Primer cicle de Conferències del Tercer Congrés Catalanista
Conferència d’Heribert Barrera
2-XII-2008
LES EXPECTATIVES DE FUTUR DE CATALUNYA
Celebro que el Tercer Congrés Catalanista m’hagi donat l’oportunitat d’adreçar-me a vostès aquest vespre. Voldria tanmateix que quedés clar que de les opinions que exposaré, només jo personalment en sóc responsable. El Congrés un projecte transversal on punts de vista molt diversos han de conviure i debatre’s. La meva conferència serà, com a màxim, una aportació més, entre molts altres, i podrà o no ser-hi tinguda en compte. Però, quant a doctrina, no compromet el Congrés en el més mínim.
Sóc aquí per parlar de les expectatives de futur de Catalunya. Res més arriscat que parlar del futur. Les profecies, per fonamentades i raonades que semblin, rarament es compleixen. No faré, doncs, profecies. Crec, no obstant, que és bo de parlar de futur, de subratllar-ne els problemes i d’expressar les temences que desperta, perquè, sense una visió de futur, sense un projecte de futur, la política es redueix a competicions entre persones i a debats sobre maneres d’administrar, i perd gairebé tot interès. Quan es governa, la bona gestió del dia a dia és important, però quan un país té greus problemes de futur, com és el nostre cas, amb la bona gestió no n’hi ha prou. No n’hi ha prou ni per a resoldre els problemes ni per evitar que empitjorin.
Catalunya fa cinc-cents anys que va deixar de ser un país totalment independent. I en fa gairebé tres-cents que va esdevenir un poble esclavitzat. Hem recuperat una mica de llibertat, unes espurnes de sobirania. Però, bàsicament, continuem essent tractats com una colònia, una colònia d’explotació i de vegades una colònia de poblament. L’intent d’assimilar-nos culturalment i políticament va començar amb Felip V, amb precedents anteriors, i des d’aleshores no s’ha aturat i ara continua amb la mateixa virulència. I l’explotació econòmica és més intensa que mai. Per tant, el menys que podem dir, mirant les coses amb rigor, és que el futur de Catalunya s’albira difícil.
Tractar amb detall del nostre futur necessitaria molt més temps del que aquí disposo. En conseqüència en limitaré a l’essencial i especialment al nostre futur identitari, el nostre futur com a poble. Però, per a no quedar-me massa en els núvols intentaré al final treure conseqüències del que hauré dit i exposaré el que penso que hauríem de fer en relació al problema més urgent del nostre futur immediat, és a dir, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia aprovat per referèndum el juny del 2006.
Entrem en matèria. Catalunya és un país amb molts problemes de futur. Gairebé podríem dir que l’únic problema que en aquest moment no tenim és el dels conflictes bèl·lics, interns o exteriors, actuals o latents.
En primer lloc tenim, com a tot arreu, problemes de societat. Els problemes de societat són universals, no hi ha país que no en tingui encara que no siguin pertot els mateixos. Hi ha casos pitjors i molt pitjors que el nostre, però, a nosaltres els problemes se’ns compliquen perquè no tenim sobirania, perquè el nostre autogovern és molt limitat en poder decisori, (encara que administrem molt), i per tant estem, en l’essencial, governats des de centenars de quilòmetres lluny per persones que no ens estimen gaire, que, en general, més aviat ens odien com a poble, que aparenten ignorar les nostres dificultats i que deliberadament s’abstenen d’intentar resoldre-les. I coronant-ho tot, tenim un problema encara molt més greu, el de la precarietat de la nostra identitat.
De problemes de societat en tenim molts. Una llista completa seria llarguíssima. El més de fons són, probablement, la crisi de valors, de la qual ara tant es parla, i el que Jordi Pujol ha batejat com la cultura del no. Però tenim també el del futur de la nostra economia; el de la crisi de l’ensenyament, provocada, essencialment per la renúncia a exigir disciplina i esforç i per la confusió entre igualtat d’oportunitats i igualtat de resultats; el del dèficit en indústries culturals; el de la deterioració del medi ambient; el de la insuficiència d’infraestructures i d’aigua; el de l’envelliment de la població a causa de la baixa natalitat dels autòctons. I, finalment, “last but not least”, l’últim en aquesta breu enumeració però no, ni de molt, el menys important, tenim el problema de la immigració. En aquest moment, per acabar-ho d’arrodonir, estem, a més, en plena crisi econòmica.
Dels problemes de societat, encara que en un moment donat puguin ser els més acuitants i els més intensament viscuts, no m’aturaré ara a parlar-ne perquè, afortunadament, gairebé tots ells no són normalment de conseqüències irreversibles. Un poble arruïnat, empobrit, pot sempre refer la seva economia, recuperar la prosperitat, i un poble que ha estat sempre pobre, no perd mai la possibilitat de sortir de la pobresa. Una cultura decadent pot renéixer. Un poble socialment escindit pot refer la seva cohesió. La immigració pot arribar a integrar-se. I un riu esdevingut claveguera pot sempre regenerar-se i una muntanya erma pot repoblar-se. Pot costar molt esforç i requerir molt de temps, però no hi ha gairebé cap problema de societat que no pugui resoldre’s o que no tingui, almenys, possibilitat de substancial millora.
Als problemes de societat nosaltres, els catalans, afegim, com ja he dit, els problemes de sobirania i d’identitat, pels quals és molt més difícil trobar solució. Afortunadament per ells, la major part de països no tenen problemes d’aquest tipus. Quan els francesos, per exemple, s’interroguen sobre el seu futur, el que intenten esbrinar és si, en un món globalitzat, conservaran el seu benestar actual; si mantindran la irradiació de la seva cultura; si no perdran el rang que actualment tenen entre els països desenvolupats. Però no es plantegen que puguin desaparèixer com a poble; que la seva llengua esdevingui una llengua morta, sense locutors; que els seus descendents deixin de ser francesos i esdevinguin una altra cosa. Malauradament, aquests són precisament els nostres problemes més greus.
Els problemes de sobirania i d’identitat van en general molt lligats però no són una mateixa cosa. Es pot mantenir la identitat havent perdut la sobirania (nosaltres ho hem fet durant segles) i si es manté la identitat recuperar sobirania pot ser difícil, però no és mai impossible. Catalunya, n’és també un exemple. Després de dos segles de subjecció, vam començar a recuperar sobirania el 1914 amb la Mancomunitat, el 1931 amb la Generalitat provisional de Macià, i el 1932 amb el primer Estatut d’Autonomia. I si bé el franquisme significà una brutal reculada, el 1977 amb la Generalitat de Tarradellas i el 1979 amb un nou Estatut vam poder restablir la situació anterior. Fora de Catalunya hem pogut veure, tot el llarg del segle XX i també en aquest començament de segle, (i ara mateix en el cas de Groenlàndia), com una gran varietat de pobles dominats, però que havien conservat la seva identitat, han recuperat sobirania i, en la major part dels casos, han assolit la plena independència.
L’única cosa que és irreversible –la història ho demostra a bastament- és la pèrdua de la identitat. Un poble que ha perdut la seva identitat ja no la recupera mai més perquè, en tant que poble, ha desaparegut, ha deixat d’existir, i les resurreccions necessiten un miracle i al segle XXI de miracles ja no se’n fan.
El problema bàsic de futur de Catalunya, en aquest moment, és doncs el problema de conservar la nostra identitat. El substrat material de Catalunya evidentment no desapareixerà si no hi ha un cataclisme còsmic. En l’actual territori català no deixarà d’haver-hi una població formada en bona part pels nostres descendents. Però el que podria molt ben ser és que aquesta població ja no es consideri catalana de nació i ja no parli català. És a dir, amb el substrat incòlume, sense holocaust que hagi aniquilat la seva població, Catalunya podria perdre la seva individualitat, podria deixar de ser catalana. Per tant, insisteixo, el nostre gran problema de futur com a poble, és conservar la identitat.
Per què correm el risc de perdre la identitat? En primer lloc, evidentment, perquè gent que comparativament a nosaltres tenen molt més poder, s’ho ha proposat i s’ho continuen proposant. En segon lloc perquè circumstàncies objectives ho afavoreixen. La globalització facilita la homogeneïtzació cultural i lingüística. El programa Erasmus, per exemple, que no van pas inventar els espanyols, ha contribuït significativament a què el català reculés en les nostres universitats. En tercer lloc perquè la nostra identitat es basa gairebé únicament en la llengua. Sense la llengua a hores d’ara ja seriem una regió espanyola més i la nostra particularitat es reduiria, com a màxim, al folklore, a les sardanes i als castellers. Amb pràcticament la mateixa història que nosaltres, ja veiem com han acabat els aragonesos. I a tot això s’afegeix, com a clau de volta, la demografia, que ha estat, sempre i atot arreu, un factor determinant de la història. Les onades immigratòries successives des de fa més d’un segle han aconseguit implantar a Catalunya la llengua castellana i han afeblit el sentiment de pertinença a una comunitat humana diferent de l’espanyola. La immigració més recent, la d’aquests darrers anys (que, malgrat la crisi possiblement encara no s’ha acabat i que molts dels nostres empresaris, -pensant només en els salaris baixos-, pretenen que encara és necessària), aquesta nova immigració, serà potser l’estocada final.
Aquesta nova immigració, jo no dubto que, malgrat la seva magnitud i la seva sobtadesa, si fóssim independents seríem capaços d’integrar-la a la nostra nació. Però, tal com van les coses, tal com el poder està repartit entre Barcelona i Madrid, els nous immigrants s’integraran, segur que si, però en la seva gran majoris, malgrat valuoses excepcions, s’integraran com a espanyols, parlant espanyol, i no com a catalans parlant català. I si és així la definitiva assimilació de Catalunya s’haurà aconseguit sense violència material, de manera incruenta, pel procediment que la història ha demostrat, pertot i sempre, que és infal·lible: la minorització de la població autòctona en el seu propi territori.
¿ Es pot lluitar contra això mitjançant el que els francesos d’abans de la Segona Guerra Mundial anomenaven el mètode Coué, és a dir, amagant el cap sota l’ala i pretenent que tot va bé, que segur que ens en sortirem ? Evidentment no. ¿ S’hi pot lluitar simplement esforçant-se en demostrar que quan els nacionalistes catalans governen ho fan molt bé, i pretenent que la independència és un mitjà i no un fi perquè asseguraria a tothom una mena de mannà i transformaria el país en una mena de Xauxa ? Evidentment, tampoc.
Pretendre això últim, a més, és prendre la gent –els nouvinguts en especial- per imbècils. Al contrari, molts poden creure, i no sense algun fonament, que si s’acabés el particularisme català s’acabaria també des de Madrid la discriminació negativa, les inversions públiques es farien només amb criteris econòmics i no amb criteris polítics, i els catalans seríem tractats com tothom o potser inclús millor que tothom, a títol de recompensa.
Ho tenim tot perdut ? No voldria acabar-ho de creure. I encara que tots ho penséssim hauríem d’oblidar-ho, perquè –com vaig dir fa poc- és com si estiguéssim en un naufragi, -el naufragi del país-, i en un naufragi és de mal nascut no ajudar dones i criatures a embarcar en les barques de salvament, encara que sigui totalment escèptic sobre esperances de salvació.
En tot cas el que em sembla segur és que, al punt que hem arribat, per aturar la descatalanització irreversible, la pèrdua definitiva de la nostra identitat, no hi pot haver altre camí que una cura de moro, és a dir, la independència. El camí de la concòrdia, el camí que va iniciar Cambó fa cent anys, ha irremissiblement fracassat. Tots els anys de govern de Jordi Pujol –i després les bones intencions de Pasqual Maragall amb el seu federalisme asimètric- no hauran servit de res en aquest aspecte perquè els canvis demogràfics ens ho hauran trastocat tot, ho hauran tirat tot per terra i els espanyols en tenen plena consciència.
Com que només podem obtenir-la per la via democràtica, tot fa creure que la independència només serà possible si l’obtenim de pressa. El temps va contra nostre. Com he dit sovint aquests darrers anys, el temps ha esdevingut essència del problema. No sóc sol a pensar-ho. Fa molts pocs dies vaig llegir a l’AVUI que Joseba Egibar, el portaveu del PNB al Parlament basc, deia una cosa semblant: “El temps corre en contra del nacionalisme basc a l’hora d’evitar l’assimilació en l’espanyolitat”.
Per què el temps ens va en contra ? Simplement perquè la influència dels canvis demogràfics va creixent cada dia. D’aquí deu o quinze anys la població al·lògena més recent haurà assolit ja un pes polític significatiu i la balança electoral haurà quedat definitivament desplaçada cap al costat dels que desitgen, accepten o es resignen a l’espanyolitat. La minorització demogràfica s’haurà traduït en la minorització política.
Si la independència és l’única sortida que tenim, ¿com podrà arribar a la independència un país com el nostre que, en aquest moment, és essencialment masoquista, que té una actitud reverencial davant de Madrid, que s’inclina sempre davant de la petita minoria “progre” i que ha fet del “bonisme” una mena de religió ? ¿Com pot arribar-hi, sobretot, si en cap cas no podem esperar d’Espanya una actitud com la de Suècia el 1905 (independència de Noruega), de Txèquia a començaments dels anys noranta (independència d’Eslovàquia) o de Dinamarca ara mateix (reconeixement del dret de Groenlàndia a l’autodeterminació) ? Jo crec que encara que els obstacles siguin grossos no són insalvables i que els que hi creiem serem capaços, entre tots, de trobar un camí.
Es diu, contra l’independentisme, que l’independentisme és inviable perquè no té full de ruta. Però, els fulls de ruta s’elaboren a mesura que s’avança, i no serveix de res fixar dates quan tot és tan complicat i tantes coses són imprevisibles. L’independentisme, amb full de ruta o sense, podrà triomfar si abandonem la mentalitat provinciana, si tenim idees clares i ens guiem amb unes bones directrius. Les directrius bàsiques haurien de ser, jo crec, la recuperació de la dignitat nacional i de l’autoestima col·lectiva; la restauració de la confiança en la política i la voluntat d’aspirar a l’excel·lència.
En l’acció política s’hauria de saber combinar la gosadia i la prudència, com va fer Macià, i si es governa s’hauria de prescindir de sectarismes, com va fer Prat de la Riba. En fi i sobretot s’hauria de ser inflexible en l’oposició a tots els governs de Madrid, fossin del color que fossin; s’hauria de renunciar a negociar-hi i s’hauria d’abandonar per sempre més la política del peix al cove, perquè els peixos s’han fet cada cop més petits i s’esmunyen per les escletxes del vímet.
Podria precisar i detallar més tot això però em sembla que l’essencial ja està dit, es va fent tard i seria temps d’acabar. Permetim-me que acabi, abusant una mica més de la seva paciència, amb un comentari sobre quina hauria d’ésser, des del meu punt de vista, l’actitud de Catalunya davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut actualment vigent.
Ignorem encara quina serà la sentència però intuïm que no serà gens bona per a nosaltres, que en les qüestions del finançament i dels drets i deures lingüístics, l’Estatut quedarà seriosament tocat, ja sigui anul·lant una part del text, ja sigui imposant una interpretació que en la pràctica el farà inoperant.
Es reclama davant d’això una acció unitària i contundent. Associar unitat i contundència en aquest cas em sembla un oxímoron. Si hi ha unitat entre el Tripartit i CIU, no pot haver-hi contundència. Si hi ha contundència, el PSC trencarà la unitat. Montilla ja ha deixat clar quins són els seus límits: fermesa institucional i realisme polític. Aquestes són, textualment, les seves paraules. Estalviem-nos, doncs, donar espectacles penosos i no provoquem frustracions. Renunciem a declaracions altisonants i a manifestacions al carrer que són només fum i no porten a res.
En tot el que fa referència a la nostra autonomia qui té la paella pel mànec és sempre el Govern de l’Estat. Ell té la clau de la caixa i si no compleix les lleis no passa res, no hi ha mecanismes que l’obliguin. Nosaltres, en canvi, tenim tots els tribunals sempre en contra i no disposem de cap mitjà de pressió. Podem fer només rebequeries que no tenen endemà perquè, evidentment, no és pas qüestió d’intentar, a hores d’ara, repetir el Sis d’Octubre.
Acceptem, doncs, la realitat. Les institucions, és a dir, el Govern i el Parlament, només poden fer que acatar la sentència, per arbitrària que sigui. Poden protestar-ne per la forma, amb documents jurídicament ben argumentats, però han d’acatar-la i prou. Proposar un referèndum encara que tingui lògica, és il·lusori perquè el Govern de Madrid es negaria a autoritzar-lo (amb la Constitució a la mà té potestat per fer-ho) i nosaltres acabaríem fent com ha fet, almenys fins ara, Ibarretxe: deixant-ho estar. No tenim audàcia suficient per fer altra cosa. No creem doncs il·lusions vanes que forçosament acabarien en frustració.
Vol dir això que hem de deixar la sentència sense resposta ? No, però la resposta no la poden fer les institucions, ni pot ser tampoc un desfogament al carrer, que a Madrid –que ens tenen presa la mida- saben que no poden ignorar sense que passi res.
La resposta l’han de donar els partits, i aleshores si que no cal parlar d’unitat, cada partit pot mesurar-ne al seu gust la contundència.
Seria bo, al meu entendre, que els partits que poc o molt es declaren a favor del dret a decidir, és a dir CIU, ERC i IC, coincidissin en una mateixa resposta, que no caldria que s’expressés en una declaració comuna. Aquesta resposta hauria de mantenir-se dins de la més estricta legalitat, però hauria de fer mal, a Madrid els hauria de coure.
I jo no veig altra resposta eficaç i possible que el boicot parlamentari a tots els governs espanyols mentre en la pràctica no es deixi sense aplicació la sentència del Tribunal. El boicot no hauria de consistir en no anar ales Corts. Tot el contrari, hauria de ser extremar-hi el zel, ser-hi més assidus que mai, respectar escrupolosament tots els reglaments i abstenir-se en tot moment de donar espectacles. El boicot hauria de consistir en votar sistemàticament sense cap excepció, en contra de tot: investidures, pressupostos, projectes de llei, declaracions, etc. Això seria absolutament democràtic, no hi hauria violència i no es vulneraria cap llei. Però, excepte quan un dels dos grans partits espanyols tingués majoria absoluta, els efectes serien notoris i, si les relacions de força numèrica dels grups parlamentaris ho permetia, el desgavell podria ser total.
Ja sé que PSOE i PP podrien posar-se d’acord per reaccionar i podrien fer, per exemple, una nova Llei Electoral tan iniqua com la Llei de Partits. Però és aquí on convindria portar-los i difícilment podrien trobar manera de sortirse’n si nosaltres ens mantenim tossuts. Passés el que passés, un enfrontament d’aquest tipus ens redonaria dignitat i segur que faria avançar la nostra causa, tant la dels independentistes com la dels més moderats que encara creuen en la possibilitat d’una autonomia autèntica.
No em faig il·lusions. Segur que una resposta d’aquest tipus no serà ni tan sols presa en consideració. Probablement els partits optaran una vegada més per la faramalla buida de contingut. Però, si és així, confio que molts catalans obriran els ulls i que la causa de la independència en sortirà reforçada.
Moltes gràcies.
Heribert Barrera
Barcelona, 2 de desembre de 2008
http://mail.google.com/mail/?ui=2&ik=b883941040&view=att&th=11eb6027bf2c3cc4&attid=0.1&disp=vah&zw
No comments:
Post a Comment