Manuel
Valls, quan fa cinc anys es va postul·lar com a precandidat del Partit
Socialista Francès (PSF) a les eleccions presidencials del 2012, va
sintetitzar el seu pensament en aqueix article publicat a diversos
mitjans europeus i també a l'Avui del 23 d'agost del 2009.
Cinc anys després, Valls és primer ministre i té la responsabilitat i la possibilitat de dur a la pràctica les mesures que propugna en el seu escrit programàtic. Els resultats a França de les eleccions europees de diumenge passat són calamitosos pel PSF i per l'esquerra en general i confirmen les prediccions de Manuel Valls.
Als obrers i aturats que voten el Front National no se'ls culpabilitzar per la seva conducta electoral, sinó que cal demanar explicacions a les elits polítiques i intel·lectuals que han practicat durant dècades un esquerranisme estèril i banal que ha desprestigiat els valors que teòricament deien defensar. I no solament això, aqueix progressisme abstracte i sectari ha conreat el terreny on han crescut els totalitarismes que amenacen els valors republicans (nacional-populisme, antisionisme, islamisme) i han dut la societat francesa a una malaltia mental col·lectiva (en paraules d'Éric Le Boucher) i a una profunda crisi institucional i econòmica.
Cinc anys després, Valls és primer ministre i té la responsabilitat i la possibilitat de dur a la pràctica les mesures que propugna en el seu escrit programàtic. Els resultats a França de les eleccions europees de diumenge passat són calamitosos pel PSF i per l'esquerra en general i confirmen les prediccions de Manuel Valls.
Als obrers i aturats que voten el Front National no se'ls culpabilitzar per la seva conducta electoral, sinó que cal demanar explicacions a les elits polítiques i intel·lectuals que han practicat durant dècades un esquerranisme estèril i banal que ha desprestigiat els valors que teòricament deien defensar. I no solament això, aqueix progressisme abstracte i sectari ha conreat el terreny on han crescut els totalitarismes que amenacen els valors republicans (nacional-populisme, antisionisme, islamisme) i han dut la societat francesa a una malaltia mental col·lectiva (en paraules d'Éric Le Boucher) i a una profunda crisi institucional i econòmica.
"El
Partit Socialista Francès està en perill de mort. Després de tres
fracassos consecutius a les eleccions presidencials, la seva derrota als
comicis europeus del juny passat confirma una vegada per totes la greu
crisi del partit. Els laboristes britànics han decaigut mentre eren al
govern; els socialistes francesos ho fan a l'oposició.
Es podria creure que l'enfonsament del PS s'explica pels èxits del president Nicolas Sarkozy. Tot i així, contraàriament a la imatge que se'n té a l'estranger, el balanç de l'acció governamental no es pot jutjar com a positiva: el dèficit públic sobrepassa els rècords més inquietants, l'atur augmenta en proporcions alarmants i diverses reformes estructurals que Sarkozy va prometre iniciar no han assolit els resultats esperats.
Sota el lideratge de Nicolas Sarkozy, la dreta francesa s'ha mantingut fidel a les seves velles paradoxes. Mentre condueix una política fiscal conservadora, com en dóna prova la reducció d'impostos concedida a les famílies més acomodades el 2007, renuncia a obrir les comportes d'un sistema econòmic que privilegia els que ja hi són en detriment dels que volen entrar-hi.
Però no n'hi ha prou a oposar-se sistemàticament a les decisions adoptades per l'actual govern: l'antisarkozysme primari és una estratègia mortal per a la credibilitat de l'esquerra. El que cal entendre són les raons de la decadència de la socialdemocràcia europea, que afecten especialment el declivi del PS francès.
Mentre el capitalisme era posat en dubte a gran escala a causa de la recessió global, l'esquerra no ha sabut convèncer els ciutadans europeus. No els ha sabut fer veure que era capaç de remodelar el sistema sobre unes bases més sanes. A gairebé tots els països de la UE, l'esquerra ha viscut un seriós revés que demostra que no és prou creïble per encarar la desregulació del mercat i la crisi de l'Estat del benestar.
Incapaç d'enfrontar-se a les repercussions d'una economia globalitzada i a la individualització creixent de la societat, l'esquerra s'ha deixat recloure en una visió caducada del món. Molt sovint el fet de ser d'esquerra ha comportat un intent de reconstituir el que ha quedat destruït, sense parar-se a pensar en els efectes positius dels canvis que s'estan produint.
Com l'economista Joseph Schumpeter va demostrar, el capitalisme es basa en un principi de "creació destructiva". I, si bé les crisis sempre tenen efectes greus i preocupants, la responsabilitat de l'esquerra no és negar el que sembla ineluctable, sinó transformar cada mutació en una oportunitat per fer evolucionar els seus valors. La funció de l'esquerra hauria de consistir a protegir els més febles davant de la globalització dels intercanvis econòmics, així com la de crear noves oportunitats per als que habitualment hi resulten perdedors. Compliria un paper més útil que denunciant, de manera abstracta i furiosa, les tares del sistema capitalista.
El fonamentalisme que defensava a ultrança el mercat lliure ha quedat tocat per la crisi actual. Amb tot, un pas enrere cap a la situació prèvia, dominada per un Estat providència, no és possible ni desitjable. Una sèrie de dinàmiques irreversibles ho impedeixen. D'entrada, l'auge de l'individualisme impossibilita les solucions globals. En segon lloc, la globalització de l'economia segueix sent inexorable, per molt que el comerç s'hagi vist frenat de forma momentània. Per últim, creix la consciència ciutadana sobre els problemes mediambientals i el desafiament que suposen per la humanitat.
L'esquerra ha d'idear una nova doctrina que li permeti acceptar, a la vegada, l'individualisme en les eleccions personals, la defensa dels béns públics i la recerca, a falta d'una igualtat impossible, d'un sentiment de justícia entre els homes. Aquest últim repte és especialment important per a l'esquerra francesa, que conserva una visió abstracta dels problemes i es complau a recordar els grans principis i demostrar els seus bons sentiments.
He presentat la meva candidatura a les presidencials del 2012 perquè no em vull resignar a veure com l'esquerra nega la realitat. En el debat que ara comença, la meva ambició serà emprendre una modernització radical del cos ideològic del Partit Socialista Francès, al qual proposo que canviï de nom. El terme socialista, heretat del segle XIX, és un dels principals factors que provoquen la confusió sobre la nostra identitat. Durant massa temps l'esquerra ha volgut compensar el feble arrelament militant entre la classe obrera i la pressió que exercia l'extrema esquerra a través d'una exageració falsa de la seva ideològia.
Ha arribat l'hora que el socialisme renunciï a les pretensions grandioses i que prefereixi les "utopies relatives" que defensava Albert Camus. En lloc de proposar un model de societat idèntic per a tothom, cal que comenci a ajudar cada persona a "buscar-se un camí a través de les dificultats del nostre temps", com ens convida a fer Anthony Giddens. No hi ha alternativa global al sistema capitalista ni a l'economia de mercat, però sí que existeixen mètodes incomptables per incrementar el ventall de possibilitats per cada individu al llarg de la seva vida. Estic convençut que només per aquest camí l'esquerra política retrobarà el sentit d'un combat centenari."
Es podria creure que l'enfonsament del PS s'explica pels èxits del president Nicolas Sarkozy. Tot i així, contraàriament a la imatge que se'n té a l'estranger, el balanç de l'acció governamental no es pot jutjar com a positiva: el dèficit públic sobrepassa els rècords més inquietants, l'atur augmenta en proporcions alarmants i diverses reformes estructurals que Sarkozy va prometre iniciar no han assolit els resultats esperats.
Sota el lideratge de Nicolas Sarkozy, la dreta francesa s'ha mantingut fidel a les seves velles paradoxes. Mentre condueix una política fiscal conservadora, com en dóna prova la reducció d'impostos concedida a les famílies més acomodades el 2007, renuncia a obrir les comportes d'un sistema econòmic que privilegia els que ja hi són en detriment dels que volen entrar-hi.
Però no n'hi ha prou a oposar-se sistemàticament a les decisions adoptades per l'actual govern: l'antisarkozysme primari és una estratègia mortal per a la credibilitat de l'esquerra. El que cal entendre són les raons de la decadència de la socialdemocràcia europea, que afecten especialment el declivi del PS francès.
Mentre el capitalisme era posat en dubte a gran escala a causa de la recessió global, l'esquerra no ha sabut convèncer els ciutadans europeus. No els ha sabut fer veure que era capaç de remodelar el sistema sobre unes bases més sanes. A gairebé tots els països de la UE, l'esquerra ha viscut un seriós revés que demostra que no és prou creïble per encarar la desregulació del mercat i la crisi de l'Estat del benestar.
Incapaç d'enfrontar-se a les repercussions d'una economia globalitzada i a la individualització creixent de la societat, l'esquerra s'ha deixat recloure en una visió caducada del món. Molt sovint el fet de ser d'esquerra ha comportat un intent de reconstituir el que ha quedat destruït, sense parar-se a pensar en els efectes positius dels canvis que s'estan produint.
Com l'economista Joseph Schumpeter va demostrar, el capitalisme es basa en un principi de "creació destructiva". I, si bé les crisis sempre tenen efectes greus i preocupants, la responsabilitat de l'esquerra no és negar el que sembla ineluctable, sinó transformar cada mutació en una oportunitat per fer evolucionar els seus valors. La funció de l'esquerra hauria de consistir a protegir els més febles davant de la globalització dels intercanvis econòmics, així com la de crear noves oportunitats per als que habitualment hi resulten perdedors. Compliria un paper més útil que denunciant, de manera abstracta i furiosa, les tares del sistema capitalista.
El fonamentalisme que defensava a ultrança el mercat lliure ha quedat tocat per la crisi actual. Amb tot, un pas enrere cap a la situació prèvia, dominada per un Estat providència, no és possible ni desitjable. Una sèrie de dinàmiques irreversibles ho impedeixen. D'entrada, l'auge de l'individualisme impossibilita les solucions globals. En segon lloc, la globalització de l'economia segueix sent inexorable, per molt que el comerç s'hagi vist frenat de forma momentània. Per últim, creix la consciència ciutadana sobre els problemes mediambientals i el desafiament que suposen per la humanitat.
L'esquerra ha d'idear una nova doctrina que li permeti acceptar, a la vegada, l'individualisme en les eleccions personals, la defensa dels béns públics i la recerca, a falta d'una igualtat impossible, d'un sentiment de justícia entre els homes. Aquest últim repte és especialment important per a l'esquerra francesa, que conserva una visió abstracta dels problemes i es complau a recordar els grans principis i demostrar els seus bons sentiments.
He presentat la meva candidatura a les presidencials del 2012 perquè no em vull resignar a veure com l'esquerra nega la realitat. En el debat que ara comença, la meva ambició serà emprendre una modernització radical del cos ideològic del Partit Socialista Francès, al qual proposo que canviï de nom. El terme socialista, heretat del segle XIX, és un dels principals factors que provoquen la confusió sobre la nostra identitat. Durant massa temps l'esquerra ha volgut compensar el feble arrelament militant entre la classe obrera i la pressió que exercia l'extrema esquerra a través d'una exageració falsa de la seva ideològia.
Ha arribat l'hora que el socialisme renunciï a les pretensions grandioses i que prefereixi les "utopies relatives" que defensava Albert Camus. En lloc de proposar un model de societat idèntic per a tothom, cal que comenci a ajudar cada persona a "buscar-se un camí a través de les dificultats del nostre temps", com ens convida a fer Anthony Giddens. No hi ha alternativa global al sistema capitalista ni a l'economia de mercat, però sí que existeixen mètodes incomptables per incrementar el ventall de possibilitats per cada individu al llarg de la seva vida. Estic convençut que només per aquest camí l'esquerra política retrobarà el sentit d'un combat centenari."
Comentaris: 2
- De què em sona, això?Miquel| Adreça electrònica | divendres, 30 de maig de 2014 | 12:16h"No hi ha alternativa global al sistema capitalista ni a l'economia de mercat"... on ho he sentit, això? Espereu un moment, que ara me'n recordo... És clar, m'ha costat una mica perquè era en anglès: "There is no alternative!", la famosa frase de Margaret (Tina) Thatcher, que deuria ser una altra militant de "l'esquerra de la llibertat"...
- I ?Joan | divendres, 30 de maig de 2014 | 14:42hMiquel, potser et podries preguntar el perquè, gran part de la classe treballadora (per dir-ho en paraules tradicionals) va votar Thatcher (mentre tots els "militants" de l'esquerra es trencàven els calçotets públicament per això), com ara ho fan a França amb la Le Pen?. Quins vasos comunicants hi ha entre l'esquerra caduca i desorientada (seduida per l'espectacle i la vella simbologia més que per la realitat) i el "nou" feixisme?
