El
conflicte desencadenat arran del desallotjament de Can Vies ha generat
unes tensions socials que aviat, evidentment, s'han extrapolat al
terreny polític. I és que a Can Vies s'hi fa política, des de fa 17
anys, per part d'un conjunt de col·lectius que al llarg de la seua
història han anat canviant. També Can Vies ha tingut els seus alts i
baixos, els quals algún dia de ben segur que podrem llegir en algún
relat.
Fa uns dies, per exemple, el terrallenc Salvador Carbó ens parlava des del seu bloc d'algunes d'aquestes activitats, posant èmfasi en la relació que aquest Centre Social Okupat ha mantingut amb les lluites que han afectat a les Terres de l'Ebre. És un testimoni breu però significatiu, el d'en Salvador, per bé que la trascendència política de Can Vies ha implicat a un conjunt amplíssim de persones i col·lectius que no és pas qüestió de menystenir. Queda palès.
Certament, 17 anys d'assemblearisme a Can Vies han creat dinàmiques polítiques centrades en l'horitzontalitat a l'hora de prendre decisions. I en aquest sentit Can Vies ha crescut de forma exponencial des d'aquella primavera del 1997. Per això Can Vies no es pot desallotjar, perquè seguirà existint allà on es traslladin aquests col·lectius, entitats, veïns i veïnes de Sants i d'arreu dels Països Catalans i del món. Personalment, me n'alegro, entre altres coses perquè, com deia aproximadament l'enyorat Ramon Barnils, "la política és una cosa massa seria per deixar-la en mans dels polítics".
Així i tot, com a santsenc em sorprèn el grau de violència sorgida arran del seu desallotjament, la qual no aprovo. No aprovo per pròpies conviccions pacifistes i perquè fa el joc a la dreta i en bona mesura posa en evidència -i a prova- la fragilitat d'allò que personalment tant estimo: el procés sobiranista.
Certament, CiU i la CUP -i ara parlo com a estricte ciutadà elector de la Candidatura- ara no es poden permetre el luxe d'esberlar els seus particulars ponts de diàleg, que han de ser-hi necessariament com a forces que representen el dret a decidir de forma més convincent, cadascuna a la seua manera. El país s'ho val. L'espanyolisme no pot rebre balons d'oxigen en aquestes hores tant determinants, i això passa, entre altres aspectes i convencionalismes, per respectar aquell qui és, agradi o no, l'alcalde de Barcelona, el senyor Xavier Trias.
Mentrestant, mentres les distàncies entre nosaltres s'eixamplen, per si fos poca cosa, l'espanyolisme ha aprofitat per enviar-nos 400 policies. Ara sí que estem salvats, María de los Llanos de Luna. I dividits? Vull pensar que no. No ens ho podem permetre perquè hi tenim moltíssim a perdre.
Sornegueries i temences a banda, penso que ara és l'hora de cedir en favor del diàleg. De tornar la normalitat cívica que sempre ha tingut el barri i el conjunt de la ciutat. D'estrènyer les mans, d'arribar a un pacte, i després cadascú a fer la seua festa. De deixar que els contenidors facin la seua funció i els bancs i les caixes continuïn fent de les seues a ple sol. Segurament, tots i totes en sortirem guanyant. El país s'ho val, ara més que mai.
I el 9 de novembre, tothom a votar.
Fa uns dies, per exemple, el terrallenc Salvador Carbó ens parlava des del seu bloc d'algunes d'aquestes activitats, posant èmfasi en la relació que aquest Centre Social Okupat ha mantingut amb les lluites que han afectat a les Terres de l'Ebre. És un testimoni breu però significatiu, el d'en Salvador, per bé que la trascendència política de Can Vies ha implicat a un conjunt amplíssim de persones i col·lectius que no és pas qüestió de menystenir. Queda palès.
Certament, 17 anys d'assemblearisme a Can Vies han creat dinàmiques polítiques centrades en l'horitzontalitat a l'hora de prendre decisions. I en aquest sentit Can Vies ha crescut de forma exponencial des d'aquella primavera del 1997. Per això Can Vies no es pot desallotjar, perquè seguirà existint allà on es traslladin aquests col·lectius, entitats, veïns i veïnes de Sants i d'arreu dels Països Catalans i del món. Personalment, me n'alegro, entre altres coses perquè, com deia aproximadament l'enyorat Ramon Barnils, "la política és una cosa massa seria per deixar-la en mans dels polítics".
Així i tot, com a santsenc em sorprèn el grau de violència sorgida arran del seu desallotjament, la qual no aprovo. No aprovo per pròpies conviccions pacifistes i perquè fa el joc a la dreta i en bona mesura posa en evidència -i a prova- la fragilitat d'allò que personalment tant estimo: el procés sobiranista.
Certament, CiU i la CUP -i ara parlo com a estricte ciutadà elector de la Candidatura- ara no es poden permetre el luxe d'esberlar els seus particulars ponts de diàleg, que han de ser-hi necessariament com a forces que representen el dret a decidir de forma més convincent, cadascuna a la seua manera. El país s'ho val. L'espanyolisme no pot rebre balons d'oxigen en aquestes hores tant determinants, i això passa, entre altres aspectes i convencionalismes, per respectar aquell qui és, agradi o no, l'alcalde de Barcelona, el senyor Xavier Trias.
Mentrestant, mentres les distàncies entre nosaltres s'eixamplen, per si fos poca cosa, l'espanyolisme ha aprofitat per enviar-nos 400 policies. Ara sí que estem salvats, María de los Llanos de Luna. I dividits? Vull pensar que no. No ens ho podem permetre perquè hi tenim moltíssim a perdre.
Sornegueries i temences a banda, penso que ara és l'hora de cedir en favor del diàleg. De tornar la normalitat cívica que sempre ha tingut el barri i el conjunt de la ciutat. D'estrènyer les mans, d'arribar a un pacte, i després cadascú a fer la seua festa. De deixar que els contenidors facin la seua funció i els bancs i les caixes continuïn fent de les seues a ple sol. Segurament, tots i totes en sortirem guanyant. El país s'ho val, ara més que mai.
I el 9 de novembre, tothom a votar.
No comments:
Post a Comment