LLEI INDEPENDÈNCIA SOLIDARITAT (Proposta signada per Alfons López Tena)

 LLEI INDEPENDÈNCIA SOLIDARITAT  (Proposta signada per Alfons López Tena)

 

Ref.: 202ALT291210001

 

 

 

 

A LA MESA DEL PARLAMENT

 

 

Alfons López i Tena, representant del Subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència, d’acord amb el que estableix l’article 22 bis 3 del Reglament del Parlament, presenta la proposició de llei següent:

 

 

 

 

PROPOSICIÓ DE LLEI DE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

 

 

 

ANTECEDENTS

 

 

 

Estableix l’article 1.2 de la Carta de l’Organització de les Nacions Unides, que els propòsits de les Nacions Unides són “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte en el principi de la igualtat de drets i el de la lliure determinació dels pobles”. A l’article 55 diu: “Amb el propòsit de crear les condicions d’estabilitat i benestar necessàries per les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i el de la lliure determinació dels pobles, l’organització promourà:

a) Nivells de vida més elevats, treball permanent per a tothom i condicions de progrés i desenvolupament econòmic i social;

 

b) La solució de problemes internacionals de caràcter econòmic, social i sanitari, i d’altres problemes relacionats; i la cooperació internacional en l’ordre cultural i educatiu; i

 

c)  El respecte universal als drets humans i les llibertats fonamentals de tothom, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat de tals drets i llibertats”

 

De manera reiterada, el Parlament de Catalunya ha aprovat resolucions sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, exercint així competència en aquesta matèria, que ha assumit com a pròpia. Per totes, cal esmentar:

 

I.- Resolució 98/III sobre el dret d’autodeterminació de la Nació catalana,

de 12 de desembre de 1989:

 

“El Parlament de Catalunya :

 

-  Manifesta  que  l’acatament  del  marc  institucional  vigent,  resultat  del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la  renúncia  del  poble  català  al  dret  a  l’autodeterminació,  tal  com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.

 

- Afirma, com a conseqüència, que en el moment que ho cregui oportú i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podria incrementar les cotes autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric.”

 

II.- Resolució 679/V sobre l'orientació política general del Consell Executiu,

d’1 d’octubre de 1998:

“ El Parlament de Catalunya, en el marc de la celebració del cinquantè aniversari de la Declaració universal dels drets humans, ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat.”

 

III.- Resolució 631/VIII sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència, de 3 de març de 2010:

 

“El Parlament de Catalunya:

 

1.   Ratifica   la   vigència   de   la   Resolució   98/III,   sobre   el   dret   a

l’autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del

1989, i de la Resolució 679/V, adoptada l’1 d’octubre del 1998, de ratificació de l’anterior.

 

....

4. Es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir.”

 

Finalment,  cal  tenir  present  la  Sentència  del  Tribunal  Penal  Internacional

referent  a  Kosovo,  on  per  primera  vegada  es  reconeix  que  la  Declaració

Unilateral d’Independència s’ajusta a la legalitat internacional.

 

 

 

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

 

 

 

La pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol ha portat la Nació catalana a una profunda crisi moral, cultural, econòmica, institucional i d’identitat. L’agressió  que  ha  significat  la  sentència  del  Tribunal  Constitucional espanyol sobre l’Estatut ha confirmat que l’autonomisme condemna el país a l’extinció i que la relació amb Espanya no és fruit d’un pacte entre iguals sinó d’una situació de dominació. Després de més de trenta anys de règim constitucional espanyol, una majoria de la societat catalana ja expressa inequívocament  la  seva  voluntat  de  superar  el  sistema  autonòmic  i constituir un Estat català al si de la Unió Europea.

 

La independència de Catalunya és l’única alternativa viable per a la continuïtat del projecte nacional català i per garantir el benestar dels catalans i les catalanes, davant d’una Espanya pètria decidida, com sempre, a uniformitzar les nacions no espanyoles i assimilar-les, i en la que qualsevol temptativa federal, de recuperació estatutària, o de concert econòmic, tenint en compte la impossibilitat de reformar la Constitució, representa una fantasia irrealitzable, una aventura irresponsable perquè depèn de la voluntat dels espanyols. Només la independència és assolible, perquè només la independència depèn exclusivament de la voluntat majoritària del poble català.

 

La sentència del Tribunal Constitucional culmina la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. El procés va començar amb el Cop d'Estat del 23 de febrer de 1981 i ha frustrat les esperances posades en el restabliment de la Generalitat abolida el 1714 i el retorn del seu President a l’exili des de 1939.

La modificació unilateral de l'Estatut aprovat pel poble català en referèndum fa impossible restablir-lo amb cap altra llei, ni cap altra mesura. Només queda la submissió a l’acte de força espanyol i resignar-se a ser una mera

 

 

regió espanyola, o acollir-se a la legalitat internacional per proclamar la

independència.

 

La reducció de Catalunya al règim autonòmic general s'ha aplicat, sobretot, en el finançament de la Generalitat i la manca de despesa pública estatal a Catalunya. Aquest fet ha provocat un dèficit crònic insostenible a la balança fiscal entre Catalunya i l'Estat Espanyol, més del 10% del PIB anual, uns

22.000  milions  d’euros  (3.000  euros  per  català  i  any  que  se’n  van  a

Espanya i no tornen a Catalunya).

 

A causa d’aquest dèficit la crisi catalana és la més greu dels països industrials d’Europa. A 30 de juny de 2010 hi havia 676.000 aturats al nostre país, un 17,71% de la població activa. La mitjana d'atur dels països de la zona euro era del 10%; el País Basc, que no pateix l’espoli gràcies al Concert  Econòmic,  tenia  una  taxa  del  10,4%.  Sense  espoli  fiscal,  a Catalunya hi hauria 280.000 aturats menys.

 

Catalunya no sortirà de la crisi econòmica fins que no esdevingui un Estat de la Unió Europea. Amb un Estat Català disposarem d’infraestructures de primer nivell, apostarem per l’arc mediterrani que permetrà als nostres ports   ser   la   porta   d’Àsia   a  Europa,   podrem   gaudir   d’un   sistema aeroportuari i una xarxa ferroviària que connecti Catalunya amb el món i una xarxa viària sense peatges. Si Catalunya és un Estat serem el quart d’Europa en major renda per càpita! En una Catalunya independent podríem donar més i millors serveis perquè no hauríem de mantenir Espanya, podríem duplicar la despesa pública en sanitat, quadruplicar la d’ensenyament, multiplicar per 16 les obres públiques, o per 32 els crèdits i avals públics a les empreses.

 

Des de 1978 ha continuat la minorització de la llengua i la cultura catalana perquè Espanya no reconeix la territorialitat de la llengua i cultura catalana. La Constitució espanyola tracta els catalans com a minoria lingüística dins el seu propi país. Només la immersió lingüística a les escoles aplicava el principi de la territorialitat, però aquesta mesura ja ha estat invalidada per les sentències del Tribunal Suprem espanyol que ordenen la reintroducció de la llengua castellana en tot l’ensenyament.

 

 

La llengua i la cultura catalana es troben en una situació límit que no

garanteix la seva supervivència. Només un Estat propi pot invertir la tendència a la minorització a què ens aboca la dependència.

 

Tot   altre   projecte   que   no   sigui   la   proclamació   unilateral   de   la independència és inviable i generarà impotència i frustració. Només la proclamació d’independència és viable perquè significa construir una nova legalitat amb el vot de 68 diputats catalans i ha estat avalada per la Cort Internacional de Justícia de l’ONU.

 

El poble català ja ha reaccionat front als poders espanyols que busquen enterrar la seva voluntat d’existir, i ja s’ha pronunciat en les consultes populars sobre la independència amb més de 500 comissions locals, més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de vots per la independència, i amb l’espectacular manifestació de 10 de juliol de 2010 en la qual més d’un milió de ciutadans es rebel·laven contra la decisió del Tribunal Constitucional tot reclamant la independència.

 

 

 

 

 

PROPOSICIÓ DE LLEI

 

 

 

Article 1.

 

Catalunya és una Nació. Article 2.

El poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional.

 

Article 3.

 

El Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya.

 

Article 4.

 

El poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat.

 

Article 5.

 

 

El  Parlament  de  Catalunya  es  ratifica  en  la  voluntat  d’emprar  tots  els

instruments  jurídics  vigents  i  polítics  necessaris  per  tal  que  el  poble  de

Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur.

 

Article 6.

 

La sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana.

 

Article 7.

 

La decisió de declarar la independència li correspon al poble de Catalunya com a  titular  de  la  sobirania  nacional,  i  al  Parlament  de  Catalunya  com  a representant seu democràticament elegit.

 

Article 8.

 

Per mitjà d’aquesta Llei es faculta al Govern de la Generalitat a negociar el

reconeixement internacional de la declaració d’independència.

 

Article 9.

 

En el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans.

 

Article 10.

 

La declaració d’independència serà efectiva:

 

 

 

-   Quan   sigui   aprovada   la   present   Llei   procedimental   de   declaració

d’independència.

 

- Quan sigui negociada amb la comunitat internacional la forma i el moment

de la declaració d’independència.

 

- Quan sigui declarada per una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament de Catalunya convocada a tal efecte.

 

 

Disposició transitòria

La declaració d’independència es farà en la present legislatura quan es compleixi allò que disposa l’article 10 de la present Llei.

 

 

Palau del Parlament, 2 de febrer de 2011

 

 

 

 

 

 

Alfons López i Tena

 

Representant del Subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència