Sunday, January 27, 2008

Freedom and Independence of Ireland

anselm | diumenge, 27 de gener de 2008 | 11:09h

Per la independència: novel·la, poesia i teatre en la lluita per la llibertat d'Irlanda (I)


Samuel Beckett, James Joyce, William Butler Yeats, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Jonathan Swift, Sean O'Casey, Brendan Behan, Liam O'Flaherty...

Per Miquel López Crespí , escriptor

Sense copsar a fons les terribles conseqüències de la colonització britànica, el genocidi humà i cultural que significà, serà difícil entendre aquesta minorització terrible del gaèlic

Molt abans dels nostres viatges a Irlanda, aquest sofert i heroic país, fa temps que forma part de la nostra història, de la nostra educació cultural, política i sentimental.

Com ja hem escrit en el primer article d'aquesta sèrie, el primer contacte amb Irlanda s'esdevé anys enrere, amb els nostres inicials contactes amb la literatura irlandesa per via lectora, concretament amb l'obra d'autors com Samuel Beckett, James Joyce, William Butler Yeats, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Jonathan Swift, Sean O'Casey, Brendan Behan i Liam O'Flaherty, els quals, entre molts d'altres, ja ens feien copsar móns d'una grandària intel·lectual inabastable.

Jordi Arbonès, en el pròleg a la novel·la de Liam O'Flaherty titulada El Delator (Barcelona, Editora Aymà, 1973) situa a la perfecció el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Per a Jordi Arbonès precisament el procés de destrucció de la cultura irlandesa, la brutalitat de la colonització britànica amb segles de guerres, fams causades per aquesta mateixa colonització, persecucions i emigracions, a finals del XIX impossibilitaven que els autors nascuts en aquella època escrivissin en gaèlic, malgrat que ja l'any 1893 s'havia format la Gaelic Leage, la Lliga Gaèlica entestada en la preservació i difusió de l'irlandès, la música i els costums i els jocs tradicionals d'Irlanda. A poc a poc, impulsada per les circumstàncies i la creixent força del moviment nacionalista, la Lliga Gaèica es va anar convertint en part essencial del renaixement de la nació. [Continuar]


De tothom és conegut que quan James Joyce va néixer a l'any 1882 potser no s'haurien trobat més de cinquanta persones a tota Irlanda que poguessin llegir i escriure en irlandès (malgrat vora un milió el parlaven, molts dels quals ni entenien l'anglès).

Sense copsar a fons les terribles conseqüències de la colonització britànica, el genocidi humà i cultural que significà, serà difícil entendre aquesta minorització terrible del gaèlic. D'ençà l'inici de la conquesta anglesa en el segle XII, fins i tot després dels grans crims d'Oliver Cromwell i els seus fanàtics angloescocesos, es pot dir que la llengua es mantingué ferma arreu d'Irlanda. Els colons protestants havien espoliat el poble de les seves propietats, expulsat de les millors terres els irlandesos, controlat l'economia, foragitat les masses pageses envers indrets miserables i pocs productius. Les execucions i devastacions portades a terme pels exèrcits d'Oliver Cromwell havien destruït el sistema de clans irlandès, la forma històrica de convivència i governació de la nació. Però mai no s'havia pogut anihilar la llengua del país. Ni Enric VIII, ni Cromwell, ni cap de les periòdiques ofensives dels exèrcits de fanàtics protestants venguts d'Anglaterra no havien pogut exterminar el gaèlic.

Per aconseguir-ho l'imperialisme anglès va haver de modificar totalment el sistema de producció irlandesa, la producció agrícola, amb tota una sèrie de lleis que feien impossible la normal supervivència del camperolat. Lleis que afavorien la divisió de la terra per tal d'evitar que no fos rendible i obligàs a l'emigració forçosa. D'aquí les lleis referents a l'herència de les propietats. A mitjans del segle XVIII els "catòlics" tan sols posseïen el 7% de la terra d'Irlanda.

Tot plegat ajudà a produir l'espantosa fam dels anys quaranta del segle XIX que produí la mort de més d'un milió d'irlandesos i obligà a l'emigració a un altre milió. Allò significava un autèntic genocidi, un genocidi emprat pels colonitzadors per aconseguir rompre la columna vertebral del poble irlandès i, de rebot, del gaèlic. Abans de la gran fam dels anys quaranta, concretament a l'any 1835, hi havia uns quatre milions de persones que parlaven l'irlandès. Cap a l'any 1891, després de la gran fam, després del milió de morts i l'emigració massiva, tan sols restaven 680.245 irlandesos que parlaven la seva llengua. Les lleis repressives angleses contra la cultura d'Irlanda, la imposició a partir de l'any 1831 del Sistema Nacional d'Escolarització britànica amb la prohibició de l'irlandès com a llengua per a l'educació i obligatorietat de l'anglès per a tots els mitjans de comunicació i relacions amb les institucions; l'establiment de forts càstigs físics per a tots aquells infants que emprassin el gaèlic, aconseguí anar arraconant la llengua del país fins a convertir-lo en una llengua marginal, inútil per a aconseguir la més mínima inserció social i institucional de qualsevol ciutadà del país ocupat. Com de costum va ser la debilitada aristocràcia irlandesa, la naixent burgesia catòlica i molts sectors de les classes mitjanes els que desertaren de la tasca de reconstrucció nacional. Sectors de la pagesia i de la classe obrera servaren, amb totes les seves limitacions, aspectes essencials de la llengua del país.

L'imperialisme britànic britànic, tot combinant la repressió econòmica, les fams periòdiques, el foment de l'emigració, les lleis contra la cultura irlandesa, aconseguia que en pocs anys, l'anglès esdevingués la llengua dominant

L'imperialisme britànic britànic, tot combinant la repressió econòmica, les fams periòdiques, el foment de l'emigració, les lleis contra la cultura irlandesa, aconseguia que en pocs anys, l'anglès esdevingués la llengua dominant.

Actualment, malgrat la Constitució reconeix l'irlandès com a llengua nacional, tan sols unes 75.000 persones parlen el gaèlic a les zones Gaeltacht, la costa de l'oest d'Irlanda. Cal dir que malgrat aquesta dura realitat lingüística, els esforços i la feina fetes en la normalització cultural han aconseguit certs resultats. L'obligatorietat de l'ensenyament de l'irlandès d'ençà de la independència del sud ha aconseguit que almanco un milió de persones tenguin alguns coneixements de la seva llengua.

És la generació d'escriptors posteriors als Synge (1872-1909), Shaw (1856-1950), O'Casey, Joyce (1882-1942) la que ja adopta l'irlandès com a llengua literària malgrat que moltes vegades han de traduir les seves obres a l'anglès. És la generació de Frank O'Oconnor (1903), Sean O'Faolain (1900), Donagh Mac Donagh (1912) i Brendan Behan (1923-1964) la que ja escriurà amb certa normalitat en irlandès.

Brendan Behan, amb l'obra Ang Gial (L'ostatge) és dels primers escriptors que primer empren l'irlandès i després en fan la traducció a l'anglès.

William Butler Yeats, Liam O'Flaherty, Brendan Behan, Sean O'Casey, Ernie O'Malley, Seamus Heaney o el batle de Cork, l'autor de teatre, poesia i destacat publicista Terence MacSwiney, mort en la vaga de fam a la presó de Brixton l'any 1920, són ja, indiscutiblement, intel·lectuals irlandesos fortament arrelats a la història i la lluita del poble per la seva llibertat.

I és aquesta història, conflictiva, de contínua lluita per l'alliberament nacional i social, la que influeix de forma definitiva el jove Yeats, un poeta que, com podem llegir en Poesia anglesa i nord-americana contemporània: antologia (Barcelona, Edicions 62, 1994) havia encetat "la seva carrera sota la influència de Spencer, Shelley i Blake, fent una poesia de clara filiació romàntica" i el poeta perseguia "un ideal de 'bellesa impersonal' que es tradueix en una poesia de caire preciosista i irreal".

Però tot muda quan coneix la història d'Irlanda, hi aprofundeix i assimila la poesia heroica i popular del país. Cap a 1910 va concretant el seu compromís actiu amb el moviment nacionalista irlandès que lluita per la independència fins a esdevenir-ne un actiu militant. És aleshores quan Yeats, servint-se dels seus profunds coneixements literaris, comença a emprar la poesia per a donar a conèixer la problemàtica irlandesa als seus lectors. Llibres com The Green Helmet and Other Poems (1910) i Responsibilities (1914) en són un bon exemple.

Aquest compromís de Yeats el converteix, parlam dels anys 1914-1921, en el gran poeta nacional d'Irlanda. Quan s'esdevengué la seva mort l'any 1939 tot el país s'aturà en acte d'homenatge i de gratitud per la seva obra i l'actiu compromís amb la lluita popular contra la dominació britànica.

Yeats lluità també activament contra la prepotència del clergat catòlic en la Irlanda independent de De Valera. Precisament la Constitució irlandesa de 1937 reconeixia oficialment el paper preponderant del catolicisme més tridentí en la vida política i cultural del país. Yeats, fent la contrària a Eamon De Valera i els seus governs tan estretament lligats al clergat catòlic, declarà aleshores: "Si continuam insistint que aquest país, Irlanda, s'ha de regir per les idees del catolicisme i tan sols per les idees catòliques, mai aconseguirà la reunificació, la unió amb el nord. Amb aquestes idees vostè clava una falca dins el cor de la nació".

En els Països Catalans Yeats va ser traduït per Marià Villangómez i Marià Manent.

En el mateix any que mor Yeats, el 1939, naixia a Mossbawn, County Derry, Seamus Heaney, considerat un dels més gran poetes irlandesos contemporanis. L'escriptor va estudiar amb beques al Saint Columb's College de Derry i a la famosa Quenn's University de Belfast. Com s'explica en Poesia anglesa i nord-americana contemporània: antologia (pàg. 395) alguns dels vessants prioritaris de la poesia compromesa i solidària de Seamus Heaney serien els "poemes elaborats a patir dels records de la seva infantesa i joventut a County Derry; poemes sobre nombrosos aspectes de la vida cultural, social i política de la Irlanda actual; poemes extraordinàriament ambiciosos on el poeta recrea la història de la primitiva Irlanda i els seus mites i llegendes".

Per a copsar el genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos hauríem de repassar novament el que diu Jordi Arbonès en el pròleg a la novel·la El delator de Liam O'Flaherty. Diu Jordi Arbonés: "Per bé que l'irlandès, com a llengua viva, no morí mai, degut a l'atac constant i permanent del govern anglès, a la fam de l'any negre de 1847, el Black '47, com l'anomenen ells, i a l'emigració que el seguí, s'anà decandint i, en la primera meitat del segle XIX, havia deixat d'existir com a llengua culta. Allò que en restà foren una gran varietat de dialectes parlats al llarg de les zones costeres i meridionals. Malgrat tot, la 'Lliga Gaèlica', fundada el 1893, que comptà amb el suport dels homes més lúcids sorgits de les capes baixes del poble, es dedicà a l'ensenyament gratuït de la llengua per tot el país ".

Malgrat aquesta "desculturització" produïda per la imposició via militar d'una cultura aliena a Irlanda, l'anglesa, molts escriptors de formació anglesa descriuen, d'una manera conscient o inconscientment, tot el món, la història, els conflictes que els han alletat

Malgrat aquesta "desculturització" produïda per la imposició via militar d'una cultura aliena a Irlanda, l'anglesa, molts escriptors de formació anglesa descriuen, d'una manera conscient o inconscientment, tot el món, la història, els conflictes que els han alletat. En el fons no es poden desfer d'Irlanda ni quan empren una llengua imposada ni tampoc quan volen atacar o ridiculitzar les mancances i misèries d'una societat colonitzada.

El gran escriptor irlandés Jonathan Swift és un bon exemple al respecte. Un llibre que en la joventut, ni que fos resumit i retallat, ens emocionà, va ser indubtablement aquell titulat Els viatges de Gulliver. No cal dir que la peregrinació de Lemuel Gulliver al país dels nans i al dels gegants, l'aventura de l'illa voladora o l'arribada a la contrada dels cavalls savis no eren més que anècdotes de les quals es servia el genial esperit satíric de Swift per a ridiculitzar les classes dominants de la seva època. Intenció que, com és evident, no podíem arribar a copsar de jovenets en tota la seva fondària, ja que aquelles edicions "per a joves" eren això: burdes retallades de l'obra original de Swift per a fer-les digeribles i el manco conflictives possibles per a un ampli públic lector.

Però on la mestria satírica de Swift arriba a punts molt elevats és en la seva "proposició". El llibret, que tenia en els meus prestatges en versió castellana, es titulava Una modesta propuesta para impedir que los hijos de los pobres sean una carga para sus padres i que em desaparegué en temps de la transició, no sé com ni quan, era una autèntica bomba subversiva. ¿Qui pot dubtar que la "modesta proposició" de Swift era ja en el seu temps i encara ara una càrrega de profunditat contra la fam i la misèria produïda per la colonització britànica?

En el fons, Swift, malgrat les seves evidents contradiccions, era un irlandès de soca-rel. Més d'una vegada afirmà que s'hauria de cremar tot el que fos anglès... menys el carbó! També va propugnar la creació d'un parlament irlandès.

Estic ben convençut que moltes de les obres falsament considerades com un simple "divertiment" de l'autor, una enginyosa sàtira per a passar el temps, són poderoses i eficients armes intel·lectuals en mans de Swift per a provar de desemmascarar la hipocresia de la seva època, la ignorància de l'aristocràcia terratinent i la naixent burgesia britànica, responsables de la brutal colonització d'Irlanda. Una arma posada al servei del poble irlandés per ajudar-lo a desvetllar la immensa, la tenebrosa injustícia a la qual es veu sotmès d'ençà l'inici de l'ocupació en el segle XII.

Arribats en aquest punt dels nostres records literaris algú pensaria que seria hora de parlar extensament de James Joyce, Oscar Wilde, Samuel Beckett o George Bernard Shaw. En efecte. ¿Qui pot dubtar de la influència d'aquests grans autors nascuts a Irlanda damunt l'obra de qualsevol escriptor?

Beckket, que partir de 1947 escriu en francès, revoluciona la narrativa contemporània amb obres com More princks than kiks (1934) i Murphy (1938), la seva primera novel·la. Els experiments Molloy (1951), Malone meurt (1951) i L'Innomable (1955) aprofundeixen fins a límits inimaginables els camins literaris de ruptura de la narrativa del XIX iniciats per James Joyce. Tot el teatre de la segona meitat del segle XX queda absolutament condicionat per obres com En attendant Godot (1952), Fin de partie (1957) i Act sans paroles (1957).

Podríem parlar també de la influència exercida per Oscar Wilde en el món literari contemporani. Aquella doctrina estètica que parla de l'"art per l'art" i que es concerta en el seu llibre Intencions (1891). Una de les primeres novel·les d'Oscar Wilde que llegim en la nostra adolescència és, sens dubte, la famosa novel·la El retrat de Dorian Gray, "evangeli" dels decadentistes i esteticistes de tota època i contrada. Record que les companyies teatrals madrilenyes, quan a començaments dels anys seixanta anaven a fer "las provincias" i compareixien pel Teatro Lírico o el Teatro Principal, solien representar les comedietes cíniques de Wilde, especialment famoses aleshores, ja que se n'havien fet diverses versions cinematogràfiques. Em referesc a obres com El ventall de Lady Windermere i la més famosa, La importància d'anomenar-se Ernest.

Però aquest era el Wilde d'abans dels seus conflictes amb les classes dominants britàniques. Els amors conflictius de l'autor amb Lord Alfred Douglas no són perdonats pel pare d'aquest, el marquès de Queensberry. A conseqüència de la persecució i posterior procés al qual és sotmès, l'escriptor acaba a la presó de Reading, amb els presos comuns, condemnat a dos anys de treballs forçats, convertit en un no-res, vilipendiat. A partir d'aquell moment, Oscar Wilde, marginat de la vida social i cultural de l'Imperi, condemnat, vivint en condicions infrahumanes, escriu a la presó dues de les millors obres literàries de l'època. La presó, la dura realitat a la qual es sotmès pel sistema judicial britànic, el fa escriure, lluny de la seva antiga estètica De profundis i La balada de la presó de Reading.

Dues obres que, a mitjans dels anys seixanta, lluny de les flors i violes de La importància d'anomenar-se Ernest ens ajuden també a conèixer una mica més la brutal cara de l'imperi britànic, els aspectes tenebrosos de la persecució que els imperialistes exerceixen no solament sobre els pobles i nacions que esclavitzen i oprimeixen amb llurs exèrcits, sinó també l'opressió sobre les persones amb unes inclinacions sexuals considerades "anormals": l'homosexualitat d'Oscar Wilde.


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tuesday, January 08, 2008

(Independència de Catalunya contra el Nazisme-Españolisme al 2008)





" Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten;
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten,
gab es keinen mehr,
der protestieren konnte."

Martin Niemöller (Lippstadt, Westfalia, 1892 - Wiesbaden, 1984)



EA 780. Contra el Nazisme-Españolisme al 2008. Bertolt Brecht i el premi Nobel de la pau Martin Niemöller.
empordaaccio | esborrar | dimecres, 9 de gener de 2008 | 05:45h
Enviat a InfoMigjorn per Eugeni S. Reig
______________________________
___

Ara que s'ha clausurat el repetidor de la Carrasqueta amb la finalitat d'impedir que en les comarques valencianes meridionals es puguen veure cadenes de televisió que durant un bon grapat d'anys s'ha tingut la llibertat de poder mirar i veure, torna a l'actualitat un poema del pastor luterà i premi Nobel de la pau Martin Niemöller (Lippstadt, Westfalia, 1892 - Wiesbaden, 1984), poema que ha sigut atribuït, indegudament, a Bertolt Brecht. Copie primer la versió original en alemany de dit poema i, a continuació, dues versions en català.

VERSIÓ ORIGINAL

Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.
Als sie die Sozialdemokraten einsperrten;
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.
Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Gewerkschafter.
Als sie die Juden holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Jude.
Als sie mich holten,
gab es keinen mehr,
der protestieren konnte.

UNA VERSIÓ EN CATALÀ

Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

UNA ALTRA VERSIÓ EN CATALÀ

Primer van anar contra els jueus,
però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no era jueu;
després van anar contra els comunistes,
però jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo no ho era pas;
van anar contra els intel·lectuals, i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;
després van anar contra els periodistes,
i jo em vaig quedar tan tranquil perquè jo tampoc ho era;
fins que un dia van anar contra mi, però llavors ja era massa tard.

-----------------------

Enviat a InfoMigjorn per Eugeni S. Reig

"Dependencia o independencia de Cataluña"





Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Dependencia o independencia de Catalunya


ALFONS LÓPEZ TENA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la
Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados
en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le
conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio
psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética),
no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de
Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la
resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren
crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos
de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes
bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de
pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien
tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y
los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español,
lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas
decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable
de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado
protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su
producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la
dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al
mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el
único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de
serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la
inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas
de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (
19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos
que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué
reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la
transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión
Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los
gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar
en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra
manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no
se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios
públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un
dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de
habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros.
Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el
presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho
años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por
Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal,
crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en
tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo
que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia
Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus
productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a
quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar
alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la
independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el
aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus
proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios
públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a
Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto
intercontinental, ni nada de nada.


Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes
y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la
diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como
unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover
sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España,
pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.


Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio
político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano
para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se
aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no
tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada,
ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional,
que para eso los nombran el PP y el PSOE.

Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada
por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la
independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro
descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y
podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia
por causa de una estructura institucional concebida y practicada para
asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las
minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa
de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear
Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero
efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido
en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los
catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la
independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel
Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Sunday, January 06, 2008

Premi "The Pulitzer Prize for Public Service for www.estatpropi.cat !


Pulitzer Prize for Public Service for
www.estatpropi.cat

The Pulitzer Prizes
Joseph PulitzerPulitzers by year
Pulitzer winners
Journalism:
Letters and drama:
Other prizes:

The Pulitzer Prize for Public Service has been awarded since 1918 for a distinguished example of meritorious public service by a newspaper through the use of its journalistic resources which may include editorials, cartoons, and photographs, as well as reporting. It was meant to be first awarded in 1917, however, no award was given in that year. The most prestigious of the Pulitzer Prizes, recipients of the public service award also receive a gold medal. The Pulitzer Committee issues an official citation explaining the reason for the award.

empordaaccio | esborrar | dilluns, 7 de gener de 2008 | 01:15h

Medalla d'or entregada anualment des de l'any 1917 al guanyador del Premi Pulitzer al Servei Públic.


Aquesta magnífica i "Viva!" imatge mereixeria per als seus autors -la gent d'Estat Propi.cat- el premi Nobel d'Internet o el Premi Pulitzer ja que és un pas més en la definició geogràfica del perfil de la nostra nació mil·lenària, perfil en aquest cas marcat per l'esperit i el sentit de milers de catalans i catalanes que senten i saben en el seu cor i en la seva ment quin és la seva pàtria. Aquí -en aquesta imatge- no són els rius i turons els que en dibuixen el perfil sinó les persones lliures, el Poble menut català, que després de tres segles d'ocupació militar, judicial, de funcionariat, policial i política serven la consciència i la voluntat de quina serà la seva plena dignitat: La Catalunya Plena, Unida i lliure!

Glòria i honor a tots aquests homes i dones de Catalunya que en el seu cor han vençut l'hostilitat centenària dels nostres invasors i carcellers.

Els que van perdre la vida en la Guerra de Successió i en totes les demés lluites que d'ella se n'esdevingueren des de més enllà de la història reten i retran fidel homenatge als seus continuadors.

Visca Catalunya Lliure i Unida i Plena!


----------------


“Exhortació de Nadal
(Escrit per Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció, en el seu blog: http://mariatorrents.blogspot.com/

Exhortació de Nadal

(Primera constatació:)

Estem vivint uns fets històrics decisius per la nació catalana.

(“Gegants amb peus de fang”)


Les velles consciències de l'usurpador prepotent i de l'esclau claudicant i submís s'erigeixen orgulloses com torres inexpugnables al centre neuràlgic de la nostra nació, però són gegants amb peus de fang.

(“La nova consciència”)

La nova consciència, la consciència de llibertat, de dignitat i de plenitud; aquesta consciència que regirà en un futur molt proper els destins del nostre poble, està rugint ja com un riu subterrani que és a punt d'esbotzar totes les tanques que li imposen.

(“a quina consciència servim?”)

Aquests fets que atempten contra els fonaments bàsics de la nostra nació ens obliguen a posicionar-nos, i tota resposta o manca de resposta posa en evidència a quina consciència servim amb el nostre pensament, les nostres actituds, les nostres paraules i els nostres actes.
Tot aquest procés ha de ser entès no com un simple descabdellament de fets, sinó com un procés de destriament. S'està separant el gra de la palla. Tots som provats al gresol, com l'or és depurat al foc.
D'aquesta tria en sorgirà la "resta" sobre la que es construirà la nova nació catalana. Hi ha molta podridura dins la nostra pàtria, i el seu destí és consumir-se sense deixar rastre.

(“porteu a terme aquesta ruptura sense malejar-vos”)

A tots els que ens hem compromès en aquest canvi de consciència, se'ns demana des del més pregon del nostre Esser que siguem capaços de portar a terme aquesta transició sense malejar-nos amb aquelles emocions, sentiments i actituds que arrosseguen cap a la destrucció.
Cal que fixem la nostra atenció en la llum perenne que crema al centre del nostre Esser: la llum de la integritat, de la sinceritat amb nosaltres mateixos, de la saviesa, de la compassió, del coratge per fer allò que cal fer. I que prenguem la lliure decisió de posar aquest centre espiritual al capdavant de la nostra lluita. Tinguem la saviesa de donar el comandament de les nostres vides i de tot el procés en el que estem immersos a la nostra autèntica naturalesa.

(“posar-ho tot al servei de l’esperit que ens aguanta”)

No hem de negar la por, ni l'odi que sovint reclama el seu lloc, ni el desànim, ni la temptació de llençar la tovallola. No, hem de reconèixer tota aquesta amalgama tan humana de pensaments i sentiments i posar-la al servei del nostre centre director: l'esperit que ens aguanta.
La infinita saviesa interior de cada un de nosaltres, obeint el comandament rebut, sabrà transmutar i utilitzar totes les nostres potencialitats, emocions i sentiments en benefici de la tasca que ens ha estat encomanada i que lliurement hem acceptat d'acomplir.


(Sigueu equànimes i serens d’esperit”)

Exhorto tots els guerrers d'aquesta nació a mostrar la màxima equanimitat davant la crueltat dels atacs que estem patint, i davant la passivitat dels qui tenen els mitjans per evitar-ho i no els utilitzen.


Us exhorto a fer el pas decisiu que ens ha de garantir el resultat final:

(“I posem aquest esperit al capdavant de la nostra vida individual i nacional”)


No us contempleu més com a homes febles que s'enfronten impotents als poders foscos de la mentida i l'opressió, amos durant tants segles de l'ànima d'aquest poble.
Contempleu-vos a partir d'aquest precís instant com a éssers que han descobert la seva veritable naturalesa: l'esperit. Substància essencial del nostre Ésser i font de la nostra fortalesa. I posem aquest esperit al capdavant de la nostra vida individual i nacional.


Aquest esperit d'integritat i absoluta plenitud ha de ser el batec del nostre coratge, la intel·ligència de la nostra ment, els mots que pronunciïn els nostres llavis, la total convicció de la justícia que ens empara, la força que ens guia cap a la llibertat.


És l'experiència d'aquesta integritat la que ens atorga la certesa que aquest esperit a qui hem donat el comandament ens aplanarà els camins i ens proporcionarà la intel·ligència i el coratge per acomplir allò que ens ha estat encomanat. Ens dóna la convicció que el veritable poder no està en les quantitats ni en les astúcies humanes, sinó en aquesta força harmoniosa, potent i imparable que emana del centre del nostre Ésser. Aquest mateix esperit ens impedirà relliscar cap a qualsevol pensament o actitud que posi en perill la consecució en plenitud de la tasca que hem d'acomplir, i farà efectiva la sentència bíblica "deu homes justos salvaran la ciutat".

La nostra decisió inapel·lable de situar l'esperit com a estendard i guia de la nostra lluita és la garantia del resultat final: l'alliberament polític i mental de la nació catalana.


Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció

19 desembre 2007

Friday, January 04, 2008

The tour of the Zoorealism


"The faculty of establishing relations and of synthesizing them is the
daughter of the maturity of the thought" Francesc Pujols

Eleven years after combining rhapsodies in Catalan all over the
world, I landed for the first time at the Horiginal on the street Ferlandina
of Barcelona. An earthling where they understand what I moan.

It was pleasant to swim among angles, posts, squares, artists, and humans of
all colours, and in the inside of the precinct with the presence of several
poets, like Pau Riba and Enric Cassases who only I knew from mediatic
illusions and books of counter currents.

The autumn tour at end of October was an emotional success, which
made deep feelings crushed and caught up with reality since the childhood of
our short democratic culture. As a matter of fact, I understand it as a
"happening" spaced out and without direction, but guided by the interaction
of feelings and vibrations between the exiled public and the emigrant
Catalan artist.

However the new Catalans embraced us at the end of the concerts,
after devoting a song to the bored boys who "beat up emigrants on the public
transports, when they work". The authentic ones......were infuriated,
turning their necks to one or the other side, because when they are partying
nobody should annoy them with the social and personal deficiencies of the
country.

On the Barcelona streets Catalan language is like the "Nou Camp"
(Barcelona's football stadium), a tourist relic. In fact, the
perplexed face of the municipal policeman, when he noticed that the
musicians who were expelled from the Rambles of Barcelona in the afternoon
because they were playing illegally sang in Catalan, sharply betrays the
regression of our popular culture, the eternal diminishment of our
subsistence?

The failure as a popular culture is always parallel to the beginning
of an economic crisis. As a matter of fact the signs already wave among us.
The price of products of first need have risen horribly, at the time that
the levels of education in Catalonia are the lowest of the Spanish state and
from Europe.

Consequently, it is far from surprising that in a society of minor
freedoms, those that can (like the rulers of the country), send their sons
to foreign schools. Is it strange that the Catalan culture is a minority in
her own territory?

This current situation is a product of the voluntary blindness of
the Catalans, to preserve the "society of well-being (welfare society?)." A
virtual, consumerist and fake paradise, where the social problems are
stories diluted in the personal enjoyment. We are so blind that we
do not realise that our culture is in peril of extinction. The signs are
evident: in ten kiosks of localities from the Valles County and Barcelona. I
could not buy a single Catalan book. Only copies of the Da Vinci code
translated into Catalan, indeed, a great classic of English literature!

From the economic point of view Catalonia is hauled down by the
emigrants, although feudalized by a crust|scab of civil servants families.
The Catalans live in a unique lost conception of the world. The mediatic
mirrors, paid with our taxes, show the new social model, the most advanced
in the world, not based on the realism or in the surrealism, but in the
ZOOREALISM!

Xavier Panadès, Catalan rhapsode living in Bristol (England)

http://xpanades.blogspot.com/

Blog Archive