Adesiara,
voler respondre les provocacions intencionades i maquinades en els
laboratoris de guerra dels adversaris, amb la higiènica intenció de no
deixar cap atac sense resposta, ens aboca a mossegar l'ham i a fer el
seu joc. Arran de la declaració imposada del Partido Popular de les Illes Balears que ha decidit aprovar la inexistència dels Països Catalans, complementada amb altres endemeses com el TIL o la Llei de Símbols,
hem viscut dues reaccions antagòniques. La primera, irònicament
divertida, és que els ignorants malintencionats han fet allò tan bajà de
confirmar desmentint i, d'aquesta manera, delaten un intent talibà
d'esborrar l'existència de la nació catalana, de la qual reneguen, però
de la qual provenen i a la qual, fora voler, pertanyen. Més que mai, a
tots i a cada un d'ells, els hi són d'aplicació aquelles sàvies paraules
d'un mestre que, tot i que voldrien fer seu (ho han intentat més d'una
vegada), els desautoritza i desqualifica:
«¿Som
catalans els mallorquins? Qui el negarà, aqueix fet, en no ser un
ignorant presumit? Sols una ignorància supina explica que hi hagi pogut
haver un periòdic que tractàs de posar en ridícul això dels catalans de
Mallorca. El malanat autor hauria fet molt bé d’estudiar una mica lo que
s’atreví a ridiculitzar. (...) La nostra nacionalitat és la catalana.
De Catalunya sortim, d'allà vengueren els nostres majors. No volem res
amb ells? Idò som uns renegats: renegarem la nostra sang. Desgraciat del
poble que en renega! Quin lloc més ignominiós li reservarà la història?
(...) La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha de ser
amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra
tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa». Antoni Maria Alcover (1909)
La
contundent i més que centenària declaració posa en solfa, de cara al
futur i per a sempre més, la credibilitat dels autors de l'acord. Els
retrata en la seva estultícia i els descriu com a ignorants, presumits i
renegats. L'autor del magne diccionari ja va definir, fa més de cent
anys, aquests mediocres dictadors que volen decidir allò que la Ciència
ha validat fa estona i la Història proclama. Actuen talment com si
decidissin votar que la Terra és plana, que la Mare de Déu nom Joana,
que les gallines pixen o que sant Cristòfol era nan! El ridícul és del
tot seu i d'aquesta manera hauria d'haver quedat la cosa; com una
manifestació impertinent i eixelebrada que els retrata.
Dissortadament
no ha estat així, perquè hi ha hagut un segon efecte negatiu. L'acord
barroer ha provocat, per mimetisme, sense pensar-hi gaire i per pur
impuls defensiu, una allau d'articles de gent de bona fe que, per
respondre una impostura totalitària, han caigut de ple en el parany i,
amb el lliri a la mà, s'han apressat a replicar amb la vindicació, no
menys absurda i irreflexiva, d'una nomenclatura extravagant que, a
mesura que passa el temps, ens és cada dia més adversa i perniciosa i
que, lluny de ser enaltida, ens convé posar en solfa. En política, les
casualitats no existeixen i el PP ha aconseguit que hi hagi
gent que defensi una denominació que potencia la divisió i
l’esquarterament. S'ha d'anar més viu a l'hora de les actuacions
reactives, perquè ens fan anar a remolc dels qui, interessadament, volen
embullar la troca. Cal ser proactius i no entrar a ballar amb la música
dels altres. La denominació Països Catalans és un invent,
relativament de nova planta, que s'ha mostrat ineficaç i que ha
demostrat que afebleix i diversifica. És un pegat, promogut a plena
consciència que era una mesura temporal, que ens anul·la el gentilici
històric (qui, quan li demanin d'on és, dirà que és dels Països
Catalans?), accentua el regionalisme i esvaeix la pertinença a la nació
catalana. És un nom que ens fa, a tots plegats, vernacles, és a dir:
esclaus domèstics. Ho explicaré, ho raonaré i, sobretot, ho documentaré.
Contextualització del “naixement” del terme Països Catalans
La primera vegada que apareix aquest terme és, en castellà, a l'obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa de Benvingut Oliver Esteller,
editada a Madrid l'any 1876. La denominació designava el conjunt dels
territoris objecte del seu treball detallats en el títol, però no com a
un conjunt nacional, sinó com a comunitat lingüística i, quant a Dret,
jurídica. Una dècada després, l'any 1886, a la revista L'Arc de Sant Martí, Narcís Roca Farreres escriu (ara ja en català) països catalans,
però malgrat els intents d'aprofitar i validar aquest nom, no va
quallar i mai no va passar de ser similar a l'expressió “països (o
terres) de parla catalana”, utilitzada abans i després (i encara ara) de
manera més habitual. Països Catalans no va passar de ser altra
cosa que un referent, anecdòtic i temporal, que no va fer-se popular.
De fet, el nom combinat anava en línia amb la idea defensada el 1859,
només disset anys abans, per Victor Balaguer, el qual proposava Pàtria Llemosina, com a definició d'una hipotètica federació de les terres de parla catalana.
Cal situar-nos en el calendari a l'entorn previ al llibre de Benvingut Oliver. Com a primer punt clau de referència, cal relatar que la primera meitat del segle XIX, La Renaixença
va activar la represa de la llengua i de la cultura catalana i, amb
elles, l'assumpció de pertinença a la nació catalana. Cal tenir en
compte que el gentilici catalans, habitual als regnes de Mallorca i de València durant els segles XIII, XIV i XV (vg. al final ANNEX 1) i, amb menys mesura el XVI i XVII, s'havia vist gairebé arraconat el s. XVIII fora del Principat a partir dels Decrets de Nova Planta. Un segle després, sobretot a partir de La Renaixença
(1833), la catalanitat reviu i el gentilici es recobra i s'usa amb gran
normalitat i naturalitat al llarg de la segona meitat del segle XIX a
les Illes Balears i Pitiüses. Un segon punt important de referència, per
contextualitzar el moment històric del llibre d'Oliver on apareix paises catalanes, és quan, el 18 de maig de 1869, se celebra el Pacte Federal de Tortosa i ressuscita la terminologia habitual prèvia a la Guerra de Successió.
Així ressorgeix “la pàtria (i la nació) catalana” per designar l'àmbit
nacional. Reapareix sense cap oposició ni una; sense cap rèplica, ni que
sigui. Els exemples, tant pel que fa referència al gentilici com a la
consciència plena del domini territorial de Catalunya són, a Mallorca i
Menorca, nombrosos:
«Si
trescada l’alterosa Catalunya, si corregut lo planer i delitós verger
de la morisca València, us arribau fins a l’aimat estol de les Balears
lo cor se us eixampla al primer mot que hi sentiu, veient que no per
travessar les ones haveu eixit per açò de la Pàtria Catalana». Marià Aguiló (1867)
«Acceptau
de bon grat nostre present i sapigau que los fills de les Illes tenim
per molt de ser catalans! Volem bé a les lletres catalanes, perquè som
catalans». Josep Lluís Pons i Gallarza (1873).
«Tinga
lo nom de Catalunya, sia Catalunya la terra tota on la nostra llengua
se parla, i no hi hagi per a tots nosaltres més que una sola pàtria i
una sola llengua, i aquesta cobrarà en galania el que la pàtria creixerà
en grandesa». Jeroni Rosselló (1873)
«Alguns
bons fills de la benvolguda Mallorca han respost amb entusiasme i alt
patriotisme al crit de sos companys d’altres terres i unint el seu
esforç al dels catalans, de qui som els fills majors, i als de València,
que tenim per germans». Del telegrama de la Diputació de les Balears a les autoritats del Principat, en suport a la voluntat de formar un Estat Català (1873)
«Cal donar molta d’importància al recobrament de la llengua com a passa per reconstruir la Pàtria Catalana». Josep Tarongí (1875)
«No
sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbaro de catalanistes, ja
que als catalans basta ser catalans i no més; això és, fills i amants de
la pàtria catalana.» Josep Miquel Guàrdia (1889)
«Tenim
una llengua que és l’expressió de l’esperit de la nostra terra, que
s’ha perpetuat en la família i que ha mantingut sempre viva en nosaltres
la consciència de la nostra nacionalitat». Ramon Picó i Campamar (1892)
«Tenc
s’encàrrec de comunicar-vos que Catalunya és germana de Mallorca i que
se posa an es nostro costat disposta a ajudar en la lluita contra el
govern central. No hi ha dubte: Catalunya, València i Mallorca arribaran
a governar-se totes soles». Lluís Martí (1899)
«També venc per parlar-vos
del bon regionalisme,
perquè crec que el centralisme
és jou feixuc i penós.
El seu servici és danyós,
ell nafra el patriotisme,
lleva en el catalanisme
el més dolç i profitós.
Aquells que són castellans
que parlin en castellà
i noltros en català
i serem bons catalans!
Cerquem tots idees grans
pel catalanisme honrar
i el centralisme seurà
en el banc dels ignorants!» Antoni Vicens Santandreu (1899)
«La
crida feta pels comerciants i industrials de Barcelona en reclamació
del règim econòmic que les Bascongades gaudeixen és la passa necessària
per arribar a l’autonomia de la nostra pàtria». Joan Torrandell (1900)
Per
fal·laç, cal repudiar amb contundència l'afirmació estesa que aquest
catalanisme era únicament cultural. Ho desmenteix el poeta Marià Aguiló
(1825-1897), conscient fins al moll dels ossos de la convenient
estratègia d'identificar la defensa de la llengua i de la nació:
«Cap nació pot dir-se pobra
si per ses lletres reneix;
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix.»
El vigatà Jaume Collell (1846-1932) reblà el clau d'aquella quarteta:
«No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure
si no l'hi donen, s'ho pren.»
Per
deixar de banda la major consciència atribuïda tradicionalment a
Mallorca i al Principat, dos exemples més de la mateix època, un de
Menorca i un d'Eivissa, prou eloqüents quant al sentit polític i a la
voluntat d'alliberament nacional. A Menorca, el metge d'Alaior Joan Miquel Guàrdia (1830-1887) abans esmentat, l'any 1890 tancava un del seus escrits a L'Avenç amb aquesta proclamació inequívoca a favor de la independència de Catalunya:
«Així
ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja
coralment la independència, la llibertat, la prosperitat i l’avenç de la
pàtria catalana».
Un contemporani d'Aguiló, de Collell i del metge menorquí, l'advocat i periodista eivissenc Felip Curtoys i Valls (1838-1916), també glossava la llibertat, agermanada, de les terres catalanes:
«Que som terra catalana
ja és ben fàcil d'advertir,
llevat que un tengui lleganyes
o cervell de ratolí.
Sa llengua mos agermana,
sa història no pot mentir (...)
Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí.
Va florir i ara ja grana,
i arriba es temps de collir,
i enc que bufin tramuntanes,
tot comença a reverdir,
sa memòria, ses solanes,
ses feixes i es vells amics.
I basta que mus separaren,
que molt més ens hem d'unir,
com es grans d'una magrana,
que no ens puguen despartir.
Entre germans ningú mana,
no ens podem desavenir.
Sa feina no serà vana
si arribam a aconseguir
sa llibertat sobirana
que un dia vàrem tenir
i es drets que junts defensàrem
lluitant contra en Felip V.»
La Gran Catalunya (1900-1936)
Entrats
ja dins del segle XX, les proclamacions de catalanitat arreu del
territori es fan cada vegada més habituals. Aquesta evidència dispararà
les alarmes i, a tocs de corneta de Madrid, deixondirà els botiflers a
inventar, activar i atiar el regionalisme i l'anticatalanisme en totes
les seves facetes (vg. ANNEX 2 al final).
Malgrat els avenços, es detecta una manca d'unitat en la terminologia a
l'hora de definir la nació, però és únicament una qüestió de
nomenclatura, perquè el concepte polític és prou clar. L'ús de Països Catalans és pràcticament nul. Des de L’Avenç es propugna la denominació Catalònia que, tot i que rep una relativa bona acollida i que, més endavant, farà seva Joan Coromines, no és assumida per gairebé ningú. Rovira i Virgili defensa l’ús de Catalunya integral, per a la nació, complementat amb el de Catalunya estricta,
per referir-se només al Principat, però els termes provoquen confusió i
l'expressió no creix ni s'expandeix. Posteriorment, en línia amb el nom
(comercial?) del diccionari català-valencià-balear d’Alcover, el valencià Nicolau Primitiu Gómez Serrano proposarà Bacàvia (o també Bacavària).
En tot cas, la diversitat de les aportacions al llarg del primer terç
del segle XX ens delata que ja s'havia detectat la necessitat de definir
i unificar la nomenclatura.
L’any 1906, dins de La nacionalitat catalana, concretament a l’article Greater Catalonia, Enric Prat de la Riba proposà la denominació Gran Catalunya. A Mallorca la idea va fer forat (s'hi afegí també el terme Catalunya Gran)
i fou acollida per molts d’autors. L'expressió va ser utilitzada fins a
la insurrecció feixista de 1936. Altres autors preferiren usar el nom
de Catalunya, sense additius, per referir-se a la nació. Uns i altres,
coincidien en utilitzar el gentilici catalans per definir la pertinença nacional dels illencs i dels valencians. Els exemples que ho demostren han emplenat llibres.
«Alcover,
un altre gran català de Mallorca, (...) ha afirmat altra vegada la
unitat de Catalunya en declarar, entremig dels aplaudiments dels
congressistes, que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es
parla de tots els homes de llengua catalana». Enric Prat de la Riba (1906)
«Mossèn
Alcover s’aixecà enmig de religiós silenci per demanar que, responent a
la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a
tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable
dictat de catalans, i que per a tothom fossin tinguts per tals». Pere Oliver i Domenge (1906)
«Això
de què els naturals de Mallorca se deien a si mateixos i se comptaven
com a catalans és ben positiu, i ho he vist mil vegades comprovat». Estanislau Aguiló (1907)
«Jo valencià nascut a València, afirme que la meua pàtria es Catalunya». Miquel Duran (1908)
«Prosperi
i escrigui molt, estimat Bofill, i cregui que s’alegra molt de
sentir-se vençut de la nova generació, a major glòria de Catalunya». Miquel Costa i Llobera (felicitació a Guerau de Liost, 1909)
«Si
no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per
un doble vincle de germanor i d'història, ho hauríem de voler ser. Però
és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs
son pare, el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment». Llorenç Riber (1909)
«Catalans
conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la
veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem,
ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, les Balears,
les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió
d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la
Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora. (...) És, doncs,
Catalunya una nacionalitat; serà una nació, un Estat. Ara bé, la
nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s’estén, a
més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les
encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures
d’Andorra; pels vergers de la València i per les blaves i assolellades
illes Balears». Pere Oliver i Domenge (1916)
«Crec
necessari dir-vos que estic del tot conforme que la nostra parla no és
més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots
arribarem a comprendre que som catalans». Joan Mir i Mir (1917)
«Els
mallorquins, davant el fet indiscutible de la resurrecció de la nostra
veritable personalitat, ens trobem en la necessitat d’adoptar un ideal
que ens dugui, com més aviat millor, a la regeneració total del nostre
poble. L’any 1717 senyala el començament de l’època més intensa
d’influència centralista. Qui sap si enguany, després de dues centúries,
començarà l’època més intensa de la reconstrucció de la nostra casa
pairal». La Veu de Mallorca (1917)
«Si
el mallorquinisme no pot ser oposat a balearisme, i balearisme vol dir,
essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme
únic que s'ha d'admetre com a bo i raonable és el catalanista». Joan Estelrich (1917)
«...la
reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou
coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius
de valenciana i mallorquina...» Eduald Martínez Ferrando (1918)
«Els
mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi
presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del
reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o
continuar units a l’Estat Espanyol unitari». Cambó (carta als mallorquins publicada a La Almudaina l'any 1918)
«Catalunya
és una nació. I deixau-vos anar de literatures i regionalismes “sanos y
bien entendidos”. Sense paliatius de cap casta, el fet és l’existència
de Catalunya com a nació; aquest és el fonament de tot, fonament tan
fort que permet afirmar que per sota les ruïnes de l’edifici actual de
la causa catalana seguiria bategant l’esperit del poble presoner del
dret i la llengua i el poder d’un altre poble, lluitant sempre i espiant
l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat».
Joan Pons i Marquès (1919)
El gener de 1928 apareix a Mallorca LA NOSTRA TERRA,
una magnífica revista mensual d'Art, Literatura i Ciència que es
publicarà fins a l'aixecament feixista-militar de juliol de 1936. En els
editorials teoritza i propugna la reconstrucció nacional a partir de la
llengua, la cultura i els eixos identitaris de la personalitat
col·lectiva del conjunt de la nació. La revista comptava amb
col·laboradors destacats d'arreu de Catalunya (Amades, Carner, Chabàs, Coromines, Fabra, Macabich, Martínez Ferrando, Maseras, Moll, Saltor, Soldevila, Villangómez...). En les seves quatre mil cinc-centes pàgines, no apareix l'expressió Països Catalans i, en canvi, és habitual la denominació Catalunya Gran
i molt freqüent el gentilici catalans aplicat als mallorquins i als
valencians. Els editorials i els nombrosos articles referits a la
qüestió nacional catalana, són una font imprescindible de referència.
«Mallorca,
sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és altra
cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteisme
vuitcentista. Com a tal forma part de la Catalunya integral, participant
amb ella de la unitat de raça, de la unitat de llengua i de la unitat
de cultura, la qual ha enriquit molt sovint amb aportacions de gran
vàlua. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta
de Catalunya, i desvirtuar el regionalisme o el mallorquinisme com a
conceptes mancats totalment de sentit». LNT (1930)
Menorca,
d'acord a la seva tradició històrica, recela de Mallorca i propugna
incardinar-se a Catalunya. Amb un precedent de l'any 1916, arran de
l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia per a les Balears (finalment, serà
només de Mallorca i d'Eivissa), l'any 1931 el posicionament dels
menorquins s'accentuarà.
«Una
vegada Menorca s'hagi ajuntat en una Mancomunitat, deuria lligar-se a
una regió, la qual segons la meva opinió, hauria de ser Catalunya». Pere Ballester (1916)
«Seria
profitós que ens posàssim d'acord per cercar un apropament vers aquells
sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la
que nosaltres pertanyem d'ençà que Menorca fou conquerida pels
catalans». Tudurí Garcia (març de 1931)
«Menorca
és catalana, genuïnament catalana (...) [i cal] enfeinar-nos en la
tasca, àrdua és ver, però també bella i justa de la catalanització
radical de la nostra illa. (...) Advinguda la República, que no pot
ésser altra que federativa, ens cal tombar els ulls vers la història i
regenerar-nos com a poble lliure. (...) Res d’Estat Balear, res de
provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són
els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. (...) Si
Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana.» Joan Timoner i Petrus, Menorquit (1931)
El 28 de setembre de 1931 hi ha una intervenció de Gabriel Alomar a
les Corts espanyoles en protesta perquè les Balears no vagin unides a
Catalunya i amb el mateix estatut d’autonomia. La protesta va rebre, amb
una única excepció, el suport dels altres diputats illencs, alguns dels
quals ho eren per partits polítics de Barcelona, com Alomar, Antoni Maria Sbert o Joan Estelrich.
«Veieu-la
bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les
costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de
la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un
fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes
pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça
estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiua, i fins
s’ha declarat estranger a una part del solar originari». Gabriel Alomar (1931)
«Era
mi tesis, en aquel artículo, que Mallorca no podía formar un todo
orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua, nuestra raza y
nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo
era inventar entidades artificiosas. Y que los mallorquines, quisiéramos
o no, éramos catalanes de Mallorca, como nos había llamado ya el más
grande mallorquín de nuestra historia: Ramon Llull. Han pasado muchos
años. Mi postura no ha variado. Sigo luchando por la ilusión que he
acariciado toda mi vida; por la federación de esa región balear a la
antigua nacionalidad catalana. Ya sabemos que la realización de ese
sueño se halla dificultado por el artículo 13 de la Constitución pero
nada hay que pueda detener el cumplimiento de un ideal cuando arraiga
hondamente en la conciencia popular». Alexandre Jaume (1931)
«Nosaltres
els mallorquins, a grat o a desgrat, no som altra cosa que catalans de
Mallorca, i Mallorca no és altra cosa que una illa catalana. Negar la
catalanitat de Mallorca és la prova més evident que no es tracta d’altra
cosa més que d’una manifesta i immotivada antipatia per Catalunya, que
quasi tots acaben per confessar. Els prejudicis no són arguments». Antoni Salvà (1932)
«Catalunya
no se circumscriu a les quatre províncies de la divisió administrativa
espanyola sinó que abraça totes les contrades on se parla la llengua del
rei En Jaume». Miquel Ferrà (1932)
«I
no ens parlin de mallorquinisme oposat a catalanisme o a valencianisme,
perquè el punt essencial, bàsic, del catalanisme, mallorquinisme i
valencianisme és l'afirmació de la unitat històrica, racial i
lingüística. Pels mallorquinistes, Catalunya no pot ser més que l'alter
ego: la seva llengua és la nostra, la nostra literatura és la seva, la
seva història és la nostra, el seu pensament, el nostre pensament...» República, 1934
«Tot el meu passat que la història allunya
el tenyeix de glòria la Gran Catalunya
Jo sóc mallorquí i és la meva glòria
esser català per la meva història!» Pere Capellà (1935)
Aquestes
proclamacions de pertinença a la nació catalana de ciutadans de fora
del Principat, no són exclusives de Mallorca, Menorca i Eivissa. També
n'hi ha a València:
«Els qui es preocupen del problema nacional (...) Tortosa és al centre geogràfic de la Catalunya peninsular». Víctor Major (1930)
«Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d'una regió de la nacionalitat catalana». Emili Gómez Nadal (1931)
«Valencià de la ciutat de València, declaro que sóc català». Carles Salvador (1933)
El 23 de maig de 1936, a imitació gairebé idèntica d'un precedent anterior del maig de 1934 (fracassat arran dels fets d'octubre d'aquell any), un grup de 165 intel·lectuals del Principat, amb un Comitè d'Honor de 6 i un Patronat de 21, publiquen un Missatge als mallorquins recordant l’aportació mallorquina dins el procés de consolidació de Catalunya i fent una crida a la unitat nacional:
«Catalans
de la Catalunya estricta, fem una crida a les corporacions públiques de
l’una i l’altra terra perquè es disposin a dur a bon terme la nostra
comuna esperança».
El 14 de juny de 1936 un grup de 153 mallorquins contesten el missatge amb una Resposta als catalans, on es proclama, en nom de Mallorca, la voluntat de continuar lluitant a favor de la unitat i del comú destí de Catalunya:
«Amb
la nostra resposta volem fer la triple afirmació d’una unitat de sang,
de llengua i de cultura que adrecem a la Catalunya immortal, la
Catalunya de tots els catalans i de tots els temps que s’estén del
Rosselló a València, la del rei en Jaume i de Ramon Lull».
El Missatge als mallorquins va generar un epígon des de València (vg.
, publicat dia 28 de juny de 1936 a La Vanguardia, mentre que la Resposta als catalans va propiciar una segona resposta des de Menorca que no s'arribà a publicar:
«No
sabríem dir més ni millor que els nostres germans de Mallorca; bastarà,
doncs, manifestar que ens adherim de tot cor i amb sencera convicció a
la resposta d’ells, i expressam el nostre desig d’obrar en conseqüència
amb aquesta professió de fe en les destinacions futures de la comunitat
catalano-balear».
El
camí de la unitat s’acostava. S’albiraven temps de represa. La
insurrecció feixista va interrompre el procés i va provocar una brutal
repressió ideològica contra els catalans. Ho diu Francesc de B. Moll: “El 18 de juliol va impedir que es consolidàs la col·laboració”. Ho ratifica Gregori Mir: “L’alçament militar-feixista interrompé la unitat”. L'exili
interior abocà els catalans a endinsar-nos, de nou, dins de la cova del
silenci no resignat, antic i molt llarg que descriu i canta Raimon.
La resurrecció (forçada i amb calçador) dels Països Catalans
La
lenta represa de l’edició de llibres catalans en ple franquisme, a la
meitat del segle XX, torna evidenciar la manca de concreció
terminològica per definir l’àmbit nacional. Reapareixen, tímidament, les
referències a les terres de parla catalana, però no s’esvaeix la
necessitat de cercar una denominació comuna. A Mallorca, arran de la
criminalització que es va fer de la Generalitat de Catalunya, acusada
del desembarcament republicà de l'agost de 1936, ja ningú no usava
Catalunya Gran per referir-se al conjunt de la nació, ni tampoc no
reapareix cap dels altres noms de principis de segle (Catalònia, Catalunya integral...).
Així mateix, són comptades les encriptades referències públiques a la
catalanitat. Tampoc reeixia cap de les novelles propostes. No va
quallar, l'any 1956, l'expressió Mediterrània Catalana aportada per l'occità Pierre Deffontaines ni, tampoc, el nom de Comunitat Catalànica (que defensava el gentilici catalànics, per referir-se a tots els catalanoparlants), explicada en un manifest publicat el juny de 1961 a la revista Serra d’Or, sobre una proposta de Miquel Adlert (posteriorment alineat amb els secessionistes).
En aquest context, des de la perifèria nacional i en ple franquisme, Joan Fuster rescata i reivindica el terme Països Catalans en els seus llibres Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms,
publicats l’any 1962. Com així va optar per aquesta denominació i no
per la més usada històricament, Catalunya, o d'altres més usades des de La Renaixença ençà
(Pàtria Catalana, Nació Catalana o Catalunya Gran)? Com així va creure
que el plural convidaria a una major acceptació? Com és que, en la
dispersió, hi va veure un avantatge? Com així no va detectar l’efecte
divisori, tant conscient com era de l’esquarterament de la nació? Com
així va creure que aquesta expressió no provocaria el rebuig de
l'anticatalanisme? El 1960, només dos anys abans d'editar els llibres, Fuster havia escrit a la revista Serra d'Or:
«Per
catalans volem ser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix
terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya
estricta».
Sobta encara molt més la decisió quan Joan Fuster mai
no va amagar la seva preferència per Catalunya, ni la provisionalitat
de la denominació. De fet, ho manifestà explícitament:
«Pel
que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia
era la més natural també: dir Catalunya del conjunt del poble
catalanoparlant.(…) L'ideal fóra adoptar, no ja la forma Catalunya Gran,
sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé:
aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les
condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible. I és per
això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús
de la paraula Catalunya. Hauríem de fer els majors esforços per
reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó
que convé emprar sistemàticament la denominació Principat per
referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, Catalunya
estricta justament. Tenim dret a esperar - per molt llunyana que se'ns
presenti aquesta esperança -, que un dia serà suficient dir català per
al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió
comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti».
Siguin quines siguin les raons que ell ponderà com a superiors, la proposta de Fuster representava el rebuig tàcit d'anteriors terminologies i significava una reculada que es faria més notòria amb el temps:
«Més
apta que la forma "Gran Catalunya" o "Catalunya Gran" és la de "Països
de Llengua Catalana". I millor encara, la de "Països Catalans", que tant
s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la
prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc,
l'avantatge de la concisió i de la "normalitat". En té, de més a més, un
altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels
particularismes tradicionals: és un plural.
Com així escriu “més apta”? Con així “millor”? Amb quins paràmetres es fonamentà per afirmar que Països Catalans s’havia
estès en els darrers anys? D'on treu la prova de “viabilitat” que
assegura? Com podia parlar de “concisió” sobre un terme doble i, fins i
tot, ambigu? Com n'assegura la “normalitat”? Com atribuïa amb un plural
l'acolliment, ni que fos provisionalment, dels particularismes? Com així
Fuster, a plena consciència del caràcter inadequat del
terme, proposa aquest interludi? Com així un nom provisional? Creia que
serviria com a estació d’enllaç; com a fita per a una primera etapa?
Quan pronosticava que s'hauria de fer el canvi definitiu? El fet cert és
que el terme no va merèixer cap entusiasme i no va ser d’ús públic
general ni popular, sinó que va romandre lligat a àmbits culturals,
sectors catalanòfils, moviments polítics molt conscienciats i cercles
acadèmics que l'introduïren com a veu enciclopèdica. Alguns estudiosos
atribueixen la relativa acceptació inicial dels il·lustrats no tant a la
idea del terme com al respecte que generava l’autor de la proposta. Al
final, lluny de l’objectiu d’aglutinar i integrar la ciutadania, el
terme no enganxava ni era aclaridor. El pas del temps (això sí que ho
havia intuït i predit Fuster) encara el faria més poc recomanable, perquè era separador; perquè, en comptes d’unificar-la, esbocinava la nació.
Països Catalans no
defineix ni descriu una nació sense estat. Tot el contrari. La
fragmenta i la dispersa en un conjunt indefinit. Quins són els països? A
cap moment els assenyala, sinó que, sense indicadors, hem d'endevinar
amb sobreentesos que es tracta de la Catalunya Nord, el Principat, La
Franja, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. A vegades, no
sempre, algú fa l'esforç de recordar l'Alguer (que seria el país català
de l'estat italià). Rarament, algú té l'esma de pensar en Andorra, ara
per ara l'únic territori català amb estructures d'estat. El punt comú
del doble terme, la catalanitat, actua com a adjectiu i no significa
presència, sinó únicament referència i encara aquesta sense detall.
Podria assenyalar un simple marc geogràfic, com seria el cas dels Països
Bàltics, amb Estònia, Letònia i Lituània (ep!, de dues cultures
diferenciades ja que els estonians parlen una llengua finesa), o als
Països Escandinaus, amb Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia (ep!,
igualment, amb llengües i cultures distintes). Com a molt, podria
assenyalar un simple marc històric, com seria el cas dels Països
Anglosaxons, o, més clar encara, un marc exclusivament lingüístic com
els Paises Hispanos. Sigui com sigui, Països Catalans
no és apte per emmarcar la nació catalana i, d'ençà de la invenció del
pegat l'any 1876, ha passat massa temps per resistir-se a l'evidència i
no voler-ho veure.
L’historiador occità Pierre Vilar, conscient que la denominació no arrelava, l'any 1976 aportà l'expressió Espai català,
una proposta que tampoc no va reeixir. Coincidint en el temps i com a
fet positiu a destacar, tot i el caràcter regional, cal valorar la
requalificació del terme “catalunya francesa” per la denominació
Catalunya Nord que, de manera progressiva, amb les argumentacions de Llorenç Planes i
l’impuls d’un nodrit grup d’escriptors i artistes del Rosselló,
assolirà l’èxit i es farà d’ús comú i natural arreu de la nació. A la
Catalunya nord-pirinenca, a més, es compta amb dos aspectes positius
més: el gentilici d'ús normal és el de catalans i la senyera sovinteja
arreu sense additius.
A Mallorca, en relació a la pràctica del primer terç del segle XX de parlar de la Catalunya Gran o, senzillament, Catalunya, Països Catalans no
va rebre una bona acollida i els anticatalanistes encunyaren la sàtira
burlesca de “pastissos catalans”. Gairebé vint anys després dels llibres
de Fuster, la proposta no havia reeixit. Serveixin dos exemples crítics de pensadors prou qualificats com a mostra:
«Per
anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el
País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i
prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President
de la Generalitat hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del
País Valencià. Això de les autonomies ho espatlla tot. És com el conte
de la vella per no arribar-ho a tenir mai. Et fan transferències de
vint-i-cinc cèntims amb dues dècimes i s'obliden de la geografia, el
llenguatge i el tarannà, que són realitats històriques com una catedral». Blai Bonet (Serra d’Or, gener 1981)
«Com
havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista
seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya
(aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a
nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com
Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força
ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981) L’article es refereix al naixement, l’any 1952, de la revista Raixa.
El fet és que l'expressió Països Catalans va
aparèixer (reaparèixer, si es vol) en ple franquisme. La paradoxa del
condicionament del terme, atesa la situació política, ja podria haver
significat una invitació al rebuig o, si més no, al qüestionament.
Tanmateix, tampoc no va ser esmenat arran de la mort del dictador amb la
nova restauració borbònica (si us plau, defugiu parlar de transición democrática). En els debats que va obrir el Congrés de Cultura Catalana de
1977 no es varen aportar definicions unificades ni es varen establir
els mínims criteris terminològics d’ús comú. Excepte l’essencial nom
comú de la llengua (profanat a l'estatut d'autonomia de València per
imposició política), varen romandre pendents d'aclarir aspectes claus de
la simbologia d’una cultura i d’un poble. El mapa nacional, la bandera,
l’himne o la festa nacional, per esmentar quatre elements bàsics,
difereixen en funció del territori. Potser és la conseqüència més de
haver volgut fer part d’uns “països”, en comptes d’una nació. Al
capdavall, tan esquarteradores resulten les províncies, com les
autonomies, com els països.
Els 80. És molt senzill (i, encara que no ho fos, és molt necessari)
Les esmentades reflexions de 1981 de Bonet i de Llompart no eren aïllades. Des de València, Josep Guia, després de parlar amb Joan Fuster
i de rebre d’aquest el vist-i-plau més científic i empíric possible
(“provem-ho!”), fa una crida clara i catalana: recobrar el nom original
de la nació, Catalunya, i el del gentilici catalans. En definitiva, els
noms que, de manera absoluta fins al segle XVI, i reactivats entre 1833 i
1936, des de La Renaixença fins a la Guerra dels Tres Anys, varen ser d'ús normal a tot el territori. Aquella aposta contundent de Guia només
tenia el possible defecte d’arribar massa prest, amb un percentatge
baix de ciutadans conscients amb voluntat emancipadora, o massa tard,
rere els efectes d’una paròdia de cop d’estat i d’una llei
“d’harmonització autonòmica” clarament involucionista, potenciadora de
l’anticatalanisme i atiadora de l’esquarterament.
Les reaccions a la proposta de Guia són, majoritàriament, molt favorables (Nadal Batle, Gabriel Bibiloni, Blai Bonet, Pere Calders, Gonçal Castelló, Santiago Cucurella, Josep Maria Espinàs, Bernat Joan, Joan Triadú, Marc-Aureli Vila...).
Davall davall, però, circularen atacs fonamentats en el menyspreu, amb
crítiques fatalistes, molles, sense alternatives, carregades d'autoodi,
desqualificadores, caricaturesques, simplistes, mancades de rigor, poc
argumentades i, en tots els casos, elaborades sobre la cultura del no:
“no és gens senzill”, “no és el moment”, “no és l’estratègia correcta”,
“no és gens prudent”...
Han passat gairebé 30 anys de la proposta de Josep Guia. ¿Ja podem respondre a Fuster
que ho hem provat i no ha funcionat o, com jo crec, és més just dir que
encara ara no ho hem provat de debò? ¿Que allò que ens caldria és
adoptar una determinació i implicar-nos-hi sense dilacions ni excuses?
Sigui com sigui, la realitat és caparruda: bastir una nació reclama
definir-ne la simbologia i la nomenclatura i, entre aquestes, amb
caràcter d’emergència el nom de la nació. Som a un pam de veure com una
part d’aquesta nació aixecarà la senyera al costat de les banderes dels
estats lliures del món. Com romandrem “les províncies”, “les regions”,
“les autonomies”, “les terres” o, si voleu més ambigüitat, “els països”
exclosos? Serà més fàcil refer el nom amb una part del territori
alliberat? Ja tenim l'experiència d'Andorra i no hem vist que hagi
provocat “l'efecte crida” ni “l'efecte estira” que pronostiquen els
defensors del regionalisme i dels ritmes. El paral·lelisme amb Irlanda,
després de 75 anys de l'esqueix del territori nacional, tampoc no
convida gaire a l'optimisme.
Hem tingut prou temps per tocar amb les mans que ens cal un nom singular i clar, perquè Països Catalans
no funciona. D'entrada, no té l'efecte que es volia de multiplicar les
adhesions i, en canvi, aporta un referent que xapa, confon i, sobretot,
anul·la (dificulta molt, si més no) l'ús, antic i natural, de Catalunya
(un nom singular, clar i utilitzat durant més de mig mil·lenni). El
terme combinat no facilita el gentilici, perquè ningú no afirma ser
“dels Països Catalans”, senzillament perquè som catalans. Tanmateix, les
poques nacions del món amb nom compost necessiten d'altres referents
singulars. El cas dels Estats Units (format per una nació amb més de
cinquanta estats) és prou clar: per referir-se a la nació diuen Amèrica i
no fan esment al continent, sinó a la seva pàtria. Històricament, els
qui han tingut consciència de ser catalans ho han proclamat talment
així, i sense por ni recança. A vegades n'hi ha que s'exclamen en
sentir-ho, però fins ara no hem llegit mai cap rèplica raonada amb el
mínim rigor. Les protestes no van més enllà de les excuses covardes,
d'una hipotètica estratègia regionalista (més que pragmàtica,
obstaculitzadora i diferidora) o, dels apriorismes viscerals dels
anticatalanistes. En tot cas, els opositors mai no han pogut confrontar
l'allau documental que proclama la catalanitat. Ni tan sols les pedres
que ens parlen amb el llenguatge dels símbols.
Quant
al gentilici passa exactament el mateix que passava amb el nom de la
llengua. A València, durant el franquisme, apareixien pintades a favor
de parlar “el valencià”, amb consciència de catalanitat dels clandestins
autors. A Mallorca i al conjunt de les Balears i Pitiüses hi havia tot
un ventall de noms. Era habitual trobar referències a llengua pròpia,
vernacle, mallorquí, la nostra llengua, la llengua de les Balears...
eufemismes! Els complexos d'inferioritat es volien justificar amb allò
de “jo ho tinc claríssim... però no és prudent i ens convé dir valencià o
mallorquí!”. Salvador Espriu, per fer burla dels temorencs cagadubtes, va proposar un nom de senyora, Rosalba Cavà i, així, rossellonesos, algueresos, balears, catalans i valencians, tothom content! Fins que un altre poeta, Josep Maria Llompart,
l'octubre de 1977, no va aixecar el crit de “català! català! català!”
dalt d'un escenari a la plaça Major de Palma i va provocar el xoc social
aclaridor, tot eren flors i violes per defugir una denominació bàsica
urgent. Passa d'hora de fer el mateix amb la definició de pertinença
nacional i amb la unificació de la nomenclatura i de la simbologia.
Passa d'hora d'acabar amb les falsificacions, els maquillatges i les
mitges veritats que no són altra cosa que mentides disfressades! Els
noms mal utilitzats són un mecanisme covard per embullar la troca; una
eina de confusió; una arma dissimulada. Per sort, tot i la documentació
que ens ha estat espoliada (sovint destruïda amb tota intenció, amb
arxius profanats i pàgines de llibres arrabassades), romanen vives les
paraules dels nostres pensadors més il·lustres. En aquest treball n'he
remarcat alguns, d'entre els milers d'exemples que apareixen a les
bibliografies, prou clarificadors. Com solem dir: que cantin papers i
mentin barbes!
El
procés en curs del Principat de Catalunya ens convida a impulsar i
prioritzar la consulta o, si s'impedeix fer-la, la proclamació
unilateral més que justificada, sigui amb eleccions plebiscitàries o
sense. Això no obstant, no podem deixar de banda un aclariment que ens
és essencial a tots els catalans. Ens cal, amb segell d'urgència,
definir la identitat i les relacions interiors si volem mantenir els
cordons umbilicals que han de nodrir l'alliberament progressiu de tota
la nació. És una qüestió de fons transcendental que afectarà la
separació, ara regional i demà mateix nacional, amb una nació xapada en
“països” a cinc estats diferents d'Europa.
A tall d'epíleg (reflexions i recomanacions)
1.- Algunes reflexions personals afegides
Som
catalans i no dels Països Catalans. Com la majoria de persones, quan em
demanen d'on sóc la meva resposta va condicionada al lloc on em fan la
pregunta. Així, si m'ho demanen a Felanitx, dic que sóc de can Balutxo,
si m'ho demanen per devers Palma o Sóller, dic que sóc felanitxer, si
m'ho demanen a Maó, a Burjassot o a Girona, dic que sóc mallorquí, però
quan m'ho demanen a qualsevol lloc del món dic que sóc català. En tot
cas, a Felanitx, a Palma, a Sóller, a Maó, a Burjassot o a Girona, faré
venir bé que la meva condició de mallorquí és consubstancial al fet de
ser català. No dic mai (no crec que ho faci ningú si no és per
esnobisme) que sóc dels Països Catalans, ni de les terres de parla
catalana, ni tan sols, allò que va ser tan recurrent de “català de
Mallorca”, perquè allunya de la normalitat (algú diu “català del Bages” o
“català del Ripollès”?) i fa el mateix mal efecte que genera llegir
“botifarra catalana”, “paella valenciana”, “sopes mallorquines”, “flaó
eivissenc” i tants d'altres noms complementats que no requereixen la
companyia d'un gentilici, perquè tenen prou identitat en el substantiu.
Països Catalans
és un nom recercat i mal trobat, un succedani temporal, desafortunat,
dispers i, en el seu propi conjunt plural, esquarterador de la nació
catalana. És un nom de nova planta, rescatat amb lupa en ple franquisme,
fa seixanta anys, a partir d'una ocurrència de fa cent-vint anys, sense
arrelar ni arran de l'invent ni arran del rescat. És una fórmula
defensada per raons tàctiques, però a plena consciència de
transitorietat. Si l'objectiu era (i per a alguns encara ho és)
denominar qualque cosa més que “les terres de parla catalana”, s'ha
comprovat erroni. Si la pretensió era fer de la composició el nom de la
nació, amb l'objectiu d'implicar la ciutadania de tota la geografia
catalana, el fracàs ha estat absolut. No ha incorporat ningú que no
tingui ja plena consciència de catalanitat i, en canvi, ha provocat que
els enemics ho interpretin com allò que és realment: una maniobra
maquilladora més pròpia de l'estil de la “maña” borbònica. Una argúcia,
certament, molt allunyada de la nostra cultura. Ens distingim per parlar
clar i català. En canvi, aquest subterfugi recorda molt aquelles
“providencias muy templadas y disimuladas de manera que se consiga el
efecto sin que se note el cuidado”. La denominació Països Catalans no va més enllà del paral·lelisme amb els “paises hispanos”,
usat per agrupar els territoris on es parla espanyol, pertanyents a
estats independents i, en més d'un cas, enfrontats entre sí. Una
referència únicament lingüística, cultural com a molt, sense cap
connotació afegida.
Catalunya
és, en quantitat i en temps, el nom més usat històricament per
referir-se al conjunt de la nació. Només s'amaga o dissimula, amb
espires intermitents de recobrament, en els moments de major persecució
arran de les victòries militars de Felip V o de Franco
i els períodes immediats subsegüents. Han estat la por i la repressió
les causes que han arraconat l'ús públic del nom. Just per això, com a
reparació, mereix ser recuperat i reivindicat. La documentació trobada,
amb evidències clares de censura i amb proves fefaents que molts
d'historiadors ho han amagat deliberadament, certifica l'ús volgut i
acceptat del gentilici catalans als antics regnes de València i de
Mallorca.
Des de La Renaixença ençà,
cíclicament apareix el recordatori que la nomenclatura i la simbologia
són encara qüestions no solucionades satisfactòriament. La qüestió dels
noms i dels símbols roman encara avui pendent. Si volem definir-nos
sense interferències dels qui no ens voldran reconèixer mai
nacionalment, ens cal posar-nos d'acord sense diferir-ho més. El procés
en curs reclama marcar objectius al calendari i abocar-nos-hi sense
demora i com més prest millor.
2.- Dues recomanacions finals
Hi ha moltes de persones, possiblement la gran majoria, que utilitzen la denominació Països Catalans,
amb la convicció que és un terme positiu i pràctic. En algun cas
recent, em consta que té l'afegit, aparentment satisfactori, de plantar
cara als despropòsits dels governs colonitzadors, però tàcitament
s'entra en el joc que aquests governs han dissenyat per accentuar la
divisió nacional. Ells tenen un nom, una bandera, una festa nacional, un
himne, una nomenclatura definida i uns símbols nacionals. Tot plegat,
és una arma que no posseïm. Encara vivim inserits pendents “d'un temps
que serà el nostre i d'un país que ja anem fent”... però serà el nostre i
l'anem fent molt, massa, lentament. Hem de definir aquest País Català
(sí, en singular!). Hem de defugir de tot el que ens pertorba. Per
exemple, ens convé eradicar l'ús de “països catalans” i recobrar el
substantiu nacional. Per descomptat, no es pot esborrar en dos dies un
ús que, encara que en percentatges mínims i en sectors conscienciats
molt reduïts, fa temps que es practica. Entenc que ja s'ha provat
l'anormalitat del terme, el no arrelament social, el caràcter de
temporalitat, el sentit esquarterador, l'efecte de dividir la pàtria... A
més, hi ha un altre argument que esdevé una prova del cotó fulminant.
Si Països Catalans apareix
el 1876, vol dir que no arriba als cent-cinquanta anys de vida. Què hem
de fer de Catalunya que, tant a les Balears com a València, en té prop
de vuit-cents?
Crec convenient minvar, en progressió geomètrica, l'ús de l'expressió Països Catalans i,
simultàniament, augmentar el de Catalunya, com a nom de la nació
completa. Algú pot pensar que aquest procés de substitució (en línia amb
el que preveia i desitjava Joan Fuster i d'altres “perifèrics” com Nadal Batle o Blai Bonet)
és del tot innecessari al Principat i a la Catalunya Nord on, el nom de
Catalunya i el gentilici catalans, són d'ús quotidià. Doncs, justament
és la part de la nació on més aclariments calen, perquè del que es
tracta és d'eixamplar el nom restringit al conjunt del país. Hi ha
moltes d'argúcies, sense haver de recórrer al manyuclat “de Salses a
Guardamar i de Fraga a Maó”. Es pot fer amb breus explicacions
aclaridores o, simplement, parlar de Catalunya “nació” o “completa” o
“total” o “sencera”... No és difícil fer-ho i, encara menys, convidar
els altres a imitar-nos. Fora del Principat aquest exercici té un efecte
immediat, perquè l'ús del nom de la nació i el gentilici corresponent
ja suposen una proclama que defineix i identifica. Aquest ús connota,
d'entrada, voluntat d'emancipació i, atesa l'evidència del maltracte
que, en tots els ordres (lingüístic, cultural, social, econòmic...)
pateixen el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, marca una via
d'evasió i un rebuig contra l'abús colonial. De part meva, puc aportar
una experiència positiva. En el llibre La Identitat Reeixida (Palma,
2002), referit a la qüestió nacional i, per tant, farcit de referents a
la pàtria, no vaig usar ni una sola vegada el terme Països Catalans. Si el terme apareix dues vegades en el llibre és a la transcripció d'una citació d'Isabel Peñarrubia i una altra de Coromines
(partidari d'un altre terme). A cap moment no em vaig sentit desproveït
de vocabulari per explicar-me i referir-me a la nació completa. Puc,
per tant, assegurar empíricament que sí, que és molt senzill. Únicament
cal perdre les manies i els complexos d'inferioritat que tenallen el
llenguatge.
Una
segona recomanació, complementària a la d'assumir la catalanitat en
l'àmbit de la comunicació quotidiana, és la de no defugir mai la
controvèrsia. Ens hem definit per parlar clar. Som socràtics. Tenim
plena consciència que sotmetre les opinions a la discussió pública és
enriquidor i enforteix les conviccions. És evident que no hi ha receptes
màgiques, que tot és qüestionable, que hi ha moltes de raons, fins i
tot més enllà de les veritats més objectives, que poden impulsar
fórmules més radicals o més temorenques a l'hora de definir els fulls de
ruta més convenients. Hi ha gent que reclama que es respectin els
particularismes, les plataformes locals, les estratègies, els ritmes...
Tant hi ha d'allà a aquí com d'aquí a allà. Jo faig el mateix. Com que
crec que amb aquest so l'enterraren i que, amb els localismes, no
bastirem mai la nació, en el sentit invers, vull reclamar que es
respectin els arguments que malden per la unitat d'acció i per establir
els mecanismes que calguin per esbaldregar l'esquarterament i confegir
allò que els adversaris volen mantenir esqueixat.
Finalment,
per allò de no caure en la llunyania del distanciament històric, he de
fer veure que he emplenat el treball amb un raig i roll de citacions de
persones que varen dedicar la seva vida (en algun cas, fins i tot, la
seva mort) a la defensa de Catalunya i dels catalans. Pot semblar que
totes aquestes referències pertanyen al passat i que hem de prioritzar
el futur. És evident que, per a decidir cap a on volem anar, és molt
convenient saber d'on venim i qui som, però sobretot saber on som. Les
proclames anteriors detallades no han prescrit i no tenen data de
caducitat. Tenen present. He volgut reservar dues citacions més modernes
per destacar la vigència d'aquell desig de Joan Oliver, Pere IV (què seria de nosaltres, els catalans, sense els poetes?), que trobava la pàtria tan petita que la somiava completa.
«La
nostra llengua és la catalana, la nostra cultura és la catalana, les
nostres tradicions són les catalanes, la nostra història és la de
Catalunya. Catalunya és, doncs, la nostra nació. No hem de voler ser
“internacionals”, hem de ser universals! En plenitud i sense
restriccions. Com els altres pobles lliures, ni més ni menys. I ho hem
de ser des de la nostra refeta identitat mallorquina que ens faci
titulars, solidaris, d’una República Catalana Federal en un món sense
més fronteres que el respecte als Drets de la Persona i al de tots i
cada un dels seus pobles.» Bartomeu Mestre (1993)
«Nosaltres,
des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats
Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com
s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya,
però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el
Principat, les Illes i el País Valencià. Jo que sóc de la zona del
Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a
les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o
qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les
rondes de Sant Antoni o de Sant Pere.» Joan Guasp (2013)
NOTA GENERAL
ANNEX 1
Són
centenars les referències que certifiquen la consciència de catalanitat
dels ciutadans dels regnes de Mallorca i de València. La primera és la
procedència dels habitants. En el Llibre del Repoblament es
detallen els pobles d'origen dels que poblaran el regne de València
(1238) i més del 80% procedeixen del Principat. A Mallorca (1229) el
percentatge supera el 90%. A aquesta evidència, cal afegir que, la
repoblació va continuar fins ben entrat el segle XIV. Com a complement,
convé fer una ullada a alguns indicadors. El més contundent és la
proliferació de les quatre barres, presidint els més importants edificis
públics. Quant a la documentació, interessa esmentar una mostra gens
exhaustiva de referents que, tot i els intents de manipulació, no han
pogut ser esborrats de la història.
1289.
Ramon Llull signa la dedicatòria a un manuscrit al Dux de Venècia,
Pietro Gradenigo, així: “Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus”
1292.
A les Constitucions, Volum Corts I, s'afirma que no es podrà separar el
regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la “dominatione
Catalonie”.
1293.
Jaume II, en carta al Dux de Venècia en esment a tot el seu domini:
“... partibus imperi Constantinopolis in Sicilia et Cataloniae”.
1309. Fragment de l'aprovació de la Doctrina lul·liana: “ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis”.
1311.
“Jo, Ramon Muntaner, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència
al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de
Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de
València”.
1316.
Guillema, esposa de Salvador Pedrosell, fa un llegat per a
l'alliberament de “captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”.
1319. Pere el Gran s'anomena “Heres Cataloniae” com a indicació que era l'hereu de tots els regnes catalans.
1325.
Referint-se als habitants del sud de València, Ramon Muntaner diu: “són
vers catalans e parlen del bell catalanesc del món”.
1328.
“(...)eren vint almogàvers de Segorb e de l'encontrada. E és costum de
catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna”. (de la
Crònica de Ramon Muntaner)
1352.
A la Crònica del Cerimoniós, s'informa d'una tempesta que patiren les
barques a Sicília: “No se'n perdé alguna, sinó una galera dels catalans
que era de València”.
1353. En les Ordinacions de l’hospital de Sta. Caterina
s'estableix que, per a ocupar un càrrec, calgui ser “dels nats del
Reyne de Mallorques, e és en tota via entès que sia català e no d’altra
nació.”
1354 S'ordena a Mallorca que, a les barques, per cada esclau hi hagi sempre el doble de “cristians catalans”.
1356.
Es produeix l'intercanvi de trenta presoners genovesos, retinguts a
Mallorca, per altres trenta “catalans del dit regne de Mallorca”, presos
a Gènova.
1365.
Pere IV aprova uns capítols: “E mes com los mallorquins e poblats en
aquella illa sien catalans naturals, e aquell reine sia part de
Catalunya.”
1370.
Bernat Serra, notari de València es refereix a: “alcuns mercaders
catalans entre los quals Johan Roca de València”. Bernat de Miracle, un
altre expert en dret de València reitera la referència: “entre los quals
catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, de València”.
1384. Es mana a Mallorca que cap “filla de cativa e de català o de altre home franch no gos portar draps de seda”.
1390.
Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que “si alcun català robava
gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o
cativa” se li augmentava el càstig.
1391.
Es decreta a Mallorca que ni els conversos ni els sards disposin
d'armes i que, si en tenen, les encomanin a amics seus que siguin
“catalans de natura”.
1392.
El Consell de València valora les actuacions de l'infant Martí de
Sicília que “fan honor e utilitat (...) a tota la nació catalana”.
1392.
Els regidors valencians s’adrecen als de Mallorca preocupats per la
inseguretat marina: “On és la vigor de la nació catalana, que feia
tributàries totes altres nacions circunvehines?”.
1399.
Els jurats de València agraeixen als diputats de Barcelona la galera
que els armaren per infringir als berbers “durs càstichs, terrible
terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la
Catalana nació”.
1409.
Vicent Ferrer en predicar a Segorb, per distinció de les dues llengües
de la zona i per referir-se a la zona de València de parla catalana,
anomena Catalunya a la València de parla catalana: “Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”.
1412 Els jurats de Palerm (Sicília) escriuen “Regnum Cathaloniae” referint-se a les Corts Generals de Casp a l'Aragó.
1418.
Anselm Turmeda es presenta de la manera següent: “aquell fill d'Adam
que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la
ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda”.
1420. Es prohibeix a Mallorca que pugui exercir l'ofici de blanquer cap esclau si no és “fill de cativ e de català”.
1437 Els consellers de Barcelona es refereixen al conjunt de la nació amb l'expressió “totam nationem cathalanorum”.
1444. Els Consellers de Barcelona distingeixen entre els membres de la “Nació Cathalana” i els altres súbdits.
1445. Es denuncia al governador que a Costitx es fa gresca i jocs “vedats així catalans com a esclaus”.
1450.
Ferrando Valentí tradueix les Paradoxes de Ciceró i, en el pròleg,
reclama no oblidar els escriptors “de nostra nació catalana” i esmenta
Ramon Llull, Bernat Metge i el valencià Nicolau Quilis.
1451,
El mallorquí Jaume Cadell, comandant les tropes encarregades de sufocar
la revolta de Simó “lo Tort” Ballester, apel·la a la clemència dels
mallorquins revoltats que l’han derrotat: “Senyors, penseu que tots som
catalans!”
1455. Calixt III (Alfons de Borja, fill de Xàtiva) s'anomena “papa catalanus” i brinda el seu pontificat a “gloria nationis catalanae”.
1455 És coneguda la qualificació de catalans
donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels
italians contemporanis (“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”) com per ells mateixos
1456. Els consellers de Barcelona es refereixen a Vicenç Ferrer com a membre “de la nostra nació”.
1462.
Arran de la guerra civil catalana del 1462-1472, Menorca es posà al
costat de la Generalitat en la causa contra Joan II d'Aragó, el sense
fe, pare de Ferran el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella amb el
crit eloqüent de “Visca Catalunya!”.
1467. S'aclareix a Mallorca que la prohibició de fer de teixidor no afecta “fills il·legítims, de cathalà e de cathalana”.
1468. El rei Ferran I de Nàpols, fill d'Alfons el Magnànim, era atacat en la condició de català: “Sto catalano quante ne fa!”.
1469
Dues barques mallorquines es refugien d'una tempesta a la Camargue, a
Occitània. Els tripulants són descrits com a “cathalans” que foren
alliberats “relaxats per retornar a Mallorca”.
1490.
En ser elegit papa Alexandre VI (Roderic de Borja, natural de Xàtiva),
en recordar el pontificat anterior de Calixt III, la cúria s'exclamà: “O
Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”.
1493. Ferran II d'Aragó, a Castella, era anomenat “viejo catalán” i “catalanote”.
Més enllà de les citacions, és d'interès la valoració de l'historiador Pau Cateura: “Los habitantes de Mallorca eran considerados catalans
por los del Principado. En todo caso, la documentación parece demostrar
de forma fehaciente que los mallorquines se consideraban catalans de nació”. Agustín Rubió
afirma: “els valencians d'aquell temps, jurídicament habitants d'un
regne, es proclamen catalans i membres, juntament amb els pobladors del
Principat i de les Illes, d'una nació catalana, en què la llengua i el
monarca són les dues senyes fonamentals d'identitat.” Apunten cap a la
mateixa direcció les aportacions de l'historiador Antoni Mas i Fornès.
Serveixi de pista el títol més que aclaridor d'un dels seus treballs:
“Com és que interessa que segons quins pobles descompareguin de la
història (o que almanco no hi compareguin gaire)”.
A
partir del segle XVI, especialment després de la brutal repressió
contra les Germanies de València i de Mallorca (1520-1523), el gentilici
de valencià (aplicat als ciutadans i també a la llengua) i, en menor
intensitat, el de mallorquí varen començar a fer-se presents al costat, i
molt sovint en substitució, del gentilici catalans, fins aleshores
majoritari i pràcticament únic a tota la documentació pública. Així i
tot, encara apareixen referències a la catalanitat compartida.
1539:
A les edicions (a València i Sevilla) de la traducció castellana de las
obres de Ausiàs Marc, Baltasar de Romaní afirma que el poeta era
“caballero valenciano de nación catalán”.
1554: Matteo Bandello a Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città”.
1564:
Els jurats de Menorca Llorenç Gomila, Bernat Mascaró, Antoni Melià i
Simó Gallo sol·liciten als consellers de Barcelona: “vullen fer-nos la
mercè de subvenir aquesta misera ylla tan fael a Sa Magestat y filla
d'aquex Principat”. Hi envien Joan Saura de Binigalluf i supliquen
“vullen afavorir-lo (...) mirant que, som fills de Catalunya y vassalls
de Sa Magestat”.
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans”.
1610:
Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad
y Reyno de Valencia: “(...) por más de 300 años han pasado los deste
reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras
hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos, sino que por el
nombre de catalanes se entendían los unos y los otros por ser todos de
una misma lengua y nación”.
La
consciència de col·lectivitat nacional es veurà afectada a partir de la
Guerra de Successió, sobretot arran de l’aplicació dels Decrets de Nova
Planta, anorreadors de les institucions, subjugadors dels símbols
d’identitat i clarament esquarteradors. En aquest punt, és obligat
desenteranyinar la memòria i recordar que l'enfrontament amb Felip V (Almansa,
abril de 1707 – Mallorca, juliol de 1715) va ser de tota la nació
catalana, amb participació heroica dels valencians i dels mallorquins en
la defensa de Barcelona fins que va caure l'11 de setembre de 1714. Això no obstant, des de Felip V,
amb períodes escadussers de llibertat vigilada, els catalans hem
resistit totes les dictadures i, més encara, la política uniformitzadora
i jacobina que ha practicat i practica, sense desmai, l’aviciada i
corrupta dinastia borbònica. Tot i que els referents a la catalanitat
s'esvaeixen, encara es troben mostres que aviven la memòria.
1766:
El castellonenc Josep Climent, en el Sermón de entronización como
obispo de Barcelona: "Casi todos los valencianos somos catalanes (...)
debeis reconocerme como paisano vuestro".
1778: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: "Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...".
Serà a partir de La Renaixença quan
es recobren i s’incrementen els usos de Caalunya, per referir-se a la
nació, i el del gentilici catalans, per referir-se als habitants de tot
el territori nacional. Aquest increment és molt més visible durant el
curt període de la Segona República espanyola (1931-1936) i decau a
partir de la dictadura franquista. La Restauració Borbònica, amb
l'invent de les autonomies (un “café para todos” amb la finalitat de les
“provincias”), ha accentuat l'esquarterament de Catalunya i ha provocat
un efecte esprai que ha multiplicat i dispersat els gentilicis. Les
“comunitat autònomes” han provocat el mateix efecte que generen les
“províncies” o els “països” i han accentuat les pertinences regionals.
ANNEX 2
L'anticatalanisme i el regionalisme; una mateixa arma amb dos canons
L'anticatalanisme
se sosté sobre dos col·lectius de molt distinta responsabilitat. Uns,
els inductors, són uns autèntics manipuladors de la veritat. Els altres
són persones ignorants, de fàcil i visceral suggestió. L'eix fonamental
d'actuació rau en la desmemòria, sembrada a sang i a foc amb la
complicitat del silenci de qui hauria de posar-hi remei. Entre els
inductors, hi ha dos grups definits: els botiflers (en el cas de
Mallorca els botifarres, membres de la noblesa al servei dels borbons), i
els agents professionals al servei de l'administració espanyola. En el
primer grup, no és nou comprovar com els anticatalanistes, fins i tot
alguns feixistes còmplices del franquisme, són recompensats per la
monarquia borbònica. Una mostra clara la trobarem amb la relació dels
títols nobiliaris dels darrers temps: Tarradellas, Sentís, De Riquer, Samaranch... Quant al segon grup, tampoc no és cap fet nou. Indalecio Prieto destapa a les memòries que Lerroux era un agent pertorbador, patrocinat amb fons reservats de l'estat, enviat a Barcelona pel president d'Espanya, Segismundo Moret,
amb la finalitat d'atiar la lluita de classes, afeblir la societat i
focalitzar l'atenció sobre la dialèctica esquerra-dreta, amb l'objectiu
d'aixecar els obrers contra la burgesia i, així, impedir que el
catalanisme esdevingui l'element catalitzador que uneixi el poble. A
Mallorca hi ha exemples similars recents: Hidalgo, exbatle d'Andratx, i Rabasco, extinent de batle de Llucmajor, ambdós excedents de la Guàrdia Civil, imputats i condemnats.
L'anticatalanisme
s'activa sempre en funció de la dinàmica del catalanisme. En el cas de
Mallorca, la represa a favor de la unitat nacional, tot just encetat el
segle XX, va sacsejar els botifarres procedents de les dinasties que s'alinearen amb Felip V,
la majoria en manifesta traïció als compromisos de lleialtat als
austriacistes. Els seus descendents, amb la complicitat d'agents
professionals forasters, han estat els impulsors d'un anticatalanisme
visceral, basat en la falsificació barroera de la història. Creen grups
que, cíclicament, canvien de nom (Centro Cultural Mallorquí, Associació Cultural Mossèn Alcover, Círculo Balear...)
i tenen uns dirigents, sense formació ni credibilitat, que exigeixen el
bilingüisme dels mallorquins quan ells són, molt majoritàriament, de
parla únicament espanyola. De la mateixa manera que a València els
anticatalanistes invoquen la defensa d'uns hipotètics eixos distintius
valencians, a Mallorca inventen el balearisme i aglutinen el suport
d'algunes persones incautes i ignorants. Sense arguments sòlids,
apel·len a la llibertat de votar el nom de la llengua en referèndum i
altres bestieses que, al llarg dels pocs més de cent anys d'existència
efectiva a les Balears, l'anticatalanisme exhibeix i reitera, sempre a
l'entorn d'uns mateixos llinatges i d'unes poques famílies, com podem
veure en un breu repàs.
El maig de 1900, coincidint en el temps amb la lletra de convit d'Antoni Maria Alcover per començar l'empresa del diccionari, el diari El Globo
de Madrid s'exclama que el separatisme s’escampa per Mallorca: «No
olviden los poderes que el pueblo sólo de oídas conoce la península y en
Baleares son más graves los movimientos autonómicos». La Veu de Mallorca contesta aquell article amb una rèplica tan contundent com divertida:
«No té raó El Globo quan diu que no coneixem a la península més que de oídas. No hi ha cap pagès que no hagi vist les senyals ferestes de la península.
En entrar a dins la casa de la Vila lo primer que veis és un instrument
que pareix de suplici, per midar els joves del poble quan estan en els
anys millors per treballar i ajudar a ca seva. Demanau-li en aquest
rentabutxaques del «recaudador» en nom de qui ve i, amb tota seguretat,
sentireu entre aquella glopada de paraulotes forasteres, la península. On se fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la península. On se declara la guerra qui s’endú els nostres bells jovençans per tornar-los convertits en calaveres? A Madrid, a la península.
D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre demanen
cèntims? D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i
gandules? D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen raó an els qui
governen? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la península. I diu El Globo que sols la coneixem de oídas? Tant de bo que mai haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants!».
No
serà aquell l'únic atac perfectament planificat. Només dos anys
després, el març de 1902, arriben a Mallorca les despulles de Jaume III,
exhumades el dia abans a València. El fet es va voler utilitzar
políticament per afavorir la creació d’un sentiment balear enfrontat a
Catalunya. La figura de Jaume III, cíclicament ha estat
abanderada com a un monarca màrtir, víctima de l'atac de Catalunya,
però sempre, al darrera, hi ha hagut la mà de la noblesa botiflera. Va
passar l'any 1902 i s'ha repetit a la primeria de 2014, impulsada com
veurem per la mateixa nissaga. Aquell rei, deslleial amb la submissió
que devia, va vendre a França els dominis que tenia a Occitània per
contractar mercenaris amb l'objectiu de recuperar Mallorca. Va ser
derrotat i mort a Llucmajor amb una indiferència absoluta del seu poble:
«La vostra guerra és perduda – li deia el Cerimoniós –
que els mallorquins de Mallorques no volen saber de vos!» Guillem d'Efak (1979)
El
novembre de 1905 va succeir un fet transcendental a la nostra història.
Un acudit humorístic, publicat al setmanari barceloní Cu-cut!, va servir d’excusa per a l’assalt de tres-cents cinquanta oficials que destrossaren les instal·lacions del setmanari i les de La Veu de Catalunya.
L’acció violenta i terrorista dels militars no només va romandre
impune, sinó que va rebre felicitacions de la premsa de Madrid i va ser
reblada per la justícia espanyola, la qual ordenà el tancament del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya.
Per si no n’hi havia prou, el Govern espanyol va aprovar la Llei de
Jurisdiccions, un autèntic xec en blanc a l’exèrcit, amb aspectes tan
curiosos com considerar delicte l’ús de la senyera. Entre d'altres
mesures, l'exèrcit espanyol decideix que els catalans hagin de fer el
servei militar obligatori lluny de la seva terra i que les casernes
catalanes siguin ocupades per forasters. Així ho explica, l’any 1906, la
publicació Ejército y Armada: «Hay que castellanizar a
Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como
español de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben
ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y
adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y
grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con
las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un
solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las
demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y
manteniendo el estado de guerra». Els valencians i els mallorquins
serien destinats durant anys a Àfrica, mitjançant un sorteig
predeterminat. La Correspondencia Militar encara anava més
enllà: «El problema catalán no se resuelve por la libertad, sino con la
restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego».
L'anticatalanisme, com es pot veure, no és altra cosa que l'expressió
d'una actuació de guerra, colonitzadora i sovint sense amagar una
intenció criminal.
L'any 1916, com un bolet de disseny, brolla un nou invent per incentivar la divisió nacional: el balearisme! Lluís Alemany propugna la creació d'una mancomunitat balear que, des de Menorca, és refusada d'immediat i amb energia. També el setmanari La Aurora replica amb contundència i defensa que les Balears s'integrin dins de la Mancomunitat de Catalunya. Alemany és el primer en utilitzar l'expressió País Balear,
amb clara voluntat de barrar el pas a les peticions d'unificar
esforços. Són molts els autors que abominaran d'un hipotètic país
balear. Al capdavall el balearisme no és altra cosa que una fórmula més
de l'anticatalanisme. (vg. http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4072061/bartomeu-mestre-balutxo-balearisme-eina-lespanyolisme.html)
Sufocat l'intent balearista d'Alemany
i ateses les noves aportacions orientades a refer la nació catalana,
tornen a produir-se reaccions alarmistes. Talment com havia fet El Globo, l'any 1918 és El Heraldo
de Madrid qui repica l'alarma: «En las islas Baleares late la semilla
separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols.
Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para
renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España». En
una cosa ben d'acord: “mal llamada”.
L'any 1923, encara a rebuf de la Llei de Jurisdiccions, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya i anticatalanista a ultrança, instaurà una dictadura militar, animada per Alfons XIII,
el rei borbó de torn, atiada per l'exèrcit i amb el suport de
l'església i dels socialistes espanyols. Entre d'altres accions
concretes, suprimí la Mancomunitat, imposà el nom de plaça d'Espanya a la de les Belles Arts, Pueblo Español a la muntanya de Montjuïc, esbucà les quatre columnes de Puig i Cadafalch
(avui feliçment recobrades després d'un gran esforç) i, per a major
afronta, va fer edificar dues grans torres venecianes vermelles, com a
entrada al recinte firal, en representació de la bandera espanyola...
per si algú encara vol minimitzar la importància dels símbols.
La
caiguda de la Dictadura propicià, l'abril de 1931, una gran victòria
electoral de les forces republicanes. Malgrat que la proclamació de la
República Catalana va ser efímera, haver aconseguit foragitar la
monarquia borbònica va afavorir la represa nacional. A Mallorca, arran
del debat sobre l'Estatut d'Autonomia, l'any 1931 El Día publica
un editorial prou clarificador: «Si nos comportásemos todos con la
sinceridad que nos es debida, y nuestras posiciones fuesen claras y no
meras actitudes estratégicas, no distinguiríamos en el mapa político
mallorquín otras posiciones que las del españolista y la del
catalanista».
Quan, l'octubre d'aquell any, Gabriel Alomar proposa
a les Corts de Madrid que les Balears puguin incorporar-se a l'Estatut
de Catalunya, l'únic diputat de les Balears que s'hi oposa és Lluís Alemany.
La premsa de Madrid s'esqueixa la camisa en veure que, des de les
Balears, es reclama la conjunció nacional i intensifica la vigilància.
Anys després de El Globo i el Heraldo, serà La Noche que, l'any 1934 (curiosament quan Franco era comandant militar de les Balears), publicarà l'editorial Las Baleares se van:
«Las
Baleares han venido a constituir un cantón independiente, y no por
separatismo de los isleños, sino por separatismo de los peninsulares.
(...) El turismo se apodera de las islas, se instala sólidamente en
ellas por la vía pacífica; adquiriendo propiedades y, poco a poco, los
naturales del país se familiarizan con los idiomas extranjeros. En
algunas poblaciones es superior el número de extranjeros al de españoles
no indígenas, residentes en ellas. Conviene mucho no descuidar las
Baleares».
Segons
Madrid, el perill és imminent. L'anticatalanisme torna a fer acte de
presència de la mà de la burgesia més reaccionària. L'any 1934, el
diputat Lluís Zaforteza, un militar de reserva que dos
anys després tornarà a l'exèrcit revoltat per activar la repressió,
demana a les Corts que aturin les ones de Ràdio Barcelona, perquè les
emissions en català no puguin arribar a Mallorca i, en una segona
petició, que les Balears i les Pitiüses no facin part del districte
universitari de Catalunya. El botifler, en declaracions a la revista Esto, reclama vigilància i repressió contra Mallorca, perquè hi ha «inyecciones de separatismo». República
li dedica un article, «El Diputat Zaforteza, agent colonitzador», on
l’acusa «de fer potadetes, xuleria, mallorquí desnaturalitzat, fill
indigne de la pàtria i traïdor».
Un altre aferrissat anticatalanista, racista, feixista i misogin, l'escriptor Llorenç Villalonga, des del diari El Día esmola
invectives contra Catalunya, amb una obsessió malaltissa contra els
seus “catalanes de Mallorca”. Per a ell, som aragonesos i, en tot cas,
moros abans que catalans. La Nostra Terra pateix dels seus continus atacs i, excepte amb una crítica a Mort de Dama, esquiva les rèpliques. Advingut l'aixecament feixista, Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, activaran la repressió i la persecució. (Vg. Patografia de Llorenç Villalonga: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064)
Durant
la dictadura franquista, l'anticatalanisme no va tenir raó de ser,
perquè el sistema ja ho era prou, d'anticatalanista. Això no obstant,
amb Franco encara viu, es va produir un episodi que,
tot i l'interès que va despertar, no ha estat del tot desemmascarat. Dia
30 de juny de 1972 el Diario de Mallorca publicava un manifest, signat per un emboscat Pep Gonella,
pseudònim que utilitzava el nom del personatge d'una cançó popular.
Sense qüestionar la procedència idiomàtica, rebutja la condició de
dialecte i vindica la “varietat”. Tanmateix, en el curs de les quatre
cartes que el personatge publicarà i que rebran rèpliques raonades
(sobretot les de Francesc de B. Moll), no pot esvair una clara intencionalitat secessionista contra la llengua catalana i de crítica social i política contra l'Obra Cultural Balear. La polèmica va generar especulacions sobre qui s'amagava rere el pseudònim. Tinc la convicció que no era l'escriptor Lluís Ripoll (ell ho negà i Moll li va acceptar), com encara se li atribueix. La meva percepció, derivada de l'anàlisi dels escrits i complementada per les confidències rebudes, és que a l'entorn de Pep Gonella s'hi tornaren arreplegar els mateixos tres llinatges dels anticatalanistes vists abans: Alemany, Villalonga i Zaforteza. El primer, Antonio Alemany era el director del diari que publicà les cartes. El segon, el redactor, Llorenç Villalonga i el darrer, Josep Zaforteza, que seria President d'Editora Balear (titular del Diario de Mallorca), i avui de l'anticatalanista Fundació Jaume III. La triple complicitat té molts de punts de convergència per moltes de vies (Zaforteza seria l'hereu de Villalonga), però la prova més fefaent és la coincidència argumental entre els articles anticatalanistes de Villalonga, entre 1924 i 1937, i els arguments de Pep Gonella, amb idèntics referents: Pere d'Alcàntara Penya, els escrits costumistes de Gabriel Maura i de Joan Rosselló, les rondalles d'Alcover o el lingüista Ferdinand de Saussure. La polèmica va acabar amb la retirada de Pep Gonella. L'única aportació del personatge va ser encunyar el terme “gonellisme”, en equivalència als “blaveros” valencians.
A
la primeria dels anys 70, també a Mallorca, hi va haver un efímer
intent de reivindicar la procedència i pertinença musulmana de l'illa,
curiosament liderada per dos historiadors amb llinatges inequívocament
catalans (Barceló i Rosselló).
La seva vindicació era de caràcter acadèmic i estrictament històric.
Ambdós, en atenció al seu nivell intel·lectual i remarcat el debat que
pretenien, abandonaren l'empresa a plena consciència de la inequívoca
catalanitat de les illes Balears i Pitiüses.
Després de la mort de Franco,
la redacció de l'Estatut d'Autonomia va crear, en el cas del País
Valencià, un nom regional per a la llengua. A les Illes, es va evitar
aquest particularisme ridícul, però l'anticatalanisme optà per
adreçar-se contra els símbols. El mateix grup Pep Gonella, adreçà les energies contra la senyera i en defensa del “castellet”. Malgrat l'evidència del símbol del rei Jaume I,
l'estendard custodiat a l'Ajuntament de Palma que s'exhibeix cada 31 de
desembre, en aquesta empresa els regionalistes obtindrien èxit, amb
l'invent d'una senyera quarterada i encastellada sobre el model de
bandera dels Estats Units.
Malgrat
aquests factors negatius i de la poca coordinació entre les diverses
institucions catalanes, ara fragmentades en “autonomies”, l'aprenentatge
del català a les escoles permetia avenços i esperances. De tant en
tant, sorprenien algunes reculades imprevistes que recordaven accions de
l'anticatalanisme més combatiu. Un exemple concret i lamentable, és la
campanya a favor del País Balear que es va fer sota els auspicis de l'Obra Cultural Balear
l'any 1992, en desafortunada coincidència amb l'any dels jocs olímpics
de Barcelona i en plena efervescència de l'independentisme. Sorprenia
que una entitat que es declarava successora de l'Associació per la Cultura de Mallorca,
tan contrària al balearisme, ressuscitàs un terme creat amb voluntat
disgregadora i anticatalana. La campanya, per sort, va ser un fracàs
absolut. No va obtenir cap suport significatiu a Mallorca i varen ploure
les crítiques d'arreu del territori. Com a colofó a tan greu error, dia
31 de gener de 1993 Antoni Mir, en condició de president de l'Obra Cultural Balear, al cementiri de Palma, just després de l'enterrament de Josep Maria Llompart va dir: “Avui proclamam Josep Maria Llompart poeta nacional del País Balear” (sic). Hores abans, Jordi Carbonell ja s'havia exclamat contra la ignomínia de dipositar Llompart en el Parlament al peu de dues banderes que ell blasmava.
En aquesta qüestió del País Balear, cal apuntar la gran diferència amb el País Valencià,
nom acceptable per modernitzar l'espai geogràfic de l'antic regne de
València, perquè l'accident geogràfic que representen unes illes, no
reclama la invenció de cap terme, perquè amb la definició d'illes
Balears i Pitiüses ja roman delimitat clarament el territori. Aquí rau,
precisament, l'error (si no és mala intenció) d'inventar “països”: un
intent de conferir identitat pròpia a fragments escapçats del territori,
amb l'objectiu d'esvair la pertinença a una nació. El nom és, en ell
mateix, un acte de segregació. Si afegim el “país balear” a altres
“països catalans” indefinits, però tàcitament referits a València i
Principat (no tant a la Franja ni a la Catalunya Nord), veurem amb més
nitidesa la perversió abstracta dels Països Catalans.
En aquesta crònica apressada i molt general de l'anticatalanisme, encara apareix un altre invent nou. Si País Balear és
un nom que restringeix la catalanitat, cal trobar-ne una altra que la
sobrepassi per excés. Així, per davall (a la menuda) o per damunt (a un
àmbit superior), s'evitarà haver de parlar de Catalunya. Dit i fet! A
la darreria del s. XX, des de les institucions públiques i d'algunes
entitats nostrades aquiescents, es començà a fer bandera de la “Cultura
Mediterrània”. Així, en el cas de Mallorca, si emmarcar un fet cultural
reclama una definició més genèrica del marc illenc, es parla de
“mediterranietat”. Viurem jornades de “música mediterrània”, tindrem una
emissora “mediterrània”... Aquest concepte es podria admetre com a
abstracció de les cultures que geogràficament contacten amb el Mare
Nostrum, però què és la cultura mediterrània? Una anàlisi simple de qui
fa ús d'aquest terme delata que no és altra cosa que un eufemisme o una
fórmula nova més per esquivar la pertinença a la Cultura Catalana. Miquel Bauçà (torna-hi amb els poetes!) alertà de la perversió:
«Mediterrània, La.
La cultura d'aquest nom, a part de no existir, és una grosseria. (...)
Cada tribu cultiva i pateix uns mites específics. La mediterranietat és
un d'aquells que els catalans fóra molt convenient que ens en
desempalleguéssim.»
La
nomenclatura i la simbologia, novament, En aquest sentit, una de les
aliances naturals de l'anticatalanisme ha vingut de la mà de la manca de
coherència dels grups culturals, socials i polítics que han acceptat i
assumit el rol autonòmic; la versió Borbó-1975 de l'esquarterament
versió Borbó-1715. Si la voluntat de reeixir nacionalment fos coherent
i, sobretot, autèntica, els partits polítics que es proclamen
“nacionalistes” farien bé d'adequar el marc d'actuació a l'aspiració que
propugnen. Dissortadament no és així. Talment els “països” esbaldreguen
la pàtria, apareixen organitzacions regionals amb pretensions
nacionals. Cada bocí de territori, cada “país”, té les seves entitats
específiques. Un exemple és el cas de les culturals (Acció Cultural, Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural...)
i, després, no tenen més remei que crear un organisme de coordinació
que les federi. Tot plegat, ben poc operatiu. No s'aprofiten les
sinergies, no es treballa en economia d'escala i, en no compartir
serveis i despeses, no es genera estalvi, sinó un cost molt més elevat
del que s'obtindria en cas d'una fusió. En el camp polític la cosa no va
més enllà. Partits que es proclamen nacionalistes, limiten la seva
acció a un fragment del territori (per això, potser, ja els hi agrada i
els va bé parlar de “països”?) i mostren mapes regionals retallats. En
el cas de les Balears i les Pitiüses, encara s'incrementa la
fragmentació per illes. Per a posar en ridícul l'argument de bastir la
nació “en clau de volta”, amb ritmes diferents i cadascú des del seu
“país”, n'hi ha prou de consultar qualsevol estudiant de primer
d'Arquitectura. Tot està per fer!
Sí, com diu Martí i Pol,
tot està per fer, però com completa i complementa: tot és possible!
L'esquarterament dels regionalistes és la gran arma de l'anticatalanisme
que ens fa parlar de ritmes, de “països”, de “claus de volta”...
L'actual procés, ja sense retorn, del Principat de Catalunya accentua
més la distància amb la resta de la nació. Mentre, en el País Valencià els governs del Partido Popular han
practicat i practiquen l'etnocidi cultural, amb especial èmfasi contra
l'ús del català en els mitjans de comunicació, amb l'apèndix recent de
tancar la seva pròpia cadena pública. A les illes Balears, els governs
autonòmics, amb dues passes endavant i dues endarrere, mantenien un
statu quo que no afavoria, però que permetia la convivència lingüística.
Es pot dir que la situació no era l'òptima, ni tan sols la desitjable,
però hi havia una pau social que, l'any 2011, amb l'accés a la
presidència del madrileny José Ramón Bauzá Díaz,
ha esdevingut un rosari de declaracions de guerra encadenades contra la
llengua, la cultura, la identitat, les llibertats públiques i els drets
civils. La Llei de Símbols, per exemple, té una connotació directa amb
la Llei de Jurisdiccions i la caça de bruixes contra els docents, amb
multes i sancions, són talment les malifetes de Primo de Rivera.
La supressió de la immersió lingüística a les escoles, el projecte
trilingüe (forçat i sense les condicions mínimes de qualitat i de
seguretat) no amaga un atac directe contra l'aprenentatge de la llengua
catalana i l'educació i la socialització de la ciutadania. La feina
bruta del govern de Bauzá, com a València els governs de Zaplana, Camps o Fabra,
rep l'impuls de Madrid que, amb menys fortuna i sense respectar la
divisió de poders, intenta restringir els drets lingüístics i civils al
Principat, amb el col·laboracionisme de botiflers, lerrouxistes, quintacolumnistes i ciudadanos.
Encara que els adversaris s'han dedicat a crear les seves plataformes civils (a Mallorca, Círculo Balear, Fundació Jaume III...), no han obtingut el suport social i els seus promotors espanyolistes (Carlos Delgado, Alvaro Midelman, Chicho Lorenzo...)
s'han posat en evidència com a mals imitadors lerrouxistes, com a
enemics de la llengua i de la cultura i amb l'únic suport dels botiflers
de sempre i el rebuig o desinterès de la immensa majoria de
mallorquins.
No
cal ser cap paranoic expert en teories de la conspiració per a no veure
que, tots aquests atacs contra la llengua i la unitat dels catalans,
s'han dissenyat i elaborat sense manies amb l'objectiu de desfigurar-nos
la personalitat, de dividir-nos i enfrontar-nos, de minar la
resistència i destruir la moral de combat i afeblir la lluita a favor
del dret a decidir el nostre futur com a nació. Afortunadament, aquest
disseny de laboratori d'uns potiners serveis d'intel·ligència ha produït
l'efecte contrari.
L'anticatalanisme
és un trampolí de l'independentisme. Els atacs han provocat la
inquietud d'un alt percentatge de la població que, fins ara, romania
passiva o escèptica de les possibilitats de revolta. La política
jacobina i uniformitzadora ha estat un catalitzador que ha provocat una
crida ciutadana més efectiva de la que pretenia, poc després dels
Decrets de Nova Planta, aquell opuscle antiborbònic de 1734, Via fora els adormits, que instava a defensar les llibertats arrabassades. Ens volien dominar i anorrear, però ens han deixondit! Si algun efecte s'ha posat en evidència ha estat la gran força de la societat civil.
En
el cas del Principat, ha estat la gent, el poble, que s'ha posat al
davant d'un procés que ha deixondit les organitzacions polítiques i les
institucions que s'han hagut d'apressar a posar-se en marxa. En el cas
de les illes Balears i Pitiüses, els atacs als mestres han propiciat les
majors mobilitzacions de la història en defensa de la llengua, de
l'educació i dels drets civils. Un altre factor positiu afegit, ha estat
la incorporació dels joves, allunyats de la política i desconfiats amb
el paper de les institucions. Aquest és un altres dels punts forts,
perquè els joves són la baula d'enllaç que cal per connectar un passat
ple de fracassos amb un futur ple d'esperances. Joves i no tan joves han
tocat amb les mans que ens han declarat una guerra a mort i han aixecat
el crit. No ens faran callar. Els catalans hem resistit durant segles
els més barroers intents d'etnocidi. Som vius, perquè som molt vius!
Tothom ha vist que la força popular és imparable. Un poble que es posa a
caminar cap a la seva llibertat, activa el punt sense retorn. Per més
pals a les rodes i retards administratius i burocràtics que s'inventin
els adversaris ja no hi haurà marxa enrere. Vivim una autèntica marató
que ens ha d'allunyar i alliberar de la cadena i de l'oprobi que, al
llarg dels darrers tres segles, hem patit. Ens cal mantenir aquesta
força popular, viva i mobilitzada, sense defallir i fent viu el conegut
adverbi llatí que, en aquest cas, esdevé un savi i encoratjador consell:
indesinenter!
mel
@vir_blo
#esteladalondon @ANCEngland may 31 sat, Tate Modern@vir_blo: #esteladalondon @ANCEngland may 31 sat, Tate Modern #Independència #independentzia pic.twitter.com/q18NEIWgRt
