enquesta òmnibus la pregunta sobre què hauria de fer en cas d’independència de Catalunya i hi ha hagut encara unes declaracions molt clares també d’un dels membres de la Congregació per la Doctrina de la Fe, l’equivalent al principal tribunal del Vaticà.
L’estat espanyol fa mesos que insisteix en que ningú no farà cas d’una Catalunya independent i en que la qüestió catalana és un afer intern en el qual ningú no entrarà. La realitat, però, desmenteix ja aquestes apreciacions. Aquesta mateixa setmana podria haver nous gestos internacionals, gestos que el govern espanyol observa amb aprensió perquè ja no els pot aturar. Evidentment hi ha estats que són incondicionalment al seu costat i la diplomàcia espanyola aconsegueix també gestos al seu favor, com els de Merkel i Cameron recentment. La qüestió, però, és que hi ha una batalla oberta que ningú no pot amagar i que les cancelleries de tot el món segueixen amb un enorme interès.
La gran pregunta és què passarà després de la proclamació de la independència de Catalunya? Hi haurà països que la reconeixeran com a estat independent? Quins? I de quina manera?
Què és el reconeixement diplomàtic i com es fa?
Per parlar amb propietat de reconeixement diplomàtic primer cal entendre què és. El reconeixement diplomàtic és un acte unilateral pel qual un estat reconeix a un altre com actor de l’escena internacional. Pot ser un reconeixement de dret o de fet. Habitualment consisteix en una declaració i en el nomenament d’ambaixadors entre els dos estats. De vegades fins i tot no hi ha un reconeixement formal però s’accepta l’existència d’una realitat política —per exemple ara mateix Espanya no reconeix la Xina Taiwan però accepta els passaports de Taiwan a l’hora d’entrar al país o no reconeix Kossove però paga al govern kossovar la quota de contribució europea que li correspon. No tot és tan rígid, doncs.
Actualment en el món hi ha 205 estats proclamats. D’aquests 193 formen part de l’ONU i onze no en formen part. Però d’entre els que formen part de l’ONU n’hi ha sis que no són reconeguts per tothom —Armènia, Corea del Nord, Corea del Sud, Israel, Xipre i la República Popular de la Xina. Hi ha per tant:
-187 estats plenament reconeguts
-6 estats que sense ser plenament reconeguts formen part de l’ONU
-2 estats (Ciutat del Vaticà i l’estat de Palestina) que no formen part de l’ONU però tenen un estatut especial d’observador
-7 estats que no són membres de l’ONU però són reconeguts com a mínim per algun altre estat que és membre de l’ONU (Abkhàzia per 4 estats, Kossove per 112 estats, Ossètia del Sud per 4 estats, la República Àrab Sahrauí Democràtica per 45 estats, la República Turca de Xipre del Nord per un i la república de la Xina Taiwan, per 21)
-2 estats que no són reconeguts per cap estat membre de l’ONU però són reconeguts per almenys un estat que no forma part de l’ONU (Nagorno Karabahk i Transdniester)
-i 1 sol estat que no reconeix ningú (Somaliland, que en bona part no reconeix ningú perquè Somàlia no té un govern estable).
Això implica, per tant, que un estat pot funcionar sense el reconeixement diplomàtic ple i que pot fins i tot formar part d’instàncies internacionals amb un reconeixement limitat —el cas del Sàhara que forma part de ple dret de la Unió Africana o de Kossove que forma part del Banc Mundial i l’FMI.
Quan es reconeix un estat independent?
Un estat no pot reconèixer un altre si aquest primer no se’n proclama, com és lògic. Així doncs cal primer que Catalunya proclame la independència per a que després alguns estats la reconeguen. Mentre no es proclame la independència no hi hauran reconeixements amb valor legal.
Una altra cosa són els gestos. És possible que un o diversos estats expressen la seua intenció. És evident que si el govern de Lituània pregunta en la seua enquesta si els ciutadans lituans estan d’acord en que es reconega la Catalunya independent això vol dir que en les seues previsions immediates aquesta possibilitat existeix i és important. Si no fos així simplement no preguntaria.
Ara bé, cal un reconeixement ràpid i col·lectiu per part de molts estats o aquest és un procés lent?
El ‘Moment islandès’
Això també depèn de les circumstàncies polítiques. Precisament els lituans parlen del ‘moment islandès’ com a part fonamental del procés d’independència del seu país. Islàndia va reconèixer Lituània com a país independent el febrer del 1991 quan cap altre país no els reconeixia la independència proclamada de forma unilateral el març d’un any abans. Fins setembre d’aquell mateix any no ho va fer ningú més.
Islàndia, i això és significatiu, ha estat en les tres darreres dècades el primer país del món a reconèixer, quan ningú més no ho volia fer, Lituània, Letònia, Estònia, Geòrgia, Armènia, Azerbaitjan, Montenegro, Croàcia i Palestina. Cosa que el posiciona d’una forma molt especial en el panorama mundial. No és estrany, doncs, preguntar-se si podria ser aquest el primer país a reconèixer la independència de Catalunya.
La clau entre un reconeixement lent o ràpid normalment és si està d’acord o no l’estat del qual et separes. Per exemple quan Rússia va reconèixer la independència de Lituània al setembre de 1991 aquest reconeixement va ser seguit d’immediat pel de tots aquells estats que no s’havien atrevit a fer-ho abans.
La Unió Europea és la peça clau. Qui tenim a favor a dins?
En el cas de la independència de Catalunya Espanya ja ha anunciat la seua oposició. Això no vol dir que no acabe acceptant-la però és poc previsible que l’accepte de forma ràpida. Per tant d’això es podria interpretar que el procés de reconeixement seria complicat en un inici. Però a diferència del que passava amb Lituània ara entre Espanya i Catalunya hi ha un actor clau que marcarà la diferència: la Unió Europea.
Encara que Espanya no reconega la independència de Catalunya si Catalunya passa a ser, de fet, un estat més de la Unió és molt lògic pensar que per a la majoria dels països del món serà el que pense Brussel·les i no el que pense Madrid el que importarà.
La possibilitat que Catalunya esdevinga un estat de la Unió sense el reconeixement d’Espanya no és tan estranya com podria aparentar. Més enllà de la propaganda interessada la UE hauria d’expulsar formalment Catalunya del seu si i bastir unes noves fronteres per a que Catalunya deixés de ser considerada part de la UE. I això és gairebé impossible. Legalment no hi ha cap previsió que autoritze de cap manera l’expulsió de ciutadans europeus. I seria molt difícil en tot cas que Espanya imposés als altres 27 estats, a tots ells, les seues polítiques. Expulsar Catalunya en tot cas seria legalment impossible però políticament possible si els 28 estat es posaren d’acord. Però seria completament inviable si hi hagués divisió d’opinions. I això ja podem dir avui que existeix.
Ja s’han donat casos tan clars i oberts de deferència diplomàtica envers Catalunya com ho és la resolució del parlament de Dinamarca de fa unes setmanes que per ella sola fa increïble la tesi de que tots els estats acceptarien expulsar Catalunya. Els parlaments de Dinamarca i Irlanda ja han rebut de forma oficial el govern català per a parlar d’independència. I els governs de Lituània i Letònia n’han parlat en declaracions dels seus primers ministres. El de Lituània va rectificar després de la pressió espanyola però ara ha preguntat els seus ciutadans què hauria de fer. Els letons es van negar a rectificar.
Vol dir això que danesos, irlandesos, lituans i letons estarien a favor de reconèixer el nou estat català? No necessàriament però ja es pot dir segur que no estarien en contra de forma automàtica com pretén Espanya. La decisió molt probablement seria coordinada al final pels diversos estats membres de la Unió. I curiosament ací ens trobaríem una de les grans paradoxes del procés: va ser Espanya la que va trencar la tradició europea d’anar a l’una pel que fa als reconeixement diplomàtics amb la seua decisió de no reconèixer Kossove, contra el criteri de la gran majoria dels altres estats. Curiosament aquella decisió seria la que ara serviria clarament de precedent quan Espanya invoque aquella unanimitat que abans que ella mateixa trenqués la regla sempre s’aconseguia per consens.
Dins la Unió Europea hi ha a més un nou moviment de fons al qual cal estar atents: la rebel·lió dels petits. Alguns estats de pes mitjà estan molt cansats de que al final tot ho acaben decidint els grans i s’han organitzat per a sumar vots en les grans decisions. És el que va passar, precisament, per a que De Guindos no fos elegit cap de l’Eurogrup.
Com és ben sabut Espanya fins i tot va anunciar que De Guindos seria el president de l’Eurogrup. Ho havia pactat amb Alemanya, França i Itàlia però no va tenir en compte els altres països. Aquests es van organitzar i van optar per un holandès, Jeroen Dijsselbloem, que va guanyar. A més amb el suport d’Alemanya que quan va veure els països mitjans i petits organitzar-se no s’hi va voler enfrontar.
Aquest és un precedent suggerent. Tots els observadors apunten a Àustria, el grups dels països nòrdics, els Països Baixos i els tres estats bàltics com els impulsors d’aquest front. I no deixa de ser interessant que Dinamarca i dos dels tres països bàltics estan entre els estats que ja han tingut gestos cap a Catalunya. No seria estrany que n’arribaren aviat altres d’aquest tipus d’estats de la Unió, que van des de Croàcia i Eslovènia a Bèlgica o fins i tot Portugal.
Pel que fa als grans estats, és a dir França, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit i potser Polònia, el tema tots el miren amb més respecte, sobretot França que sap que seria la peça clau ja que a banda d’Espanya seria l’únic estat de la Unió en tenir frontera, a través de la Catalunya Nord, amb el nou estat. Malgrat les declaracions en campanya de Merkel, molt vaga i de Cameron, molt clara, cal entendre que un pronunciament directe no tindrà lloc mai abans de la proclamació d’independència i que en el context de ‘fets acomplerts’ les coses sempre es miren diferent des de la diplomàcia. Els darrers mesos, sobretot pel que fa a Alemanya i França, en els cercles diplomàtics s’observa un interès creixent pel que passa a Catalunya i fins i tot una certa impressió de que serà inevitable fer front al problema, a la vista de la nul·la voluntat espanyola d’encara el problema en termes polítics.
Els països de la Unió més contraris a la independència de Catalunya en principi no estarien entre els grans sinó que serien els que es van oposar a la independència de Kossove i en general els de la zona oriental de la Unió, sobretot Eslovàquia, Bulgària i Xipre. El cas de Grècia dependrà molt de quin govern estiga en el poder en aquell moment.
Fora la Unió: el paper de les superpotències
Fora de la Unió interessa sobretot en primer lloc el paper de les superpotències ja que aquestes marquen línia a molts altres països. En aquest sentit ha estat altament significativa l’audiència de la Comissió d’Afers Estrangers del Congrés dels Estats Units. Especialment perquè contra l’opinió generalitzada de que el president dels Estats Units dicta la política exterior cal recordar que el reconeixement d’un estat necessita de l’acord del Senat, que decideix quins tractats internacionals pot ratificar el president. Aquesta setmana el rei d’Espanya serà a Washington i si aconsegueix que el president Barack Obama diga alguna cosa al respecte caldrà tenir en compte per tant que la decisió definitiva l’ha de consensuar com a mínim amb alguns dels membres del seu parlament que es van reunir la setmana passada amb representants del govern català. Per cert que Rajoy ja ho va intentar això sense èxit.
Els Estats Units tenen molt interessos en Espanya però la seua visió de la política internacional sempre és molt pragmàtica i dóna, des del temps del president Wilson, una gran importància al dret d’autodeterminació. Però també dóna una gran importància als aliats així que el reconeixement de Catalunya no sembla que s’hi puga plantejar abans que alguns estats europeus hagen donat el primer pas.
A remolc tradicionalment dels Estats Units pel que fa a l’acció diplomàtica hi ha Israel, un dels països que al llarg dels anys ha tingut més gestos de deferència diplomàtica cap a Catalunya. Israel és important a més perquè forma part del grup dels països clau de la Mediterrània, amb Turquia, Egipte, el Marroc i Itàlia. Entre aquests el Marroc i Itàlia segueixen amb molta atenció el procés d’independència. En el cas marroquí cal tenir en compte, però, que sempre manté una relació estranya d’amor-odi amb Espanya i que aquest factor emotiu serà el més determinant en el moment precís que es proclame la independència.
Pel que fa a Rússia la reacció és imprevisible perquè Putin ho és. Una cosa és evident: si reconeix Catalunya serà pel propi interès, segurament per retornar la bufetada que va rebre en ocupar il·legalment Crimea o per posar de relleu que també la Unió Europea té problemes importants. La cobertura del procés català pels mitjans públics russos és en aquest cas molt significativa. Per això per al govern català les relacions amb Rússia seran especialment complicades. Tret d’aquest interès Rússia s’ha alineat contra Kossove per la seua aliança amb Sèrbia i en principi no caldria comptar-hi a no ser que pesaren molt les relacions comercials i econòmiques.
Que és el mateix cas de la Xina. La Xina es va oposar i s’oposa a la independència de Kossove, cosa que per cert no li impedeix mantenir importants relacions comercials amb ell. En el cas català, però, la Xina no té una preferència de caràcter ideològic per Espanya, com la tenia per Sèrbia, i les relacions econòmiques són molt importants i estratègiques.
Qui està a favor de l’autodeterminació?
La sentència de la Cort Internacional de Kossove és en aquest sentit una bona guia del que podria passar. Això perquè la Cort va convocar tots els estats a enviar els seus arguments sobre la declaració unilateral d’independència i les posicions s’hi van mostrar clarament i sense embuts. En total van ser 27 els estats de tot el món que s’hi van presentar.
Com a precedent a tenir en compte cal remarcar que es van mostrar clarament a favor del dret d’autodeterminació i absolutament respectuosos amb la legalitat d’una declaració unilateral d’independència els següents estats: Albània, Alemanya, Aràbia Saudita, Àustria, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, els Estats Units, Finlàndia, França, Jordània, Noruega, els Països Baixos i el Regne Unit.
I es van mostrar clarament contraris a qualsevol declaració unilateral d‘independència aquests altres estats: Argentina, Azerbaitjan, Bielorússia, Bolívia, Brasil, Espanya, Romania, Rússia, Veneçuela, Vietnam Xina i Xipre.
I encara van haver-hi un estat que tot i tenir dubtes legals va afirmar que la declaració d’independència era un fet i que per tant ignorar-la no era possible: Burundi.
Crida l’atenció el fet que dels 193 estat de l’ONU només 27 tingueren interès en un tema tan determinant com aquest. I encara és més cridaner el repartiment geogràfic. Pràcticament tota l’Àfrica i la major part d’Àsia es van abstenir en el debat. Avui, però, la immensa majoria dels països africans i asiàtics ja han reconegut diplomàticament la independència de Kossove.
En aquest sentit no podem esperar que països africans o asiàtics estiguen en la primera línia pel que fa al reconeixement de Catalunya. La contrapartida, però, és que tampoc no s’oposaran per sistema.
El cas latinoamericà
Un cas molt especial és el latinoamericà. En el cas de Kossove sorprèn veure que entre la dotzena justa de països que es van oposar amb arguments a la independència kossovar n’hi haja quatre d’americans. És una proporció certament alta. Dos casos s’expliquen per ideologia: Veneçuela i Bolívia se sentien aleshores pròxims al règim socialista iugoslau i en qualsevol cas eren contraris a la intervenció militar dels Estats Units. El tercer cas, el d’Argentina, té la seua explicació i motivació en l’afer de les Illes Malvines. Només queda a banda el cas de Brasil, certament important. Brasil ha dit en repetides ocasions que no reconeixerà Kossove mentre no hi haja un acord diplomàtic entre Sèrbia i Kossove.
Pot ser això un precedent? En el cas brasiler sí però en els altres no. Veneçuela i Bolívia, sobretot Veneçuela, han tingut i tenen tants enfrontaments amb el govern espanyol que tampoc no resulta senzill pensar que ara simplement es plegaran al seu desig. El cas argentí és més complicat.
A l’Amèrica Llatina el pes d’Espanya és més rellevant a més que enlloc. I és ben conegut l’ús que en fa de les ajudes i els projectes econòmics per a usos polítics. El hoquei patins català ja ho va veure ben clar quan el famós acord de Fresno.
Per això ha causat sorpresa que el parlament de Paraguai rebés el govern català també. A Amèrica el d’Uruguai era el parlament que era més raonable pensar que no es plegaria en cap cas a les pressions espanyoles i així va ser però no s’hi comptava amb massa més opcions. La decisió del parlament del Paraguai ha canviat la perspectiva que es tenia a la zona encara que tothom és conscient que un pronunciament dels governs o els parlaments de grans països com Mèxic, on els exiliats catalans del franquisme van jugar un paper rellevant, o l’Argentina tindria un impacte gran en els altres estats.
